Pàgines

dimecres, 30 de setembre del 2009

Del sentit d’Estat al sentit del ridícul

Tenim la classe política que ens mereixem: uns polítics que tenen un país que no es mereixen. Després de molt de temps de demanar explicacions, el Govern ha hagut de mostrar un informe propi sobre els informes encarregats per la Generalitat, amb un resultat que confirma les sospites: molts informes inútils, mal justificats, i que amaguen intencions partidistes. Però ara resulta que l’informe sobre els informes també estava falsejat, i per tant esdevé inútil com els altres en la mesura que té una orientació clarament partidista. No s’ha fet una auditoria dels conjunt dels informes de l’Administració, sinó que se n’ha analitzat una mostra seleccionada prèviament, per a evitar per exemple que surtin a la llum els informes encarregats per Presidència.

Aquí hi ha llenya per a tothom. Els socialistes, com han fet sempre, s’han burlat dels seus socis de Govern intentant carregar-los el mort: Castells apareixia públicament vantant-se de ser tan honestos que ells mateixos havien elaborat l’informe on es recullen les irregularitats comeses pels seus socis. No deia, està clar, que n’havien exclòs expressament els informes encarregats per Presidència. Amb tot, la deslleialtat dels socialistes no treu les pròpies responsabilitats. I entre el munt d’informes inútils seleccionats per a exhibir públicament hi apareix el que analitza la imatge pública de Joan Puigcercós quan era Conseller de Governació. Ridícul i absurd que el dirigent d’Esquerra fes fer un informe per analitzar la seva imatge, i com era tractat des del programa televisiu Polònia. Ridícul i absurd no només perquè és una malversació de fons públics, com molts dels informes realitzats, sinó perquè la mala imatge d’Esquerra que es dóna al programa Polònia se l’ha guanyada ell a pols.

Però hi ha l’altra cara de la moneda. Estem parlant d’uns informes que, un cop qualificats com vulgueu, no deixen de ser la xocolata del lloro. Qualsevol administració mínimament seriosa encarrega molts informes per a conèixer tant la realitat del país o del seu àmbit de competència com la imatge i l’opinió dels seus ciutadans. I alguns d’aquests informes poden tenir més o menys utilitat i d’altres poden caure en el ridícul, com aquest de Joan Puigcercós. Però tot plegat no es posaria en discussió en cap país seriós, ni ningú en faria una qüestió d’Estat. Quan tenim unes amenaces certes sobre el nostre país, una incapacitat per a sortir de la crisi, i una corrupció escandalosa tant al Partit Popular com en tot el sistema judicial espanyol, fem força el ridícul perdent el temps en ximpleries. Nosaltres en fem qüestió d’Estat justament perquè ni tenim Estat ni tenim estadistes.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Avortament i pressupostos

El mateix dia en què el Govern presentava el seu projecte de Pressupostos per al 2010, donava a conèixer també el de modificació de l’actual Llei de l’avortament. No crec que fos casual. L’atenció mediàtica està centrada en la crisi econòmica i la pujada dels impostos, de manera que el tema de l’avortament podia passar desapercebut estalviant-se així una de les habituals polèmiques en un dels pocs temes que diferencia l’anomenada esquerra de la dreta més conservadora. El Partit Popular deu considerar que ara li surt més a compte electoralment incidir en el tema econòmic que en un tema com el de l’avortament que a ells els importa un rave, per més que l’utilitzin quan no tenen altra arma a la mà per tirar al PSOE.

D’aquesta manera els socialistes espanyols es podran dedicar de ple a cercar els suports necessaris per a aprovar els seus pressupostos, mentre tiren endavant una llei que malgrat les mancances sempre podran presentar com un aval de progressisme. Tot i que alguns mitjans de comunicació, i també molts observadors polítics, posen èmfasi en la soledat de Zapatero i en les dificultats que pot tenir per a trobar aliats després dels reiterats incompliments de totes les seves promeses, jo no tinc cap dubte que se’n sortirà ben airós, com ha fet sempre. D’entrada, tots els partits polítics que podrien donar-li suport han refermat el seu posicionament en contra del projecte de pressupostos, o bé per la pujada de la pressió fiscal, o bé perquè no es consideren satisfets amb el tracte que rep el respectiu territori, ja sigui Catalunya, el País Basc o Galícia. Però tot és un simulacre d’oposició. Hores d’ara, tothom, des de CiU o PNB a ERC, BNG, CC o IU-IV, ja està negociant per veure quin rendiment de partit podrà treure de la hipotètica feblesa de Zapatero. Si se’n surten, encara que sigui per un plat de llenties, presentaran l’acord amb els socialistes com un èxit de la força minoritària capaç de doblegar el partit del Govern, com alguns van fer amb l’acord de finançament o el de les prestacions per als aturats sense subsidi. I els qui no hagin aconseguit l’acord, tant si és per la intransigència de Zapatero com si és perquè aquest ha preferit sortir a la foto amb un altre aliat, com va passar amb l’Estatut, continuaran blasmant els pressupostos amb una oposició frontal. La diferència entre donar-hi suport o oposar-s’hi radicalment pot ser una mínima concessió, una promesa fàcilment oblidable, o el permís de sortir a la foto com el David capaç de doblegar Goliat.

El Partit Popular ja té el seu guió escrit i ha de fer el seu paperet, que dramatitzarà en excés. Alguns lamentaran perdre l’oportunitat de sortir al carrer pel tema de l’avortament, però ara no toca. I l’Església, sempre amatent als designis del senyor, en aquest cas de Don Mariano, també es reservarà les seves ires, no fos cas que volent ajudar encara obstaculitzés la campanya del Partit Popular per retornar al poder.

dilluns, 28 de setembre del 2009

Preguntes retòriques d’ETA

En un nou comunicat, ETA afirma haver conclòs un període de reflexió que, de fet, deu haver servit de ben poca cosa, vistes les conclusions: S’aposta pel diàleg sense deixar les armes. Una conclusió que no és pas nova i que significa “res de res” o “més del mateix”. Al final, però, ETA deixa anar la pregunta del milió: ¿Sense activitat armada, l’Estat acceptaria que el poble basc pogués expressar-se democràticament, i decidir sobre el seu futur?. La pregunta és pura retòrica perquè ja en saben la resposta. És la mateixa retòrica que utilitza el Govern espanyol quan diu allò de “amb violència no hi ha diàleg possible”, perquè saben que el diàleg, la llibertat d’expressió i el respecte per la voluntat dels ciutadans no serà acceptat en cap cas, ni amb violència ni sense.

Quan aquests dies, arreu de Catalunya, molts ajuntaments estan aprovant o rebutjant mocions de suport a possibles consultes populars, en realitat no s’estan contraposant posicions independentistes amb posicions autonomistes, sinó posicions democràtiques amb posicions antidemocràtiques. Es tracta només de decidir si es recolza la idea que el poble pugui ser consultat sobre el futur del país. I, com deia la Montserrat Nebreda, aquesta mena de consultes no es poden formular perquè “qui no estaria a favor de la llibertat?”. Aleshores, si no hi ha voluntat de respectar la voluntat de la ciutadania, consideren més assenyat prohibir o impedir que aquesta pugui expressar-se. O, com han dit alguns altres dirigents polítics, aquestes consultes creen falses expectatives perquè al capdavall els mateixos polítics no estan disposats a respectar-ne el resultat.

I, sense dubte, el comunicat d’ETA ha recollit, encara que no ho citi explícitament, l’experiència d’Arenys de Munt. Ells han optat per una via, l’armada, i topen amb el rebuig frontal de l’Estat que argumenta que “amb violència, res de res”; però és que sense violència l’Estat reacciona de la mateixa manera. La pregunta d’ETA, doncs, és pura retòrica perquè no espera resposta. Tothom sap que l’Estat i els polítics que el representen menteixen grollerament quan afirmen que democràticament i per via pacífica tot és defensable. La pregunta d’ETA més aviat és una justificació a la seva decisió de continuar per la via de les armes: si per la via democràtica, si pacíficament els ciutadans no poden decidir el seu futur, quina opció els queda? Realment, és la negativa a acceptar que els ciutadans puguin expressar-se i decidir el seu futur democràticament, el que dóna arguments a ETA. Particularment, i per sort, a Catalunya preferim un argument més simple i més radicalment democràtic: la voluntat del poble és l’element fonamental dels principis democràtics, i cal respectar-la fins i tot encara que sigui en contra de la legalitat vigent.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Del ridícul a la nul•la professionalitat

Les alarmes van saltar al País Basc i a l’Espanya més tronada: A través de cartells es convocava al poble d’Arralde un acte d’homenatge a presos d’ETA, i la Justícia no feia res per a impedir-ho. A través de la xarxa, es va muntar un sideral per a impedir un desafiament d’aquesta naturalesa, i no eren pocs els qui ja clamaven contra el Govern i contra el jutge Garzón per no tallar de soca-rel la convocatòria. L’associació ultradretana Dignidad y Justícia va denunciar ràpidament els fets, i el jutge Garzon es va limitar a posar en alerta les forces policials, per si de cas. Va ser el diari ABC el qui va saltar amb més virulència contra la temptativa criminal dels abertazales, contra la passivitat de la Justícia i contra la tolerància del Govern socialista.

Un petit detall se’ls havia escapat: el poble d’Arralde no existeix, sinó que és el poble de ficció de la sèrie “Goenkale” de la televisió pública basca. Com el nostre “Ventdelplà”. Però és que al cartell en qüestió, en euskera naturalment, en lloc deia que es tractés de presos d’ETA, sinó simplement de presos bascos, ni de fer cap homenatge. Es limitava a dir “Ens veiem a Arralde” amb un programa d’actes que anava des d’una matinal de pelotaris, un dinar lleugeret, manifestació i un concert cap al tard. La qualitat professional dels periodistes de l’ABC no dóna per tant com per a intentar contrastar la notícia, ni tan sols per a mirar sobre el mapa on cau el poble d’Arralde; com a mínim haurien trobat que sí que existeix una muntanya amb aquest nom. Potser van fer servir un traductor automàtic, que deuria traduir la conjunció copulativa “eta”, és a dir la “i”, per una reforçada ETA. I malgrat tot, el "periodista" d'ABC informava que l'acte s'havia fet.

