Pàgines

dimecres, 31 de juliol del 2013

Les explicacions de Mas i Rajoy

Avui i demà es repetirà el ritual de la niciesa i l’hipocresia de la política. Un encreuament de discursos que tothom sap que ben poc a veure tenen amb la realitat; per a uns, intentar fer veure que es dóna la cara i que es respon als indicis més que evidents de corrupció, i per als altres mirar d’aparentar que es busquen respostes, saben que diguin el que diguin mai seran suficients ni satisfactòries. Artur Mas compareix avui al Parlament de Catalunya per a donar explicacions sobre el cas Palau, i Mariano Rajoy ho farà demà per respondre sobre el cas Bàrcenas.

Salvant les diferències, sembla clar que en tots dos casos hi ha evidències de finançament il·legal dels partits polítics, i només caldrà veure si les proves que se’n tenen són suficients com per a donar lloc a sentències condemnatòries. En tots dos casos s’apunta directament els responsables de la tresoreria del partit; de fet, tots els tresorers que ha tingut el PP han estat implicats en casos de corrupció. I ja se suposa que mai cap tresorer emprendria cap acció que no fos no només autoritzada sinó ordenada per la mateixa direcció. Tot sembla indicar que uns camuflaven el finançament il·legal del partit a través d’un generós mecenatge al palau de la Música, i els altres tenien tota una xarxa mafiosa molt més ben estructurada arreu del territori; però sempre s’obtenien els recursos fraudulents a base d’inflar les factures d’obra pública que paguem tots els contribuents. I quan s’organitza un circuit a través del qual s’ha de perdre la pista del diner legal per entrar clandestinament a les arques del partit, és lògic que entremig hi hagi l’oportunitat dels més desaprensius per a enriquir-s’hi personalment, sigui el Millet o sigui el Bàrcenas. Amb una diferència notable i és que en el cas del PP el saqueig de les arques públiques arribava dins de sobres o de caixes de cigars als màxims dirigents del partit.


Però tot això interessa ben poc a uns i altres. La resposta al discurs d’Artur Mas, ja la deuen tenir preparada els diferents grups polítics. I probablement, el que pugui dir la Camacho a Mas no diferirà gaire del que pugui dir Duran i Lleida a Rajoy; podrien intercanviar-se els papers. Evidentment, tant Artur Mas com Rajoy negaran cap implicació, i menys de tipus personal; i si no poden continuar negant les evidències com a mínim procuraran carregar el mort a un subaltern. Però a l’oposició no li interessa ni aclarir els fets, ni acabar amb la xacra de la corrupció, sinó desgastar el Govern de torn; i si a algun dirigent se li acudís demanar disculpes i reconèixer que el seu partit ha mantingut pràctiques il·legals de finançament, l’oposició no en tindria prou amb demanar el cap dels dirigents directament responsables, perquè el que es persegueix és el possible candidat amb la vista posada a les properes eleccions, perquè el que es persegueix és únicament el rèdit electoral i la possibilitat d’accedir al poder des d’on poder ordir noves formes de corrupció. 

dimarts, 30 de juliol del 2013

Llista de delinqüents d’impunitat garantida

El diari The New York Times publicava dies enrere una llista de delinqüents defraudadors espanyols que dipositaven les seves fortunes a Suïssa sense que fossin declarades al fisc espanyol. El tema venia per uns reportatges sobre la família Botín, en els quals es posava de manifest el frau institucionalitzat existent a Espanya i la protecció especial que reben els grans defraudadors per part de l’Estat, de l’administració de la Justícia i dels mitjans de comunicació més importants; uns perquè devien cobrar les seves comissions, altres per no veure perjudicada la seva carrera professional i encara alguns temorosos que els sigui retirada la publicitat.

Va ser un treballador del banc suís HSBC qui, en considerar-se maltractat per l’entitat bancària, va decidir publicar el nom de les persones que dipositaven la “seva” fortuna al banc sense declarar-la al país d’origen. En aquest cas, s’ha d’entendre que el possessiu “seva” no es refereix a la propietat legítima del diner sinó a què estava a les seves mans després d’haver-lo "requisat". Com que els pocs mitjans que se n’han fet ressò s’han limitat a copiar-ne un primer extracte, dels 569 delinqüents defraudadors espanyols que figuraven la llista només n’han transcendit uns quants. Hi ha evidentment homes de finances com el mateix Emilio Botín i la seva família, però sobretot polítics majoritàriament del Partit Popular, començant per José Maria Aznar i continuant per la Dolores de Cospedal, Eduardo Zaplana, Rodrigo Rato, Ángel Acebes, Pio Cabanillas o Isabel Tocino; probablement el PSOE no en vol fer qüestió perquè també hi té la seva representació a la llista, amb noms com Miguel Boyer, Carlos Solchaga o Jordi Sevilla. No deu pas ser casualitat que els catalans que figuren a la llista han estat, prèviament, ministres a Madrid, ja sigui amb el PP, com l’Anna Birulés o el Josep Piqué, ja sigui amb el PSOE com és el cas de Narcís Serra.


