Pàgines

divendres, 25 de setembre de 2009

On és el límit del fracàs?

Ho ha dit Joan Carretero: Si la candidatura intependentista que impulsa Reagrupament a les properes eleccions treu menys de deu diputats, ho consideraran un fracàs. Una xifra realment agosarada, perquè inicialment no semblava que ningú especulés amb la possibilitat de treure’n més de tres. Hores d’ara és difícil preveure l’abast i la capacitat d’engrescament que pot tenir la nova candidatura de Joan Carretero. Amb tot, em sembla positiu que marquin un llistó fins on creuen que poden o que han d’assolir. No es tracta de veure si encerten la travessa, sinó de posar una fita per tal d’avaluar si valia la pena haver emprès l’aventura.

Entenc que és el que haurien de fer tots els partits polítics. Per exemple, se suposa que ERC ha escollit una estratègia en funció del que s’acordà en el darrer Congrés, segons la qual aquestes eleccions havien de ser les que cataputaven ERC a la centralitat política del país per tal d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra (ho diuen els documents aprovats) que permetrien arribar al 2014 amb garanties per a fer el salt cap a l’exercici del dret a decidir. I se suposa que l’estratègia de CiU deu estar orientada a guanyar les eleccions amb suficient marge com per a poder formar Govern. No s’hi val, a posteriori, sortir amb excuses dient que “si ho comparem amb no sé què, encara podem estar contents”, “hem resistit prou bé” o “mantenim la nostra influència en la política catalana”... perquè les estratègies seguides no anaven orientades a aquest conformisme d’“anar tirant”. Se suposa que els plantejaments de Carretero, com els de Puigcercós i els de Mas, s’han fet en base a uns pressupòsits, a unes anàlisis i a unes estratègies. Si no s’assoleixen els objectius previstos voldrà dir que s’havia fet una anàlisi errònia de la realitat del país i que, conseqüentment, s’ha seguit una estratègia equivocada.

Per tant, em sembla bé que els partits es marquin una fita del que es proposen aconseguir, a partir de la seva anàlisi i l’aplicació de l’estratègia corresponent. Ara bé, caldria que concretessin, a més, què faran si resulta que la seva anàlisi i la seva estratègia era errònia i, per tant, no ha donat els resultats que s’esperaven. El mínim que es pot demanar és un canvi de rumb, i de direcció. Per contra, si s’assoleixen els objectius, els crítics a aquesta direcció hauríem d’admetre que anàvem errats i tancar files amb els nostres dirigents.