Una anècdota, un detall, una broma, o el que vulgueu, però que posa en evidència el nivell absolutament menyspreable d’uns professionals de l’ABC que tenen ben poc de periodistes i molt més de servils agitadors al servei d’una ideologia política. Entenc que algun blocaire despistat caigués en el parany, però no un professional que tingui un mínim de dignitat. Em recorda l’anècdota que explicaven d’un bromista que va enviar a una trobada blavera al País Valencià un comunicat d’adhesió d’un professor alemany inventat. Faltats com van d’acadèmics que recolzin les tesis blaveres, els va faltar temps per a publicitar el nom fictici del lingüista alemany que exhibien amb orgull com a prova irrefutable de la serietat de les seves propostes.

dissabte, 26 de setembre del 2009

L’obstinació malaltissa, però eficaç, del PP

Quan algú pateix una obstinació malaltissa, de ben poc serveixen els arguments, les evidències i les opinions contrastades. El Partit Popular continua encegat en la seva croada contra la llengua catalana, potser precisament perquè és conscient que la nostra llengua té dificultats serioses per a sobreviure en les circumstàncies actuals i, per tant, veu la possibilitat d’anorrear-la, com ho ha aconseguit al País Valencià on la reculada és dramàtica i ells confien que sigui irreversible. Adonant-se de la feblesa de la nostra llengua introdueixen elements de discòrdia i de conflicte, no pas perquè creguin mínimament en el que diuen sinó perquè així eviten que s’afronti realment la normalització de la llengua catalana.

Els és ben igual el que diguin les sentències de la Justícia espanyola que han estat faorables a la llengua catalana, com les del TSJ de Vaència, el Tribunal Suprem o el mateix Tribunal Constitucional. Ells les incompleixen i les ignoren impunement. Els és ben igual el que digui la legislació vigent, o els compromisos de l’Estat espanyol que va ratificar la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, ells menyspreen aquest marc jurídic amb la seguretat que cap jutge els demanarà comptes de l’incompliment de la Llei si és per a afavorir la imposició del castellà. Els importa ben poc que el Consell d’Europa hagi elogiat i avalat el model lingüístic català, alhora que hagi censurat el seguit per la Generalitat valenciana, com els importa ben poc que el Comissari europeu de Multilingüisme, Leonard Orban, hagi alertat de la necessitat que els immigrants aprenguin la llengua pròpia del país d’acollida com a mesura imprescindible per a una adequada integració, i que hagi elogiat també el model català. Ells, encegats per l’odi contra la diversitat de llengües de l’Estat i per tant contra les llengües altres que el castellà, treballen per destruir qualsevol intent de normalització i de consolidació d’aquestes llengües. És el primer que ha fet el govern gallec i és la condició bàsica que han imposat per donar suport al govern basc. A ells, de cap de les maneres els interessa el que diu la Comissió europea sobre la integració dels immigrants, primera perquè els immigrants només els interessen com a mà d’obra barata, i segona perquè ja els va bé que no hi hagi integració, sinó guetos, marginació i conflicte.

Les paraules del Comissari europeu de Multilingüisme, Leonard Orban, són d’una evidència tal que semblarien innecessàries. Però l’estratègia dels populars els funciona: amb la seva irracional croada ja saben que no aconseguiran directament el que persegueixen, però saben que aixó impideix que el debat se centri en les mesures a prendre per tal de redreçar la situació. Perquè ells són més conscients que ningú, o almenys més que el propi Govern, que amb la legislació actual i amb la política que se segueix des de posicions teòricament nacionalistes, la davallada del català és lenta però constant. Ells només voldrien accelerar-la.

divendres, 25 de setembre del 2009

On és el límit del fracàs?

Ho ha dit Joan Carretero: Si la candidatura intependentista que impulsa Reagrupament a les properes eleccions treu menys de deu diputats, ho consideraran un fracàs. Una xifra realment agosarada, perquè inicialment no semblava que ningú especulés amb la possibilitat de treure’n més de tres. Hores d’ara és difícil preveure l’abast i la capacitat d’engrescament que pot tenir la nova candidatura de Joan Carretero. Amb tot, em sembla positiu que marquin un llistó fins on creuen que poden o que han d’assolir. No es tracta de veure si encerten la travessa, sinó de posar una fita per tal d’avaluar si valia la pena haver emprès l’aventura.

Entenc que és el que haurien de fer tots els partits polítics. Per exemple, se suposa que ERC ha escollit una estratègia en funció del que s’acordà en el darrer Congrés, segons la qual aquestes eleccions havien de ser les que cataputaven ERC a la centralitat política del país per tal d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra (ho diuen els documents aprovats) que permetrien arribar al 2014 amb garanties per a fer el salt cap a l’exercici del dret a decidir. I se suposa que l’estratègia de CiU deu estar orientada a guanyar les eleccions amb suficient marge com per a poder formar Govern. No s’hi val, a posteriori, sortir amb excuses dient que “si ho comparem amb no sé què, encara podem estar contents”, “hem resistit prou bé” o “mantenim la nostra influència en la política catalana”... perquè les estratègies seguides no anaven orientades a aquest conformisme d’“anar tirant”. Se suposa que els plantejaments de Carretero, com els de Puigcercós i els de Mas, s’han fet en base a uns pressupòsits, a unes anàlisis i a unes estratègies. Si no s’assoleixen els objectius previstos voldrà dir que s’havia fet una anàlisi errònia de la realitat del país i que, conseqüentment, s’ha seguit una estratègia equivocada.

Per tant, em sembla bé que els partits es marquin una fita del que es proposen aconseguir, a partir de la seva anàlisi i l’aplicació de l’estratègia corresponent. Ara bé, caldria que concretessin, a més, què faran si resulta que la seva anàlisi i la seva estratègia era errònia i, per tant, no ha donat els resultats que s’esperaven. El mínim que es pot demanar és un canvi de rumb, i de direcció. Per contra, si s’assoleixen els objectius, els crítics a aquesta direcció hauríem d’admetre que anàvem errats i tancar files amb els nostres dirigents.

dijous, 24 de setembre del 2009

Ser honest per pura deshonestedat

Alguns mitjans de comunicació han remarcat el fet que Fèlix Millet s’hagi autoinculpat dels delictes de desviament de fons. Tothom sap que ho ha fet senzillament perquè, un cop destapat el cas, li hauria estat impossible evitar que es demostrés la seva culpabilitat, i per tant li sortia més a compte declarar-se culpable d’entrada. D’aquesta manera, segons la legislació vigent, es pot veure beneficiat amb una reducció de pena perquè en teoria el Tribunal pot considerar que hi ha hagut una confessió prèvia. En definitiva, Millet es confessa culpable no pas com a reconeixement de la seva responsabilitat en el cas i, per tant, com a predisposició a acceptar la condemna que correspongui, sinó com a argúcia per eludir, en la mesura que sigui possible, les conseqüències de la seva acció delictiva.

És una mica el mateix que feia Antoni Castells en presentar l’auditoria sobre els informes encarregats per la Generalitat. Es vantava del fet que hagi estat la mateixa Generalitat la que hagi fet aquesta auditoria on, tal com es preveia, apareixen nombroses irregularitats. Feia temps que l’oposició reclamava una cosa tan senzilla com tenir accés als informes elaborats amb diner públic, i a hores d’ara encara n’hi ha que no s’han lliurat ni s’ha permès de consultar. Era evident, com en el cas de Fèlix Millet, que un cop oberta la caixa dels trons es descobririen moltes anomalies, i per això s’ha optat per fer aquesta mena de confessió pública que a més els permet simular una actitud de transparència.

Ho deia abans d’ahir, precisament parlant de la facilitat que dóna o propicia l’Administració per donar cobertura legal a les irregularitats. No costa gaire, res, elaborar una factura que justifiqui un pagament. El fet que formalment tots els papers estiguin en regla, i per tant que no hi hagi il·legalitats com s’afanyaven a remarcar des del tripartit, només demostra que no són estúpids. L’auditoria de la Generalitat està feta no sobre la totalitat dels informes elaborats sinó sobre una mostra. Tot i així, les irregularitats no són anècdòtiques. Perquè quan es parla d’informes inútils, que no tenen cap interès, elaborats per gent sense cap capacitació per a fer-los o d’un contingut senzillament deplorable, però d’un cost més que considerable, en realitat s’està amagant que la finalitat de l’informe no era altra que el transvassament de diner públic. Que des del Govern es digui que no es prendran mesures ni s’exigiran responsabilitats em sembla una greu irresponsabilitat.

No s’hi val a dir que el Govern ja ha fet l’exercici d’honestedat i de transparència presentant ell mateix les irregularitats. Es pot ser honest per pura deshonestedat.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Jutges disfressats d’enginyers

Avui hi ha prevista la visita de cinc magistrats de l’Audiència Nacional a les obres del túnel del TGV a tocar de la Sagrada Família. El Patronat del Temple de Gaudí va sol·licitar la suspensió de les obres per considerar que podien perjudicar l’estabilitat de la magna obra gaudiniana, i ara l’Audiència ha de determinar si denega aquesta sol·licitud o si realment paralitza les obres. El mateix arquitecte del Temple, Jordi Bonet, ha qualificat la visita d’”extraordinària”. Sincerament, no sé què té d’extraordinari, com tampoc sé si té massa interès la visita d’aquests jutges a no ser que vulguin afegir-se a la filera de jubilats que des de la barrera comenten qualsevol obra pública.

De fet, acostuma a passar amb una certa assiduïtat que hom atribueix a la Justícia i als jutges un paper que va molt més enllà de dilucidar sobre la legalitat d’una acció. Ho hem vist en el cas de l’esport a Itàlia, per exemple, on, davant d’un pressumpte delicte de frau, hi va haver jutges que van gosat dictaminar la pèrdua de punts de la competició futbolística en funció de la gravetat dels fets que se’ls imputava. No sé quins barems jurídics podien haver trobat per a quantificar els punts amb què sancionaven els equips de futbol, inclosa la pèrdua de categoria. I el mateix passa amb moltes altres situacions en què la Justícia entra en el terreny professional i tècnic, com en aquest cas de la Sagrada Família. Se suposa que la formació dels magistrats no inclou també enginyeria, com no inclou medicina ni altres disciplines. I se suposa que el jutge ha de basar les seves decisions en informes tècnics contrastats, en el camp que sigui; i molt més quan resulta que hi ha divisió d’opinions entre els especialistes. La seva visita física a les obres de la Sagrada Família pot tenir altres motivacions, que poden anar des d’acontentar una de les parts a donar la imatge d’interessar-se pel tema, però difícilment pot tenir res a veure amb la decisió que han de prendre sobre el risc de les obres del TGV al seu pas per la Sagrada Família.

