Pàgines

dimarts, 15 de febrer del 2011

El sistema de la mentida i l’engany per sistema

No deixa de ser una anècdota, però és il·lustrativa d’una història que es repeteix una i mil vegades. L’entrenador del Girona, Raül Agné, en la roda de premsa posterior al partit, a Osca, va respondre en català a un periodista que se li havia adreçat en aquesta llengua. Immediatament, van sortir les veus de la intolerància que se sentien ferits per una llengua que potser comprenien, però que els resultava odiosa. L’entrenador del Girona va aclarir tot seguit que a la resta de periodistes ja els continuaria responent en castellà, com havia fet fins aleshores. Però no es van avenir a raons, i Raül amb un gest de dignitat que l’honora ve decidir que si no tenia llibertat per a expressar-se donava per acabada la roda de premsa.

Crida l’atenció, però, no només la intolerància i l’odi fet palès pels qui van impedir-li contestar una pregunta en la seva llengua, sinó sobretot la capacitat de capgirar l’argument, a base de mentir i tergiversar els fets. Periodistes sense escrúpols, i d’una nul·la professionalitat, han mentit deliberadament explicant que l’entrenador del Girona es negà a parlar-los en castellà. D’aquesta manera, la persona agredida a qui la xenofòbia radical va impedir expressar-se en la seva llengua es convertia, als ulls de la premsa infame, en un intolerant. És la mateix història que passa amb la llei que hauria d’obligar el doblatge de les pel·lícules també en català, que és venuda com una llei que coarta la llibertat quan en realitat defensa la llibertat del consumidor. I encara més exactament és el que passa amb la normativa de la retolació, venuda falsament per la premsa espanyola com una llei que prohibeix el castellà, i obviant que hi ha unes cinc-centes lleis o normatives espanyoles que obliguen també a utilitzar el castellà. El seu raonament és clar: la imposició del castellà forma part de la normalitat més absoluta, perquè és la llengua oficial de l’Estat, però la pretensió que alguna altra llengua, també oficial en un territori, pretengui equiparar-se-li, ja resulta un imposició inadmissible.

Raül Agné, els ho acabà d’exemplificar recordant-los que no haurien dit res si una part de la seva intervenció s’hagués fet en anglès. El rebuig que va generar entre els periodistes aragonesos no era perquè s’expressés en una altra llengua, o en una llengua que ells desconeguessin, sinó únicament perquè aquesta altra llengua era la catalana.