Pàgines

dimarts, 11 de juny del 2013

Ens neguen el dret a existir

En la dèria permanent de buscar-nos les pessigolles, els mitjans de comunicació espanyols, els opinadors i tertulians professionals, així com els líders polítics més tronats, no paren de burxar i de trobar qualsevol fotesa per a fer “evident” la nostra perversió. Són capaços, en una clara mostra de fins on arriba la seva ètica periodística, de fer un gran titular sobre qualsevol insignificança que en un país normal no mereixeria ni un breu. És la seva manera de desvirtuar la realitat.

Un exemple va ser aquell adhesiu amb una estelada que duia un mosso a la pistola, i una altra agent en un penjoll com a collaret. La premsa més cavernícola en feia escarafalls, i està clar l’inefable Cañas, preocupat sempre per allò que és essencial, s’exclamava dient què faria si trobés un mosso amb una estelada; ell està avesat i simpatitza amb els cossos armats que agredeixen impunement ciutadans que es resisteixen a parlar la llengua de l’imperi o que porten una senyera. Un minúscul adhesiu a la culata d’una pistola no mereixeria perdre ni un minut de temps, ni la lectura d’un escrit com aquest, si no fos perquè aquesta mena de falsos debats són reiteratius: quan no és una estelada, és qualsevol altra punyeta insignificant. I algú podrà dir que, això també s’esdevé en sentit invers. I, en part, és cert que també des d’aquí a voltes anem a filar prim per trobar qualsevol gest o frase fora de lloc per a fer-ne categoria de greuge nacional.


Hi ha però una diferència substancial. Sovint, als catalans ens acusen i ens desqualifiquen per fer allò que fa més o menys tothom, i arreu. O és que no trobaríem agents policials espanyols amb símbols i emblemes franquistes o d’extrema dreta? O és que no es fa immersió lingüística a Madrid, a París o a qualsevol lloc del món? Quan Alfonso Guerra, amb tota la cara del món deia que “el dret a decidir no existeix”, es referia única i exclusivament per als catalans, per suposat. I és aquesta la perversió del debat espanyol sobre Catalunya, no se’ns tira en cara pel que fem, el que diem o el que volem, sinó el fet que siguem nosaltres els qui ho fem, ho diguem o ho vulguem. De fet, se’ns retreu simplement que existim.