Hem atribuït a l’estament Judicial un poder excessiu, des del moment que no solament diluciden sobre l’aplicació o la vulneració de la legalitat, sinó que intervenen en afers estrictament professionals o prenen decisions amb efectes que ben poc tenen a veure amb aquesta legalitat. D’aquí a l’arbitrarietat només hi ha un pas.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Burocràcia en blanc i negre

El cas Millet porta cua i, com era de preveure, ja hi ha carronyers que intenten treure’n benefici. És evident que hi ha hagut un delicte injustificable, i que aquest delicte ha hagut de comptar com a mínim amb complicitats per activa o per passiva de l’Administració. La data del 2002 que ha aparegut com a data d’un informe de la Sindicatura de Comptes en què alertava de pressumptes irregularitats, a més d’un li ha fet veure la possibilitat de carregar el mort a CiU. Certament hi ha hagut irresponsabilitats i negligències de l’Administració; però de totes. Des del 2002, CiU va tenir un any per a estudiar l’informe de la Sindicatura i prendre les decisions oportunes; d’aleshores ençà, el Tripartit ha tingut sis anys per a fer-ho.

Més enllà de la investigació que hauria d’escatir si hi ha més responsabilitats directes, el que caldria revisar és tot el sistema burocràtic de concessió i justificació de subvencions. Algunes entitats de caràcter públic han posat el crit al cel perquè Millet assegura que determinades pràctiques irregulars són habituals en segons quina mena d’entitats. A moltes entitats i associacions petites els deu semblar increïble que algú pugui sostreure tres milions d’euros i trobar la manera de justificar-ho perquè no sigui detectat per la burocràcia oficial. Per no tant pel fet d’haver de recórrer a certs mètodes de treball clarament irregulars potenciats des de la mateixa Administració. Perquè és ben cert que des de l’Administració sovint s’ha incentivat o forçat pràctiques irregulars, encara que no forçosament han de ser fraudulentes.

Podria parlar de diverses experiències personals, i no diferirien gaire entre uns governs i altres. Per exemple, quan l’Administració resol les demandes de subvencions a l’estiu o fins i tot a la tardor, com ha passat alguns anys, i es reclama a les entitats que justifiquin la despesa feta amb aquests diners al mes de novembre, és evident que no hi ha temps material per a fer-ho. I una de dues, o les entitats s’han arriscat a fer la despesa pel seu compte sense saber si tindran els diners per a pagar-la, o a darrera hora han hagut de fer factures sobre obres o activitats encara no realitzades. Recordo, a tall d’anècdota, una subvenció concedida el mes d’octubre per a la construcció d’una sala d’actes, però amb la condició indispensable que a principis de desembre s’havia de justificar un 30% de l’obra feta. Evidentment, amb dos mesos no hi ha temps ni per a demanar el permís d’obres. I l'Administració n'era ben conscient. O un altre cas en què al mes de setembre se’ns proposava, en aquest cas el suggeriment venia de l’administració, elaborar un llibre d’història com a manual didàctic amb el condicionant que a mitjans de novembre s’havia de presentar tot justificat, despeses de l’autor i de l’edició de l’obra. Quan es va dir a l’administració que això era impossible, ells mateixos van suggerir que era igual, sempre que hi haguéssin les factures corresponents.

L’important, per a la burocràcia oficial, és que hi hagi papers que ho justifiquin, prescindint de si l’obra s’ha realitzat realment o si les factures corresponen a accions reals de l’entitat; i per aquí és molt fàcil, perquè l’Administració ho permet, colar-hi de tot. És possible, perquè jo m’hi he trobat, que el funcionari rebutgi com a justificant un tiquet de benzinera per un viatge plenament justificat fet amb cotxe propi, però en canvi no repari en si la factura d’una agència de viatges correspon realment a un viatge motivat per l’activitat que es va subvencionar. D’aquí ve que sovint l’administració es negui a mostrar determinats informes elaborats amb diners públics, perquè probablement hi ha la factura amb el NIF i tots els segells i comprovants exigibles, però això no demostra que realment l’informe s’hagi fet.

dilluns, 21 de setembre del 2009

El PP menysprea i desacata la Justícia espanyola.

Aquests dies, el Partit Popular, tant per boca de Mariano Rajoy com de la delegada del partit a Catalunya Alicia Sánchez Camacho, ha reiterat que ells acataran i respectaran la sentència del Tribunal Constitucional. I fins i tot han aclarit que ho faran encara que la sentència no els doni la raó. Unes afirmacions que poden venir motivades perquè ja deuen conèixer la sentència que els seus companys del Tribunal tenen preparada, però que es contradiuen obertament amb la pràctica seguida fins ara. El Partit Popular, quan li ha interessat, ha menystingut i desobeït les sentències que li han estat adeverses, tant del TSJ de València, com del Tribunal Suprem o del Tribunal Constitucional.

Des d’una perspectiva nacional catalana, no cal esperar el resultat de la sentència del Constitucional. Cap Tribunal forà no té cap dret a immiscuir-se en els afers de Catalunya, i molt menys pretendre limitar o invalidar la voluntat majoritàriament expressada per la ciutadania, tant si és la de donar suport a un determinat Estatut com si és la d’optar per la via rupturista. D’aquí que no té cap sentit, com fan alguns, dir que hem d’esperar a conèixer la sentència, perquè això és tant com reconèixer que aquest Tribunal Constitucional està per damunt de la voluntat del poble de Catalunya. Però, està clar, per als espanyols l’acatament de les sentències judicials té tota una altra lògica perquè es tracta de la seva Justícia. I el que resulta més pervers és l’acceptació i la defensa de les sentències que els són favorables mentre s’està desobeint i desacatant impunement les que els són contràries.

I això és el que ha fet el Partit Popular fins ara. Per exemple, només cal recordar la sentència del Tribunal Constitucional 337/1994 en la qual declarava plenament constitucional el model d’immersió lingüística de l’ensenyament a Catalunya, derivat de la Llei de Normalització Lingüística. El Partit Popular, malgrat la sentència, continua amb la seva croada en contra d’aquest model. Al País Valencià, la Generalitat deu tenir el rècord d’incompliments reiterats d’un mateix principi que ha estat sancionat setze vegades pel Tribunal Superior de Justícia de València i també pel Tribunal Suprem el 2006, sobre la unitat de la llengua. Fins i tot el TSJ de València, presidit per l’amic de Francisco Camps, en una de les darreres sentències en contra del posicionament de la Generalitat, li recrimina la seva insistència en el tema que ja ha estat fallat en diverses ocasions. Quan Alícia Sánchez Camacho i Mariano Rajoy afirmen que acataran i respectaran la sentència del Tribunal Constitucional menteixen descaradament, i demostren el seu nivell d’indignitat i de falta d’honestedat, perquè no ho han fet fins ara i tampoc ho faran si el Constitucional no es desdiu de l’anterior sentència en què avalava la constitucionalitat del model d’ensenyament català.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Fèlix Millet, l’aigua potable, i altres irresponsabilitats

La notícia del frau o apropiació indeguda de fons del Palau de la Música Catalana per part del seu President Fèlix Millet, va sobtar a molta gent. Hom sabia del caràcter conservador de la institució i de la figura del seu President, gaire bé vitalici, però no de la baixesa d’aprofitar-se dels recursos provinents d’administracions públiques per a enriquiment personal; i més tenint en compte que Fèlix Millet és un personatge representatiu de la burgesia catalana més nostrada. Tres milions d’euros, que podrien ser uns quants més, és una quantitat prou considerable que ha provocat la indignació de la mateixa gent del Palau de la Música, de les administracions, i dels ciutadans en general.

Una primera conclusió, d’una obvietat que sembla que només es neguen a veure els investigadors del cas, és que és impossible sostreure o desviar tres milions d’euros sense més complicitats. Complicitats de l’entorn immediat i, com a mínim, irresponsabilitat i negligència de les administracions que cedien les subvencions sense massa rigor; quan tothom sap de les exigències i de l’escrupolositat a l’hora de justificar la més mínima subvenció. S’ha d’estirar el fil de la investigació i anar més enllà de les responsabilitats personals dels senyor Fèlix Millet, perquè no es tracta només d’una estafa feta a una entitat emblemàtica del país sinó d’una malversació de fons públics que hem pagat entre tots. I aquest és, només. el punt de connexió amb el tema de l’aigua potable, com encapçala l’article.

Des de les administracions, massa sovint, es disposa dels diners públics amb una alegria excessiva. Alegria que no mereix altra qualificatiu que irresponsabilitat. Tots hem vist obres públiques que es fan i es refan, o es desfan, amb una rapidesa sorprenent; s’enderroquen o s’han de modificar obres acabades d’estrenar com aquell qui diu, potser perquè hi havia més pressa per estrenar-les que interès per assegurar que es planificaven correctament. Vegem el cas de la dessalinitzadora del Prat, una obra que ha costat 230 milions d’euros, que surten de la mateixa butxaca dels contribuents d’on van sortir el tres milions robats per Fèlix Millet. S’havia de corregir la mala imatge del Govern pel que fa a la gestió de la sequera de l’any passat, i es va inaugurar a bombos i platerets. L’objectiu era evitar un nou ensurt si les condicions climàtiques tornaven a ser adverses, però sobretot, tal com reiterava el Conseller Francesc Baltasar per no donar la sensació que estava improvisant, es tractava d’evitar la sobreexplotació que pateix la conca del Ter. I bé, la planta és allà, inaugurada de bell nou, flamant, però parada. Perquè? Molt senzill, a Agbar li surt més a compte continuar traient aigua del Ter que servir-se de la dessalinitzadora. No n’havien calculat el cost? Una administració d’esquerres i un Conseller ecologista no pot permetre que el cost de la dessalinitzadora es calculi només en funció del que li costa obtenir-la a Agbar, una empresa amb beneficis de prop de 80 milions el primer semestre del 2009. ¿O és que no es comptabilitza el cost ecològic que representa per a la conca del Ter, o els perjudicis que representa la falta de cabal del riu per als municipis i per als pagesos que podrien beneficiar-se de l’aigua per al reg de les seves terres?

De moment, la gran dessalinitzadora del Prat, on hi ha invertits molts diners dels ciutadans, està morta de riure. Està clar que aquí no hi ha delicte com en el cas del Palau de la Música, però sí la mateixa irresponsabilitat de disposar dels diners públics sense el rigor que caldria.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Corrupció judicial sense límits

La corrupció política i Judicial a l’Estat espanyol està arribant a uns nivells absolutament escandalosos. Escandalosos per la gravetat dels fets sí, però també per la forma com mitjans de comunicació i forces polítiques estan deixant passar per alt. El cas Gurtel, amb les seves trames valencianes, en qualsevol país normal on funcionés mínimament la Justícia hauria esclatat amb tota la seva virulència i avui hi hauria molts més imputats no només de l’àmbit polític sinó també de l’administració de Justícia.

