Pàgines

divendres, 22 de gener del 2010

El valor de la paraula

La pressió mediàtica, i suposo que també de la directiva, han obligat al final a fer decidir Pep Guardiola sobre el seu futur com a entrenador del Barça. En la roda de premsa en què es reafirmava el compromís de continuar com a mínim un any més, la cara de Pep Guardiola era prou significativa. Ell sempre havia manifestat la voluntat de no decidir si renovava el contracte fins a finals de temporada, però ha hagut de claudicar; encara que no del tot. Pel que diuen els mitjans, Guardiola no ha signat la renovació, sinó que simplement s’ha compromès de paraula a fer-ho quan toqui. Tothom ha donat crèdit i ha considerat com a definitiu el compromís: hi ha la seva paraula en joc, i ningú la posa en dubte.

Trobaríem diverses expressions en català que ens parlen del valor de la paraula: Al bou per la banya, i a l'home per la paraula, De bona persona, bona paraula, Del català, la paraula, Estem a l'hivern, estem a l'estiu, pren-te les paraules segons qui les diu, Paraula de català tant és avui com demà, Paraula donada, escriptura firmada, Paraula donada, paraula sagrada, Paraules honrades no troben portes tancades. Però també n’hi ha d’altres que fan referència a no fiar-nos de la paraula de tothom: Bonança d'hivern i paraula de senyor, qui se'n fia no està bo, Guarda't del qui té bona paraula i mal fer, Més pot el diner que paraula de cavaller, No tot corder fa igual llana ni tothom té igual paraula. Quan el Pep Guardiola dóna la seva paraula que renovarà, ja no ens cal res més: ho donem per fet, i a ningú se li acut pensar que pugui fer-se enrere. Ha donat la seva paraula, que és tant com dir que ha posat la seva honorabilitat en joc.

Res a veure amb el que passa en la política. La paraula de Zapatero, i en general dels socialistes, no té cap mena de valor: amb la mateixa rotunditat que avui afirmen una cosa o la voten a Catalunya, després la desmenteixen o la voten al revés a Madrid. Ara que vénen eleccions tothom farà mil promeses que després difícilment es compliran, a vegades seria impossible complir-les senzillament perquè n’han fet de contradictòries. Els importa ben poc posar en joc la seva honorabilitat, i perdre-la. Si Puigcercós complís amb la seva paraula de posar com a condició sine qua non per a entrar al Govern que es convoqui en aquesta nova legislatura un referèndum vinculant, ja no caldria parlar més de possibilitats de pactes ni d’altres condicions; però ell mateix ja parla d’altres condicions perquè sap que no complirà la seva paraula, en funció de l’aritmètica parlamentària. Els polítics acostumen a ser gent sense paraula, amb tot el que això significa. La malfiança dels ciutadans, doncs, està més que justificada.