Pàgines

dimecres, 18 de setembre del 2013

El que passarà o el que volen que passi

Un dels problemes que pot tenir qualsevol que pretengui analitzar la realitat del país i la seva situació política és el de confondre aquesta realitat amb els seus desitjos. Qui més qui menys suposo que tothom hi deu haver caigut alguna vegada en un intent de veure la realitat, a vegades potser inconscientment, tal com ens agradaria que fos. Això fa perdre, evidentment, molta objectivitat i per tant també credibilitat. I d’exemples en trobaríem, segur, a tot arreu.

Però en el debat sobre les relacions entre Catalunya i Espanya aquest fet pren una dimensió sovint desmesurada. Els desig dels populars catalans i concretament de l’Alícia Sánchez Camacho de veure com s’ensorra el país, per tal de poder dir que és culpa del sobiranisme, fa que vegin cataclismes on hi ha una certa normalitat o que vegin fugues d’inversions quan Catalunya continua essent una de les comunitats que capta més inversió estrangera. De fet, quan parlen de les catàstrofes que ens sobrevindran amb la independència en realitat estan dient el que els agradaria que passés i, sobretot, allò per al qual ells esmerçaran tots els esforços. La mateixa Alícia que ha pressionat el Govern espanyol, amb força èxit val a dir-ho, perquè no pagui els deutes contrets amb Catalunya, que no compleixi l’Estatut pel que fa a inversions, que no executi les que s’han pressupostat, i que en la mesura que sigui possible escanyi tant com pugui les finances catalanes però també les empreses del país, serà la mateixa Alícia que pressionarà perquè Mariano Rajoy no cedeix ni un mil·límetre davant les reivindicacions catalanes, que l’any que ve empitjori el finançament català amb una encara menor aportació de l’Estat, i per suposat perquè Catalunya quedi exclosa de la UE quan assoleixi la independència.


De fet, és el mateix que ha fet el Comissari Europeu de la Competència, Joaquín Almunia, quan ha assegurat que Catalunya en quedaria fora en el moment d’esdevenir un Estat independent, opinió recolzada per l’inefable i sempre hostil Duran i Lleida. Ell sap que no hi ha cap llei, cap article ni cap disposició comunitària que prevegi què passaria en el cas, fins ara inèdit, que es produís una secessió en un dels estats membres; com ell sap igualment que aquest és un tema que dependrà única i exclusivament de la voluntat política de totes les parts. El que passa és que Almunia no diu el que creu que passaria sinó el que voldria que passés i l’objectiu per al qual ell treballarà per tal que passi.