Obert el procés d’investigació pels pressumptes delictes inclosos en el cas Gurtel, i que afecten a empresaris propers al Partit Popular, però també al seu tresorer, un senador i altres càrrecs del partit, es va descobrir que hi havia implicacions de la trama que afectaven a dirigents populars del País Valencià, i entre ells el President de la Generalitat, Francisco Camps. El 28 de juliol, el jutge instructor del cas Gürtel al TSJ de Madrid, Antonio Pedreira, va remetre al TSJ de València un auto pel qual s’inhibia a favor del TSJ de Valencia, quan es va veure que hi havia implicades persones aforades d’aquesta Comunitat, encara que no s’havia ni desprecintat tot la documentació recollida sobre el cas. I del TSJ de Madrid van sortir unes caixes precintades amb aquesta documentació que al TSJ de València neguen haver rebut. Ës evident que les caixes no s’han perdut, sinó que hi ha hagut una acció delictiva per a fer-les desaparèixer.

El TSJ de Madrid imputava, entre altres delictes, als empresaris Francisco Correa, Pablo Crespo, i al gerent d’Orange Market, Álvaro Pérez, el dels regals com a pagament de suborns al President de la Generalitat Valenciana i a altres dirigents del partit, sense necessitat d’acabar de veure totes les proves documentals que hi havia a les caixes que algú ha fet desparèixer. I el TSJ de València, el President dels quals és molt amic del President Camps i que per tant legalment s’havia d’haver inhibit, a part de negar la recepció de les caixes es va afanyar a arxivar el cas, amb arguments que farien riure a qualsevol jurista seriós però que indignarien a qualsevol jurista honest, amb l’agreujant de prendre la decisió sabent que hi havia per revisar una documentació tramesa pel TSJ de Madrid que podia donar més dades sobre el cas.

Indignant el nivell de corrupció als estaments judicials que permet que documentació d’un cas que s’està instuint, teòricament custodiada per la policia judicial, desaparegui sense més ni més; que el TSJ de València, sabent de l’existència d’aquesta documentació i que segons ells encara no havia arribat a les seves mans, resolgui el cas sense ni esperar a saber-ne el contingut; que no s’obri amb urgència la investigació pertinent per a descobrir els autors del delicte d’encobriment i robatori de proves documentals; que els òrgans judicials no intervinguin davant l’actuació del TSJ de València, tant per la participació del seu President, amic d’uns dels imputats, com per prendre decisions sabent que no tenien tota la documentació per a fer-ho; i que la fiscalia es miri l’espectacle denigrant i vergonyós que ens estan oferint, sense intervenir-hi.

L’única diferència entre aquesta Espanya i una corrupta República bananera, és que Espanya és una Monarquia.

divendres, 18 de setembre del 2009

Mallorca: Judici amb doble fons

Ha començat a Mallorca el judici contra el Coordinador de l’Obra Cultural Balear, Tomeu Martí, en relació als incidents de la darrera edició de l’Acampallengua. Aparentment, és un judici per esclarir les presumptes imputacions que fa la Guàrdia Civil a Tomeu Martí, a qui acusa de resistència a l’autoritat. En realitat, però, és un cas clar de prevaricació perquè s’estan emprenent unes accions que tothom sap que són absolutament infundades, i que en realitat no tenen l’objectiu de jutjar Tomeu Martí, sinó justament el contrari: evitar que aquest denunciï els veritables provocadors dels incidents.

La situació no és nova ni aïllada. Es tracta d’una estratègia seguida amb certa freqüència per determinats grups uniformats que, lluny de portar una tasca de garantir l’ordre públic, exerceixen de força de xoc contra els qui defensen legal i legítimament la llengua i la cultura del país. I l’estratègia els funciona a València i a les Illes Balears, comptant sempre amb la complicitat d’un aparell judicial que jutja en funció de la ideologia i que, per tant, exculpa tots els excessos de l’extrema dreta espanyola mentre busca qualsevol excusa per a fustigar els adversaris encara que tinguin teòricament la llei al seu favor. No fa pas gaire que un jove de les Illes va ser apallisat per la Guàrdia Civil per haver tingut la gosadia d’adreçar-se’ls en la seva llengua, teòricament reconeguda com a cooficial. Per a jutges i cossos policials espanyols no hi ha lleis ni estatuts que valguin, quan es tracta de continuar la repressió contra la llengua i la cultura catalanes, i contra els drets i les llibertats dels ciutadans.

Des dels policies provocadors dels incidents a l’aparell judicial que ha admès a tràmit la querella i que ara ha tirat endavant el judici contra Tomeu Martí, tothom sap que no hi ha res per a acusar-lo. I el resultat és més que previsible: o l’absoldran o li imposaran una condemna absolutament ridícula, que no gosarien posar a ningú que realment hagués comès el delicte que li imputen. Però ells saben que la intenció no és jutjar Tomeu Martí, sinó evitar que aquest o els organitzadors de l’Acampallengua puguin denunciar els veritables provocadors i pertorbadors de l’ordre. Així, simularan donar la raó a Tomeu Martí, en una farsa de judici que amb una Justícia mínimament decent no hauria ni començat. Però, en realitat, ells hauran estat els triomfadors perquè haurà quedat impune la seva actitud agressiva en contra de la llengua, la cultura i en definitiva contra la legalitat vigent a les Illes. No es jutja Tomeu Martí, sinó que s’avala la impunitat de la Guàrdia Civil.

dijous, 17 de setembre del 2009

Ausàs, l’amenaça contra les consultes populars

La consulta d’Arenys de Munt va ser possible perquè no hi ha cap llei que prohibeixi a una entitat privada fer-la, tant si és demanant a la gent que vagi a a donar-los la seva opinió com si és a través d’una enquesta personal o telefònica. Malauradament, molts polítics catalans, inclosos alguns independentistes, han esgrimit aquesta manca de legislació sobre el tema per a defensar la legalitat de la consulta d’Arenys, basant la legitimitat per a fer-la en aquest buit legal, en lloc de basar-ho en un dret irrenunciable, digui el que digui la legislació vigent. Quan l’alcalde d’Arenys afirmava que ell acatava la sentència judicial que els prohibia donar-hi suport “perquè era més demòcrata que ningú” estava afirmant que mai farà cap pas seriós i definitiu cap a la independencia.

No sé si és per això, per voler tenir algun protagonisme o per absoluta inconsciència, que el Conseller Ausàs ha sortit amb l’amenaça que la Llei de Consultes populars que està tramitant el Parlament regularà també les consultes no institucionals. És absurd que digui que amb la nova Llei catalana es podrà convocar un referèndum sobre el dret a decidir, ni que sigui sota la fórmula que suggereix el jurista López Tena de no demanar directament la independència sinó demanar que les institucions del país facin els canvis legislatius necessaris per a assolir-la. És un error gravíssim que, per llei catalana, limitem el nostre dret a decidir a la imprescindible autorització del Govern espanyol. Com ja he dit en altres ocasions, determinades consultes seran impossibles perquè no reuniran els requisits que ens hem imposat nosaltres mateixos; i per tant no tindrem ni la legalitat a favor nostra ni la legitimitat per a saltar-nos aquesta legalitat.

Si l’amenaça del Conseller Ausàs es compleix, s’haurà acabat la possibilitat de fer consultes populars com les d’Arenys. Quan una entitat ho vulgui fer, no solament no podrà tenir el suport institucional tal com ens impideix la legislació espanyola, sinó que precisarà l’autorització de l’Estat per simple autoimposició catalana. A no ser que la llei catalana especifiqui que les consultes no institucionals no precisen d’autorització governamental; però, aleshores, no sé si val la pena pretendre regular-les amb aquesta llei.

A l’Estat se li ha obert una via d'aigua, una escletxa que no havia previst. Entenc les presses de la Falange, del PP i del PSOE per a tapar-la, però que sigui un Conseller republicà el qui els faci la feina em sembla inconcebible.

dimecres, 16 de setembre del 2009

La lògica d’un procés independentista

Qualsevol que repassi els processos d’emancipació nacional d’arreu del món, o com a mínim del món occidental, veurà que s’hi donen unes circumstàncies semblants. És molt difícil, si no hi ha un conflicte bèl·lic pel mig, que un poble en massa surti en defensa del seu dret a decidir per generació espontània. En països on el nivell de vida dels ciutadans és raonablement bo, la incertesa d’encetar un procés que mai es pot desenvolupar amb normalitat perquè sempre compta amb les amenaces i l’agressivitat de l’Estat dominant frena una majoria de la població. Aquesta s’hi suma a posteriori, quan s’adona que el procés és irreversible i sobretot que les pors eren injustificades i els beneficis, considerables. La prova és que cap país que ha tastat l’alliberament nacional, vol desdir-se del camí emprès.

Així, sempre hi ha d’haver un partit o un moviment nacional que exerceixi el paper de punta de llanca, d’impulsor i ànima de la proposta independentista. No cal que sigui un partit majoritari, però sí que respongui al desig més o menys manifest de la ciutadania. Si la proposta mereix prou credibilitat, apareixen moviments transversals que defugen el debat ideològic estricte i que creen el caldo de cultiu imprescindible. Una espurna pot desencadenar els fets que s’emporten per davant els polítics o els partits que no tenen l’habilitat de reaccionar a temps. Al primer esclat s’hi sumen grups i partits que fins aleshores havien estat flirtejant amb la legalitat, amb posicions ambigües i poc definides; i un altre sector, que fins aleshores s’havia mostrat reticent o poc partidari de la independència, accepta si més no el repte democràtic de deixar que sigui la població la que digui la darrera paraula, a
voltes confiant amb el recolzament que havia tingut fins aleshores la seva opció contrària a la independència, i a voltes per un veritable sentit democràtic. I inesperadament, l’opció independentista que electoralment semblava representar una minoria esdevé majoritària. Resta naturalment, un sector que manté la seva posició hostil no només a la possibilitat de la independència sinó a permetre que la ciutadania pugui expressar-se lliurement sobre el seu futur.

