Pàgines

diumenge, 28 de juliol del 2013

Entre el neguit i l'esperança

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

s evident que un procés com el nostre és molt difícil que se sostingui amb un mateix estat d’ànim i tensió entre la ciutadania durant tant de temps. Els mitjans de comunicació i els partits polítics més hostils al procés sobiranista sovint es dediquen a remarcar que, ara mateix, ja no hi ha aquella  eufòria dels primers moments, després de la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat. I és cert. Però això no vol dir que una àmplia majoria de la ciutadania no continuï creient en la necessitat i en la viabilitat del procés, tal com indiquen totes les enquestes.

No es pot negar que hi ha dubtes i vacil·lacions per part d’alguns dirigents, que han passat d’aquella afirmació rotunda que “la consulta es farà sí o sí” a afirmar que si no es pot fer amb la legalitat espanyola potser caldrà cercar altres alternatives. Hi ha el constant i inexplicable fustigament de Duran i Lleida adreçat molt directament a fer fracassar Artur Mas, i hi ha els desmarcaments puntuals tant d’ICV com de la CUP que es veuen en la necessitat d’acontentar el seu electorat, probablement amb un pànic escènic davant la imatge d’unitat amb CiU.
Però també és cert que, de moment, es manté inalterable el full de ruta. CiU i el Govern no donen símptomes de voler fer marxa enrere, malgrat que les enquestes els siguin adverses; potser perquè ho serien molt més, si ara es desdissin del camí emprès. La correlació de forces continua essent la mateixa, amb un PSC dividit entre els federalistes de veritat que optarien per avalar el procés, al marge del vot final en la consulta, sabent a més que aquesta seria l’única possibilitat també per al federalisme, i els qui només fan servir el federalisme com a excusa per a no acceptar el dret a decidir i no trencar la seva subordinació al socialisme espanyol. I de moment s’estan complint bàsicament els terminis acordats en el pacte entre CiU i ERC, i una prova n’és el lliurament aquesta setmana del primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

El desequilibri, en un o altre sentit, podria venir de la mobilització popular i dels diferents actors de l’anomenada societat civil. És cert que seria insostenible una mobilització permanent que s’allargués en el temps, i per això cal que hi hagi esdeveniments i fets puntuals com el Concert del Camp Nou o la Via Catalana que ajudin a mantenir el to de la reivindicació popular. Una reivindicació i una mobilització que ha de ser una de les garanties per tal que el procés no tingui marxa enrere, que pressioni permanentment els nostres polítics perquè no defalleixin. Però que ha d’anar amb compte a no fer fugides endavant, inassumibles per al gruix del bloc sobiranista al Parlament de Catalunya; el problema no seria el fet d’optar per una via més pautada i ordenada o per una via més ràpida i contundent, sinó que aquesta darrera deixés de ser una via efectiva per manca de suports polítics.


Hem de mantenir la il·lusió i l’esperança, conscients dels dubtes i dels problemes reals que ens vénen inevitablement d’Espanya, però també de casa nostra. I entendre que la clau de l’èxit del procés és la simbiosi entre la mobilització popular i l’acció política del nostre Parlament. L’èxit de la manifestació de l’11 de setembre hauria estat un bluf si no hagués aconseguit capgirar l’enfoc de la política nacional. La política sense el suport i l’empenta del carrer segurament no arribaria a bon port, però la mobilització sense la política tampoc ens portaria enlloc.