És l’hipotètic panorama que podríem tenir a Catalunya, en un assaig de política ficció. Posar-hi les sigles és relativament fàcil. Hi ha un moviment independentista que electoralment, i segons moltes enquestes, es mou entre el 15 i el 25% de la població; unes opcions polítiques amb molt de pes que per pròpia iniciativa no s’arriscarien a posar en marxa el procés, però que donat el cas tampoc en voldrien restar al marge; un altre grup majoritari que inicialment hi estaria en contra, però que tampoc gosaria contradir el seu esperit democràtic, amb les seves excepcions naturalment; i finalment els sectors més radicals que no tenen cap escrúpol a l’hora de posicionar-se en contra de la possibilitat de deixar que els ciutadans puguin exercir els drets democràtics més elementals.

L’escenari seria possible. Caldrà veure quina de les peces del trencaclosques no encaixa en aquest esquema, i, per tant, si l’espurna encesa es perd per falta de combustible per a provocar la reacció en cadena. Ja han aparegut els primers senyals que indicarien que aquest tampoc és el nostre escenari cap a la independència.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Arenys, contradiccions per a tothom

La història ens dóna molts exemples de canvis importants generats a partir d’espurnes, de fets aparentment simbòlics o irrellevants. La consulta d’Arenys hauria passat desapercebuda si no hagués estat per la niciesa d’alguns polítics espanyols que no van saber controlar el seu nerviosisme i van evidenciar la seva feblesa. Els ho agraïm sincerament. El cert és que s’han posat al descobert contradiccions i febleses que poden generar una recomposició del mapa polític català. N'hi ha per a tothom.

Per contradiccions, les del PSOE. Des del Govern espanyol, el mateix que va confiar en un advocat falangista la seva denúncia contra l’Ajuntament d’Arenys de Munt, tant José Blanco com la Fernàndez de la Vega o la Carme Chacon es contradiuen constantment afirmant d’una banda que la consulta no té cap validesa jurídica, que no s’ha de confondre amb una consulta institucional, i que per això no la podien pas prohibir, però de l’altra acusant els partits que hi han donat suport de situar-se fora de la llei. Curiosament, i com ja sol ser habitual, el PSOE carrega més contra CiU que ha mantingut una posició més aviat ambigua i distant amb la consulta d’Arenys, que no pas contra Esquerra.

No cal dir l’enrenou que ha portat al si de CiU, amb un sector que apostaria clarament per la via independentista i representat per Àngel Colom, i un altre sector amb la gent d’Unió i els convergents més porucs que no s’arriscarien a apostar per aventures incertes. Les incerteses no són mai positives des de la perspectiva empresarial. I, igual com passa a ICV o en determinats sectors del PSC, es troben entre la convicció democràtica de no coartar la llibertat d’expressió dels ciutadans i la por d’emprendre un procés que no saben si podran controlar.

Però, de contradiccions també n’hi ha al si d’ERC. Des de la Conferència Nacional de la tardor del 2007 i el Congrés del partit del 2008 he denunciat reiteradament que Esquerra caminava sense rumb ni full de ruta per avançar cap enlloc que no fos mantenir les cotes de poder assolides. I al preu que fos. Aleshores, per sortir del pas, es va acordar de forma improvisada fixar la data del 2014 sense preveure cap pas previ ni cap estratègia per avançar en la linea de crear les condicions necessàries que fessin possible una consulta a la ciutadania, o donar passes significatives per a millorar l'autogovern. Ben al contrari, s’ha donat suport a una reforma de finançament que ja es veu que no resoldrà absolutament res, i a més es preveu l’aprovació d’una llei de consultes que limitarà per llei catalana la possibilitat de fer un Referèndum sobre temes que sobrepassin l’àmbit de les competències autonòmiques, com ho és evidentment un referèndum sobre l’autodeterminació. I ara, la consulta d’Arenys trenca tots els esquemes i previsions del partit. Ens hi sumem, lògicament, i és possible que intentem capitalitzar-ho; però, en tot cas, la iniciativa l’ha portada una entitat local, i el recolzament municipal va ser proposat per la CUP. L’alcalde d’Arenys, on ERC és a l’oposició, forma part del col·lectiu Decidim.cat que agrupa càrrecs electes favorables al Dret a decidir, que està presidit per un alcalde, que a més és Delegat del Govern a les Comarques Centrals i vinculat amb ICV, i que el dia 3 d’octubre es reuneix per a planificar una consulta simultània a tot un seguit de municipis de Catalunya. Em sembla positiu que la iniciativa sobrepassi i s’escapi de les mans d’Esquerra perquè crec que el moviment independentista ha de ser el màxim de transversal; però això posa en evidència la improvisació i la manca de rumb que tenia la direcció actual, i que ara sembla que Joan Puigcercós, també a trompicons, vol corregir si més no a base de declaracions que contradiuen l’estratègia seguida fins ara.

I una darrera contradicció. A Arenys, per més que la Chacon i altres ministres espanyols intentin minimitzar-ho, es confrontava la voluntat democràtica d’una ciutadania que representa molt més que cap dels partits presents al poble i que s’ha expressat d’una forma inequívoca, i el pànic dels qui s’oposen no només a una determinada opció de país sinó sobretot a què els ciutadans puguin expressar-se i ser consultats sobre el seu futur. D’un costat els demòcrates, més o menys decidits a impulsar consultes, però convençuts que no es pot coartar la llibertat. I de l’altra, els qui tenen por de la llibertat, i que haurien preferit un escenari de violència que justifiqués la repressió i la prohibició de la consulta.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Arenys, notes després de la batalla

Hem guanyat una primera batalla. Hi havia el risc que la intimidació falangista, amb la qual se sentia representat l’aparell de l’Estat, des del Govern socialista a les estructures judicials, desbaratessin la iniciativa democràtica d’Arenys de Munt. Però no se n’han sortit. Hi ha moltes valoracions a fer d’aquest acte simbòlic, i cal que tots plegats afinem bé per treure el màxim de rendibilitat al gest iniciat. Aquesta pot ser una jornada històrica, un punt d’inflexió en la política catalana, o una anècdota més que es pot oblidar abans de les properes eleccions.

Una primera constatació: un èxit absolut de convocatòria. Superar el 40% de participació, acostant-se, doncs, a la participació de la resta de consultes electorals, era impensable per als mateixos organitzadors. I més tenint en compte els entrebancs que s’hi havia posat, el fet de no saber-se el local on es faria fins al darrer moment, i les amenaces rebudes.

Una segona constatació és la normalitat i la tranquil·litat amb què va transcórrer la jornada. En aquesta ocasió, el cos policial dels Mossos d’Esquadra va estar a l’alçada de les circumstàncies, establint una vigilància estricta per evitar possibles brots de violència. És fàcil d’imaginar el que hauria passat, si en lloc dels Mossos hi hagués anat la Guàrdia Civil o la Policia espanyola.

El fracàs de la convocatòria falangista és un altre dels èxits del dia. Tothom sap de l’escassa incidència dels grupuscles falangistes, però segurament el Partit Popular i el PSOE esperaven que els fes millor la feina bruta.

Un altre aspecte important. Tothom sembla veure clar que a partir d’ara no es tracta d’anar fent un degoteig de consultes semblants a les d’Arenys. Res de taques d’oli com deia algun despistat. Ara cal una acció unitària. Concentrar en una mateixa diada, la celebració simultània de consultes sobre la independència de Catalunya.

Es mantenen encara algunes incògnites sobre el paper dels partits polítics. Perquè aquestes iniciatives ciutadanes, en un moment o altre, s’hauran de traduir en realitats polítiques, en accions dels partits. L’organització de la consulta d’Arenys no ha pogut ser il·legalitzada, perquè no hi havia mecanismes legals per a fer-ho. Però a partir d’ara, els polítics hauran de fer algun pas de transgressió de la legalitat, emparant-se en la legitimitat. Altrament, seria impossible avançar cap a la independència.

Finalment, els suports més o menys decidits, els silencis i les complicitats dels partits polítics amb la consulta d’Arenys responen al perfil previsible d’un hipotètic procés cap a la independència. Cal ponderar-lo en la seva justa mesura per sumar a aquest procés una majoria de la societat.

El resultat era el previsible. Una immensa majoria està a favor de la llibertat. Com deia la Montserrat Nebreda, del PP, qui podria estar-hi en contra?

diumenge, 13 de setembre del 2009

Arenys, sense matisos

Aquests dies són molts els qui han formulat la pregunta: A quin demòcrata pot fer por una consulta popular?. La resposta és molt simple: a cap. No cal donar-hi gaires voltes. Josep Lluís Carod Rovira escrivia en el seu blog que a l’Estat no li fa tanta por la pregunta com la resposta. Sincerament, crec que s'equivoca. Als demòcrates ens pot fer por la resposta com ens fa por, cada vegada que hi ha eleccions, que l’extrema dreta tingui suport electoral, però no ens fa por la pregunta; a l’Estat, bàsicament, li fa por la pregunta.

Durant l’època republicana es va fer cèlebre aquella frase dels feixistes “Antes roja que rota”, a la qual responen els socialistes espanyols d’avui “Antes facha que rota”. I mouen tots els ressorts de l’Estat, confonent-se uns i altres. No és casual que l’advocat de l’Estat en la causa oberta per la decisió de l’Ajuntament d’Arenys de Munt fos un dirigent falangista. No és casual que la Justícia actués amb celeritat per limitar la llibertat d’expressió i per fer costat als violents després. Ramon Pujol, membre de la Comissió Organitzadora de la Consulta, es lamentava que el jutge donés la raó a La Falange i permetés la seva manifestació “malgrat que aquesta setmana han amenaçat telefònicament amb cremar els bars i els boscos d'Arenys de Munt”. S’equivoca Ramon Pujol; la Justícia no ha autoritzat la manifestació convocada per l’extrema dreta “malgrat” la voluntat provocadora, les amenaces i el risc evident de violència, sinó precisament l’ha autoritzada, desautoritzant la Conselleria d’Interior de la Generalitat, per aquesta raó.

L’Estat espanyol, amb tota la seva maquinària de partits, propagandística, judicial i de milicians falangistes, està esperant que es produeixin incidents a Arenys de Munt. Han fet i faran tot el que estigui al seu abast per a fomentar la violència i abortat els intents dels demòcrates a expressar lliurement la seva opinió. Sense gaire matisos.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Responsabilitats i irresponsabilitats polítiques

Trobo que és molt discutible el posicionament d’ICV-EUiA en contra de la participació de la cantant israeliana Noa en els actes de la Diada. D’una banda, perquè l’artista s’ha expressat en moltes ocasions, i ahir hi va insistir, a favor de la pau i la reconciliació entre israelians i palestins. Però de l’altra, perquè no té cap sentit que facin el doble joc, i que com a membres del Govern que organitzava l’acte invitin la cantant a participar-hi i després es protesti per la seva presència. Amb tot, el pitjor de tot ha estat la irresponsabilitat de no voler assumir la responsabilitat de la seva actitud.

Si algú coneix l’historial de la cantant o fa una mínima recerca a través de la xarxa, trobarà versions diverses: algunes, com a militant pacifista en un país on el pacifisme és una actitud de risc, i d’altres visceralment en contra de la violència que inclou, i sobretot emfatitza, la de Hamas. Tradicionalment, l’esquerra de casa nostra ha fet costat a la causa palestina i la seva lluita per la supervivència, però d’aquí a posicionar-se incondicionalment a favor de les pràctiques de Hamas, la condemna de les quals li ha valgut a la cantant Noa les crítiques que ahir vam sentir al Parc de la Ciutadella, hi va un bon tros. Puc estar estar més o menys d’acord amb la cantant israeliana o discrepar d’algunes de les seves afirmacions, i puc entendre que altres també vulguin manifestar aquesta discrepància. Però si els d’ICV-EUiA haguessin de xiular de forma proporcional les discrepàncies en relació a la mateixa causa palestina, o a tantes altres causes d’arreu del món, haurien de començar per boicotejar el mateix Consell de Govern de la Generalitat, eixordant el President i molts dels seus Consellers. O és que no saben en quin Govern estan ficats?

En qualsevol cas, amb més desencert que encert al meu entendre, ICV-EUiA va optar per fer públic el seu descontentament per la presència de la cantant israelina en l’acte de la Diada. Res a dir, si no fos perquè ells mateixos formen part, encara que sigui com a esconalets, del Govern i de les institucions que l’havien invitada. Ara bé, cadascú ha d’assumir la responsabilitat dels seus actes. I un cop atiat el foc, feta la crida a boicotejar la cantant, no és honest ni responsable voler eludir les seves responsabilitats desmarcant-se i criticant també els qui, atenent la seva crida, van xiular durant l’acte institucional. No es pot fer de piròman i bomber alhora, com ja ens té acostumats el partit de Joan Saura.

divendres, 11 de setembre del 2009

Les possibles frustracions d’Arenys de Munt

Ho deia Josep Antoni Duran i Lleida: cal anar amb compte amb segons quines iniciatives populars, com la d’Arenys de Munt, perquè poden acabar generant un munt de frustracions. I té la seva part de raó. Som un país que tan fàcilment cau en el desànim com es deixa portar per una eufòria injustificada. La pretensió inicial dels promotors de la consulta d’Arenys no era obrir cap expectativa de país, sinó fer un simple i elemental exercici democràtic. Però, el resultat de tot plegat sí que podria generar les frustracions que pronostica el dirigent d’Unió, encara que probablement no per les raons que ell insinua.

La consulta d’Arenys de Munt l’han magnificada i elevada a la categoria de conflicte nacional, tant per a la nació catalana com per a l’espanyola, per l’estultícia de l’espanyolisme més ranci i antidemocràtic molt ben representat en aquest cas per un advocat falangista. Els socialistes espanyols se senten molt més còmodes i identificats amb els posicionaments de la Falange que amb els dels demòcrates. Malgrat els intents d’abortar la iniciativa, amb potineries pseudojurídiques incloses, la consulta es farà. I ja que no han pogut prohibir-la, com a mínim han imposant poder-hi garantir la presència de milicians falangistes, no només com a mesura coercitiva i amenaçadora sinó amb l’esperança que hi hagi incidents i violència que els permetria situar l’independentisme al mateix nivell que la Falange. Però han aconseguit, a més, que tant des de l’Alcaldia d’Arenys com des d’algunes formacions polítiques que donen suport a la consulta basin la defensa de la seva legalitat en l’argument que “aquesta és una iniciativa privada”, que “l’Ajuntament només hi cedia els locals i donava suport sense participar-hi”, i en definitiva que “no tenia cap validesa legal ni real”.

Per això dic que Josep Antoni Duran i Lleida té la seva part de raó. S’ha generat una certa eufòria col·lectiva per la consulta d’aquest diumenge. El resultat serà el de menys. L’eufòria de sectors independentistes ve donada perquè hom ja s’imagina què podria passar si aquesta mena de consulta és fes un mateix dia arreu del país, i sobretot si tinguéssim una classe política disposada a plantar cara a la Falange i, per tant, a donar-hi el suport institucional necessari. I aquí és on té raó el dirigent unionista: ell sap que la classe política, o almenys la que ell representa, es faria enrere. La frustració podria i pot venir per la incapacitat, o manca de coratge i de dignitat nacional, dels nostres dirigents per a liderar el moviment sobiranista que s’impulsa des de la societat civil.

dijous, 10 de setembre del 2009

Ha guanyat la Falange. A Arenys, també?

Com era d’esperar, ha guanyat la Falange. L’advocat de l’Ajuntament d’Arenys de Munt ja va protestar el dilluns, durant la compareixença davant la jutgessa, perquè aquesta ja tenia presa la decisió abans d’escoltar ningú. De fet, la Justícia ja té presa la decisió abans de conèixer els fets, abans de comprovar si es vulnera o no cap principi legal, llei o normativa. Si la consulta l’hagués promoguda una entitat feixista sobre un tema d’àmbit espanyol, hagués tingut el suport d’un Ajuntament governat pel PP, i algun partit catalanista hagués convocat una manifestació de rebuig pel mateix dia, la Justícia hauria resolt amb la mateixa contundència: prohibir la manifestació, autoritzar la consulta i donar per vàlid el suport municipal. Ho veiem a diari al País Basc, per exemple.

L’advocat falangista, el PP, Ciutadans i el PSOE poden estar satisfets perquè com a mínim han intentat boicotejar la llibertat d’expressió, tant per la via d’intentar declarar-la il·legal com per la via de donar suport als violents que pretenen coartar-la. Suposo, però, que deuen lamentar no poder disposar, amb la mateixa impunitat a Catalunya, com havien fet abans, dels cossos policials per a fer-los actuar com a provocadors dels desordres. Tots recordem les actuacions d’agents de paisà infiltrats en manifestacions pacífiques per a provocar desordres en la via pública que justifiquessin la brutalitat policial, així com com la responsabilitat dels organitzadors de la manifestació. L’interès del TSJC per facilitar que la Falange es pugui manifestar provocadorament el mateix dia de la consulta a Arenys no és altre que propiciar l’enfrontament per tal de poder presentar després la Falange i els convocants de la consulta com els pols oposats, però igualment radicals i violents.

S’ha optat per afavorir la violència, i per coartar la llibertat dels demòcrates. No ens ha d’estranyar venint de la Falange, i dels seus seguidors reciclats. El que realment pot ser preocupant és l’actuació que pugui tenir la Generaltat i la seva policia. També es posarà al costat dels violents?. Serà a Arenys de Munt per a garantir que els ciutadans puguin expressar-se lliurement i sense coaccions? O farà el joc als nacionalistes espanyols simulant una neutralitat que equivaldria a carregar per igual contra els demòcrates que contra els violents, per tal de presentar-los davant l’opinió pública com als extrems radicals?.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Una Pacte Nacional d’Infraestructures socialista

La política seguida pel Govern de la Generalitat d’aprovar pactes nacionals per a les grans qüestions de país és ben lloable, en la mesura que representi dotar-nos de projectes de futur que no es vegin afectats pels possibles canvis de Govern. No podem estar canviant de rumb cada cop que canvia la correlació de forces polítiques o simplement que es substitueix el titular d’un Departament. Però, està clar, perquè això sigui així cal que aquests Pactes Nacionals no es redueixin a simples acords de Govern, i encara amb diferències internes tan notables que obliguen a redactar un pacte ple d’ambigüitats i de propostes per definir.

Si dic, doncs, que aquest Pacte Nacional d’Infraestructures és una proposta bàsicament socialista no és només perquè la lògica del pes majoritari del PSC es palesi en el redactat del text, i que per tant en el seu conjunt respongui més al programa socialista que al de cap altre partit, sinó per l’estil i les maneres de redactar-lo. És un Pacte carregat de fum, de bones intencions i de promeses, però també de reincidències i redundàncies de velles aspiracions. En el tema del Quart Cinturó, per exemple, ìdeològicament el PSC s’arrengleraria més aviat amb la posició que mantenen CiU i el PP, però per no crear tensions internes de Govern s’opta per deixar una vegada més el tema sense concretar; és a dir ajornant-lo sine die, que és una manera de dir que quan tinguin la majoria suficient ja el faran a la seva manera. En el cas de la MAT, s’ha tirat pel dret i avui podem veure com l’interès de companyies privades ha ratllat brutalment el territori, davant de la mirada impassible de republicans i ecosocialistes que no han gosat prioritzar la defensa del país.

Altres exemples els tenim en els eixos ferroviaris. Els socialistes presentaven en la campanya electoral del 2006, dins d’un pamflet sobre la feina feta pel tripartit, l’eix viari Girona-Lleida, que apareix de nou com una ratlla més damunt el mapa, però sense més concreció. Si Zapatero va prometre que l’1 de gener del 2008 tindríem el traspàs de redalies Renfe, en el nou Pacte Nacional d’Infraestructures es preveu aquest traspàs per al 2012. Uns quants anys de retard, com els que porta ja la proposta de desdoblament de l’Eix transversal, que torna a figurar, naturalment, en el Pacte. Més indefinicions encara trobem en el tema dels aeroports: aquí es reprodueix la vella reivindicació dels socialistes catalans, que no dels republicans, de poder tenir una participació “determinant” en la gestió del Prat, comptant que serà més aviat una participació simbòlica. I l’únic que es reclama, i només com a reivindicació, és l’aplicació de l’Estatut pel que fa als aeroports secundaris de Girona o Reus.

No negaré que aquest Pacte Nacional d’Infraestructures no tingui aspectes positius i interessants de cara al futur desenvolupament de les nostres infraestructures, però no mereix tenir el qualificatiu de Pacte Nacional quan es limita a ser un acord de Govern i encara agafat amb pinces, i està excessivament carregat de promeses, reivindicacions, inconcrecions i ambigüitats. I al final, la gran incògnita: qui pagarà la factura. El nerviosisme del Conseller Castells és evident perquè sap que, ni amb el nou finançament, Catalunya no disposarà dels recursos necessaris per a tirar-lo endavant I les promeses de Madrid són això: promeses, fum i brindis al sol.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Un pols a decidir diumenge

Com era d’esperar, i seguint l’estratègia habitual dels polítics espanyols, el jutjat de Barcelona que havia de decidir sobre la consulta d’aquest diumenge a Arenys de Munt, esperarà uns dies per donar a conèixer la seva resolució. Es tracta d’esperar fins al darrer moment amb la intenció de deixar un mínim temps de reacció, tal com feien també amb les anul·lacions de candidatures abertzales al País Basc. El que passa és que es continua jugant amb el mateix equívoc que denunciava l’altre dia: el que està en discussió no és la celebració de la consulta d’Arenys, sinó el suport institucional de l’Ajuntament.

La jutgessa encarregada del cas va suspendre cautelarment un acord municipal, però no pas la convocatòria feta per l’entitat promotora. Quan ha cridat a declarar les parts implicades, doncs, ha citat d’una banda l’Ajuntament d’Arenys de Munt, representat per l’advocat Salvador Milà, i de l’altra, l’Estat espanyol representat per Jorge Buxadé Villalba, que havia estat candidat per Tarragona de la Falange Española de les JONS i de la Falange Española Auténtica. Les posicions són clares: l’Ajuntament té el suport de totes les forces polítiques catalanes, a excepció feta del PSC tot i que molts dirigents s’han mostrat partidaris d’acceptar la llibertat d’expressió, i de l’altra la Falange, Ciutadans, el PP i el Govern espanyol. Però en qualsevol cas, escoltades les dues parts, la jutgessa haurà de resoldre sobre l’acord municipal de l’Ajuntament d’Arenys, però no sobre la convocatòria en si feta per una entitat del poble.

És evident que, donada la putrefacció del sistema judicial espanyol, al final la resolució pot anar en qualsevol direcció, fins i tot podria dictar en contra de l’entitat convocant, sense que aquesta hagi estat ni tan sols citada a declarar. Els tribunals utlitzen les lleis només com a excusa i argumentari per a exercir el poder, i se les poden saltar alegrement quan políticament no els convé. És possible que el plet el guanyi la Falange, és a dir l’Estat espanyol, i que aquesta organització pugui manifestar-se hi hagi o no prohibicions expresses de la Conselleria d’Interior. El pols de veritat, però, es resoldrà en la celebració de la consulta del dia 13, digui el que digui la Falange i les institucions afins; i en el paper de la Generalitat que pot posar-se al costat de la llibertat d’expressió amb la intervenció dels Mossos d’Esquadra com a garants de l’ordre, o es pot posar al costat dels violents falangistes que la neguen.

dilluns, 7 de setembre del 2009

Deixar guanyar als talibans afganesos

A l’Afganistan, setmanes després de les eleccions presidencials, encara estan fent el recompte de vots. Per manual va vagi el sistema d’escrutini, com anava aquí anys enrere, es pot allargar tota una nit, però no dies ni setmanes. Quan això passa, tal com hem vist a molts altres països, és senzillament perquè hi ha la voluntat expressa de falsejar els resultats electorals. L’Afganistan, doncs, és un més d’aquests països que anomenem subdesenvolupats, sobretot des del punt de vista de cultura democràtica, en què la corrupció, el caciquisme i les tupinades estan a l’ordre del dia. Amb una diferència, però. En aquest cas, la corrupció, el caciquisme i la tupinada ha vingut avalada, sinó dirigida i promoguda, per la comunitat internacional.

El comportament de les potències occidentals a l’Afganistan, com ho va ser també a Bòsnia, on les forces de les Nacions Unides van acompanyar les matances d’Srebreninka, o a l’Iraq, ha estat senzillament deplorable, denigrant, indigne, i còmplice de totes les injustícies, crims i atrocitats que viu el país. En el seu moment, es va donar suport incondicional als talibans perquè el seu règim dictatorial els ajudava a debilitar el poder rus, i ara es limiten recolzar uns o altres senyors de la guerra sense parar esment en el seu grau de criminalitat, només amb l’objectiu de mantenir-hi una posició dominant que els permeti controlar els gasoductes i la posició estratègica a la zona. Les forces internacionals se suposa que eren al país per a garantir un procés de democratització, on fossin respectats els drets de les persones, que permetés al país refer-se del malson viscut en l’època dels talibans. Res més lluny de la realitat. Sota la tutela d’aquestes forces internacionals continua la violació dels drets humans, els traficants i productors de drogues continuen mantenint el seu poder, les lluites tribals són atiades a base d’afavorir uns o altres senyors de la guerra en funció dels interessos de cada moment, les matances de civils per part de les forces de l’OTAN estan a l’ordre del dia, s’han permès unes eleccions fraudulentes, i només faltava ara que es difonguessin les imatges de les vexacions a què els militars estrangers sotmeten a la població.

Quan veiem imatges d’una societat dominada pels talibans, amb les dones tapades sota les burkes, ens sembla impossible que aquests puguin tenir suport de la població civil. Hi ha raons històriques i culturals que ho poden explicar, pero sobretot hi ha la percepció que probablement és pitjor el tracte rebut per part de les forces internacionals que el que els dispensarien altre cop els talibans. La coalició de les primeres potències mundials és incapaç de guanyar la guerra, de garantir la pau i de refer el país; en part pot ser degut a la incapacitat i l’ineptitud dels seus responsables, però sobretot hi deu haver una voluntat expressa de no anar més enllà de controlar i vetllar pels seus interessos amb un menyspreu absolut pels afganesos.

diumenge, 6 de setembre del 2009

La independència no té cabuda en la Constitució

La Vicepresidenta del Govern espanyol té tota la raó quan afirma que “La independència no té cabuda en la Constitució”. Només cal una primera lectura del text constitucional per adonar-se que això és ben cert. I per això no entenc que alguns polítics catalans li hagin volgut retreure. La independència, el dret a l’autodeterminació, la llibertat, la igualtat del pobles, la igualtat de drets lingüístics, etc. són conceptes que no hi caben en la Constitució espanyola. No cal donar-hi voltes, ni enfadar-s’hi: s’ajup el cap en senyal de submissió, s’intenta sobreviure de les escorrialles que els amos constitucionals ens vulguin generosament cedir, s’acata les seves sentències, s’accepta la nostra inferioritat i manca de drets constitucionals... o molt més simple, es renuncia a estar a l’empara d’aquesta Constitució.

La Constitució és un marc legal que s’han dotat els espanyols per a organitzar-se políticament. Fantàstic, res a dir, allà ells. L’únic que cal, donat que aquest marc legal no encaixa amb la idea de llibertat i de convivència que tenim els catalans, és desvincular-nos-en. I seria estúpid pretendre trobar una via constitucional per a deixar d’estar sotmesos a una Constitució que no ens reconeix, no ens respecta i no ens accepta tal com som. Senzillament, ens donem de baixa. Per tant, no cal reprovar la Vicepresidenta del Govern espanyol per fer una afirmació tan obvia, ni cal confiar que el Tribunal Constitucional siguin benvolent i no ens retalli en excés, ni cal esperar que la Justícia basada en aquesta Constitució espanyola ens autoritzi a dir el que pensem o ens reconegui els nostres drets. Els drets es tenen, siguin reconeguts o no, i en conseqüència s’exerceixen. Que hi pot haver repressió? Cert. Ho hem viscut més descarnadament en altres èpoques i ho estem vivint encara, de la mateixa manera que ho han viscut i ho estan vivint altres pobles. I els que han tingut la valentia suficient, se n’han sortit. Davant la violència i les amenaces, podem ajupir el cap i renunciar a la nostra dignitat com a persones i com a poble, o podem dir prou. A aquest joc, ja no hi volem jugar més.

És hora que la societat catalana, i amb ella els seus dirigents polítics, decideixi si continua participant del joc constitucional espanyol (Estatut, acords de finançament...), amb tot el que això comporta de renúncia a exercir els nostres drets, o si amablement i democràticament els diem: gràcies per la invitació, nosaltres optem per jugar a un altre joc.

dissabte, 5 de setembre del 2009

Malgrat la política i els polítics

Temps enrere un Conseller de la Generalitat afirmava amb tota vanitat que, gràcies a les accions de Govern, Catalunya seria de les primeres a sortir de la crisi. Una afirmació absolutament gratuïta i petulant, basada en el no res o qui sap si en la confiança que potser l’atzar faria que realment les coses anessin així. La realitat, però, segueix per un altre cantó; sortirem de la crisi, n’estic segur, però no per l’acció del Govern sinó per la inèrcia general de l’economia en l’àmbit europeu. A vegades, s’inisisteix molt en què la gent passa de la política i dels polítics; la realitat, també.

Els mitjans de comunicació, com ja he dit en moltes altres ocasions, prefereixen informar sobre les declaracions dels polítics que interpreten una realitat esbiaixada d’acord amb els seus interessos, més que sobre la realitat mateixa. La roda de premsa del President Montilla després del primer Consell de Govern post estiuenc, en la qual afirmava que la Generalitat no tenia com a prioritat les qüestions indentitàries, sinó afrontar la crisi econòmica, va ocupar les portades de tots els mitjans. I el to de les informacions periodístiques ja no era el d’afirmar que “El President de la Generalitat ha dit...”, sinó donar per fet que “La Generalitat prioritzarà...”. Sense necessitat de contrastar o verificar la certitud de l’afirmació. En canvi, l’estudi de Comissions Obreres en el qual es fa una comparativa de les aportacions reals, amb xifres i dades contrastables, que fan les diferents comunitats autònomes per a donar suport a les seves empreses, va aparèixer com un simple breu, o directament va ser obviat per molts mitjans de comunicació. El President pot dir el que vulgui, però les xifres donen que enfront del 800 milions posats a disposició de les empreses per la Generalitat a través de l’Institut Català de Finances, Extremadura n’hi posa 900 i Castella la Manxa 1.200, tot i tenir un teixit industrial molt menor. I Cataluya continua liderant la destrucció de llocs de treball o la presentació d’expedients de regulació d’ocupació.

Algú se’n va enriure, quan el mag Zapatero va començar a parlar dels incipients “brots verds” de l’economia de l’Estat. No era gaire difícil fer el número de predigitació preveient que hi hauria, més tard o més d’hora, una recuperació de l’economia. De la mateixa manera, que al marge de les polítiques seguides pels Governs ens vam veure immersos en la crisis global, també en sortirem, ni que sigui com a darrers de la cua, quan l’economia millori en el context internacional. I és que l’economia, com tantes altres coses, funciona malgrat la política i els polítics.

divendres, 4 de setembre del 2009

Arbitrarietats, falsetats i mentides

Ahir va saltar l’esperada notícia: “La Justícia prohibeix la consulta sobre la independència, prevista pel dia 13 a Arenys de Munt”. Una notícia falsa llançada sense manies pels mitjans de comunicació alineats amb la Falange, des del País a El Mundo passant per TV3, l’ABC i la Razón. Algú pot pensar que aquests mitjans no disposen de periodistes amb suficient capacitat professional per a exercir com a tals, però això només seria veritat a mitges; és certa la manca de professionalitat, però per pura indignitat i falta d’escrúpols alhora de desinformar i mentir deliberadament al servei d'unes determinades opcions polítiques. Avui per avui, contràriament al que han difós molts mitjans de comunicació, la Justícia no ha prohibit la consulta d’Arenys de Munt.

La interlocutòria del Jutjat de Barcelona es limita a invalidar l’acord municipal d’Arenys de Munt, pel qual es cedien els locals i s’oferia suport a l’entitat convocant de la consulta. Però la veritat importa ben poc als professionals corruptes que s’avenen a difondre falsedats i mentides, a partir de les quals els comentaristes polítics ja s’encarregaran d’anar tirant llenya al foc. És evident que les denúncies presentades per la Falange i Ciutadans, així com la interlocutòria judicial, no tenen res a veure amb el fet d’una hipotètica extralimitació municipal, sinó en el fet que la consulta tingui un caire polític diferent del seu. Algú recordava la consulta que s’havia fet a Andalusia, amb meses instal·lades fins i tot al Parlament andalús, perquè la gent opinés sobre la situació del poble saharaui. Allà, cap partit, ni l’advocacia de l’estat ni cap jutge, va considerar que s’estés cometent una illegalitat pel fet de consultar sobre quelcom que no corresponia a les competències locals o de la comunitat autònoma.

Caldrà veure, però, si l’Estat es limita a mostrar un excés de zel discriminatori com ha fet de moment el jutjat de Barcelona, prohibint que l’Ajuntament doni suport a la consulta i cedeixi els locals a l’entitat convocant. De ben segur que a darrera hora intentarà, sense necessitat de tenir cap base jurídica per a fer-ho, impedir la consulta. La mateixa arbitrarietat amb què es persegueix determinades organitzacions polítiques per no condemnar una determinada violència, mentre que es dóna total impunitat als qui tampoc condemnen, i voltes practiquen, la violència de signe contrari, els permet actuar vulnerant les seves pròpies lleis i els principis constitucionals com el de la llibertat d’expressió.

dijous, 3 de setembre del 2009

La consulta d’Arenys, com a botó de mostra

La consulta d’Arenys de Munt, prevista pel dia 13, ha pres una rellevància molt superior a la que hauria pogut tenir si no haguessin aparegut les reaccions en contra del nacionalisme espanyol més intransigent. En principi, era una consulta organitzada per una entitat del poble, a la qual l’Ajuntament es limitava a cedir-los uns espais públics. Una consulta privada, doncs, sense validesa jurídica, i celebrada en un poble de poc més de set mil habitants. La consulta hauria pogut transcórrer sense més pena ni glòria que la d’una anècdota local, molt menys trascendent que qualsevol de les enquestes que sovint es fan arreu del país on s’inclou el sentiment o la voluntat independentista dels ciutadans.

Recollint el sentiment general del nacionalisme espanyol, i de la seva brunete mediàtica, un grup de violència tolerada com la Falange va fer el primer pas per oposar-se al que devia considerar com una ofensa als principis generals del Movimiento, convocant una manifestació paral·lela el mateix dia de la consulta. Tant l’Ajuntament d’Arenys com la Conselleria d’Interior, basant-se en uns altres esquemes, van donar per bona la convocatòria falangista, segurament per no donar més importància a un grupuscle sense cap representativitat ni al poble ni al país. Però aquesta no és la perspectiva espanyola: l’ofensiva de Falange va ser recollida immediatament pels mitjans de comunicació espanyols, del País a el Mundo passant per l’ABC i la Razón, en una lliçó magistral d’objectivitat periodística. A Ciutadan’s, immersos en una profunda crisi interna, els va venir com anell al dit poder sortir als mitjans de comunicació al costat de la Falange en contra de la llibertat d’expressió, i finalment també els advocats de l’Estat han fet costat a les tesis falangistes. Es tracta d’impedir que una entitat privada demani a la ciutadania d’un poblet del Maresme la seva opinió sobre el futur de Catalunya.

El que hauria estat una anècdota intrascendent es pot convertir en el desencadenant d’un conflicte entre Catalunya i Espanya, entre partidaris i detractors de la llibertat i la democràcia. La dictadura no necessitava arguments jurídics per a imposar la seva llei, i tampoc ara la Justícia espanyola en necessitarà per a prohibir la consulta, si la considera políticament perniciosa. Tant li fa que aquesta convocatòria no vulneri la Llei que només parla de consultes organitzades per les administracions locals; la Falange, la Justícia espanyola i el poder polític que la maniobra no s’estan de foteses. No sé si els organitzadors de la consulta seran capaços de mantenir-la, en cas que finalment sigui prohibida. Però el sol fet d’haver arribat fins aquí, ja pot ser una mostra clara del que podria arribar a passar si algun partit polític mínimament seriós es proposés tirar endavant una consulta nacional sobre el dret a decidir. Algú es recorda d’aquella proposta d’Esquerra per al 2014?

dimecres, 2 de setembre del 2009

Montilla marca el to i l’abast del nou curs polític

El President Montilla va voler protagonitzar la primera roda de premsa que segueix les habituals reunions dels dimarts del Govern de la Generalitat, per tal d'assenyalar les pautes a seguir en aquest darrer curs polític abans de les eleccions de la tardor que ve. I ho va fer amb el to i la profunditat a què ja ens té acostumats, però amb una intencionalitat política evident: deixar clar que el Govern no prendrà cap iniciativa en relació a la sentència del Tribunal Constitucional. En la roda de premsa no va dir res de nou ni de significatiu, tret d’anunciar que s’incrementaria el pressupost per a les beques de menjadors escolars.

El discurs del President, en nom del Govern, era estrictament el discurs del partit dels socialistes, basat en la pura demagògia, prometre fum i fer una demostració de submissió i d’impotència. L’argument de prioritzar la lluita contra la crisi per sobre de les qüestions identitàries és d’una fal·làcia insostenible. La mateixa Consellera de Treball, Mar Serna, ahir mateix s’encarregava de fer-li evident: les mesures anticrisi les ha de prendre qui té els recursos i la capacitat per a fer-ho, és a dir el Govern espanyol. És el mateix que han dit els seus companys de partit a Arenys de Munt com a argument per oposar-se a una consulta popular sobre la independència de Catalunya: a ells els interessa només resoldre els problemes reals de la gent. El que no diuen, a excepció feta del Conseller Castells i algun altre, és que en aquestes qüestions identitàries ens hi juguem el futur del país, i la capacitat de tenir els recursos suficients per a fer front als problemes reals de la gent. Des de fa uns anys tenim un Govern paralitzat per manca de recursos, que no resoldrà tampoc el nou finançament pactat, i per tant impossibilitat per fer front a la crisi. A ningú se li acudiria acusar el Govern de la Generalitat de ser incapaç de treure’ns de la crisi, malgrat la bajanada d’algun Conseller que presumia que amb les seves mesures impulsaria a Catalunya la recuperació econòmica abans que altres comunitats autònomes; tothom sap que aquest Govern, amb el nou finançament inclòs, no té ni recursos, ni competències ni capacitat reals per a influir decisivament en l’economia del país.

I és aquí on hi ha la trampa: s’argumenta deixar de banda les qüestions identitàries per centrar-nos en els problemes reals de la gent, i per tant en la crisi econòmica. S’amaga, però, que només amb la resolució del tema identitari, és a dir amb la consecució d’un Estat propi, disposarem dels recursos necessaris per a fer front als problemes reals de la gent i del país. I sobretot s’amaga la incapacitat d’aquest Govern, o de qualsevol altre, per a fer-hi front si ens mantenim dins del marc de l’Estat espanyol. Per això, el President Montilla presentava com a gran mesura del nou curs polític, i que dóna la mesura exacta del nostre autogovern, l’increment de les beques de menjadors escolars.

dimarts, 1 de setembre del 2009

Zapatero, un mag de pega

Fa temps que es diu que Zapatero es troba a la corda fluixa, sense majoria a les Corts espanyoles; però ell sempre se n’acaba sortint. Sabent que no pot comptar amb cap compromís d’Estat amb el principal partit de l’oposició, interessat només en recuperar el poder, s’ha de refiar dels partits nacionalistes catalans i bascos. A priori, hom podria creure que és una tasca difícil, vist el maltracte donat a uns i altres, però com un veritable mag sempre troba la manera de treure un darrer conill de la xistera. Un truc que ja no té ni la gràcia ni el factor sorpresa que podia tenir al principi, però que continua embadocant els més ingenus.

Zapatero no ha tingut cap mania a l’hora de foragitar els nacionalistes bascos, aliant-se amb el PP, ni n’ha tingut cap a l’hora de deixar a l’estacada els partits d’esquerres per obtenir el suport de CiU, o de riure’s dels convergents per tornar a festejar els d’Esquerra. Juga amb tots els partits minoritaris al Congrés espanyol com si fossin marionetes o nines de drap, amb la seguretat de qui sap que, encara que els reboti contra la paret quan s’ha cansat de jugar-hi, restaran allà prestes i delitoses de tornar a ser la nina del mag. Cada vegada que el Govern espanyol ha de prendre una decisió important, passar un examen a les Corts o aprovar uns pressupostos, hi ha analistes de pa sucat amb oli que auguren un mal tràngol per un President que no té una majoria assegurada. Però els únics que es posen nerviosos són els mateixos partits que han estat reiteradament traïts i enganyats pel Govern socialista, que ara es disputen l’honor de treure-li de nou les castanyes del foc.

No cal ni que s’esforci en trobar un conillet nou per a treure de la xistera. Els mateixos de sempre, reciclats, poden tornar a servir. De cara a l’aprovació dels pressupostos generals per al 2010, ja li sobren pretendents per a fer-li de crossa. I amb unes exigències mínimes. En alguns casos només li caldrà tornar a prometre allò que havia promès en anteriors ocasions, i que naturalment havia incomplert com tornarà a incomplir ara. Així, entre les reivindicacions d’alguns dels partits disposats a donar-li suport, hi tornem a veure la del traspàs de rodalies o la gestió de l’aeroport. Davant d’un públic tan ben predisposat d’entrada, no cal ser el Màgic Andreu.