I és que la corrupció està perfectament instal·lada i organitzada des de les esferes del poder, des del mateix poder que els garanteix una total impunitat. Potser per això, polítics catalans de segona fila prefereixen renunciar a plantejaments mínimament sobiranistes, tot esperant que algun dia, en recompensa pels serveis prestats, els toqui alguna cartera ministerial, i amb ella l’entrada al cercle de la corrupció institucionalitzada. Ja podem anar reclamant lleis de transparència, si els qui ostenten el poder són una banda delinqüents que es recolzen mútuament per garantir-se la total impunitat. Altra cosa hauria estat si en lloc dels membres de la banda del Bàrcenas, haguessin aparegut a la llista el nom de Pujol o de Mas; aleshores, la fiscalia, hisenda, la policia i els polítics dels partits que sí que hi apareixen dirien que la seva obligació és investigar-ho a fons i amb totes les conseqüència. És el que fa tenir el poder.   

dilluns, 29 de juliol del 2013

De la solidaritat al camp qui pugui

Cada vegada que es produeix un tràgic accident com el de Santiago de Compostel·la, se succeeixen un seguit de reaccions que evolucionen amb els dies i que semblen obeir un protocol establert. En el primer moment, sorgeixen moviments espontanis de solidaritat i fins i tot actes d’heroisme per part de professionals d’emergències i de ciutadans anònims que s’han trobat amb la catàstrofe al davant. Tots són mostres de comprensió i de suport, fins i tot per a la persona a qui probablement se li podria atribuir la causa de la tragèdia, si més no per l’enorme pes de consciència que, sigui quin sigui el grau de culpabilitat, sens dubte li recaurà al damunt.

En aquest ambient, la gent es compadeix del pobre conductor que havent sortit pràcticament il·lès de l’accident es desespera davant de la tragèdia i confessa el seu error. Els psicòlegs parlen de la necessitat de custodiar-lo, precisament per protegir-lo d’un possible atac de desesperació. Però passats els primers moments, els de l’impacte que ha commocionat l’opinió pública, el to i l’enfoc de l’accident comença a canviar. El conductor del comboi, cal suposar que assessorat per algun advocat, comença a no voler declarar, a desdir-se del que havia dit quan li és possible, o a confessar algunes llacunes més que no veia inicialment. I tot seguit sorgeixen els dubtes: la Ministra del ram respon amb evasives quan se li demana si concretament en aquella corba hi havia suficients mesures de seguretat, com les que s’apliquen en altres casos, que haurien accionat un sistema de frenada automàtica en detectar l’excés de velocitat; apareix l’ombra de les retallades com una de les possibles causes de la manca dels millors sistemes de seguretat en un tren d’aquestes característiques; es parla de la prima que poden tenir el maquinistes si aconsegueixen, de totes totes, arribar amb un màxim de puntualitat, quan potser no n’hi ha, ni es controla suficientment, pel fet de complir estrictament totes les normes de seguretat...


Naturalment, la defensa del conductor buscarà totes les possible deficiències del sistema per alleugerir el seu nivell de culpabilitat; però tothom sap també que si s’aconsegueix que hi hagi una persona concreta responsable penal dels fets, tal com també es pretenia per exemple en el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan, serà molt més fàcil i molt més ràpid el cobrament de les indemnitzacions que si s’ha de recórrer per la via administrativa. I, finalment, el Govern no amaga que hi ha en joc importants interessos econòmics, ja que es podrien perdre contractes multimilionaris si, al marge de la responsabilitat estricta del maquinista, es considerés que han fallat alguns sistemes de seguretat. A partir d’ara, cadascú procurarà salvar la seva pell.

diumenge, 28 de juliol del 2013

Entre el neguit i l'esperança

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

s evident que un procés com el nostre és molt difícil que se sostingui amb un mateix estat d’ànim i tensió entre la ciutadania durant tant de temps. Els mitjans de comunicació i els partits polítics més hostils al procés sobiranista sovint es dediquen a remarcar que, ara mateix, ja no hi ha aquella  eufòria dels primers moments, després de la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat. I és cert. Però això no vol dir que una àmplia majoria de la ciutadania no continuï creient en la necessitat i en la viabilitat del procés, tal com indiquen totes les enquestes.

No es pot negar que hi ha dubtes i vacil·lacions per part d’alguns dirigents, que han passat d’aquella afirmació rotunda que “la consulta es farà sí o sí” a afirmar que si no es pot fer amb la legalitat espanyola potser caldrà cercar altres alternatives. Hi ha el constant i inexplicable fustigament de Duran i Lleida adreçat molt directament a fer fracassar Artur Mas, i hi ha els desmarcaments puntuals tant d’ICV com de la CUP que es veuen en la necessitat d’acontentar el seu electorat, probablement amb un pànic escènic davant la imatge d’unitat amb CiU.
Però també és cert que, de moment, es manté inalterable el full de ruta. CiU i el Govern no donen símptomes de voler fer marxa enrere, malgrat que les enquestes els siguin adverses; potser perquè ho serien molt més, si ara es desdissin del camí emprès. La correlació de forces continua essent la mateixa, amb un PSC dividit entre els federalistes de veritat que optarien per avalar el procés, al marge del vot final en la consulta, sabent a més que aquesta seria l’única possibilitat també per al federalisme, i els qui només fan servir el federalisme com a excusa per a no acceptar el dret a decidir i no trencar la seva subordinació al socialisme espanyol. I de moment s’estan complint bàsicament els terminis acordats en el pacte entre CiU i ERC, i una prova n’és el lliurament aquesta setmana del primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

El desequilibri, en un o altre sentit, podria venir de la mobilització popular i dels diferents actors de l’anomenada societat civil. És cert que seria insostenible una mobilització permanent que s’allargués en el temps, i per això cal que hi hagi esdeveniments i fets puntuals com el Concert del Camp Nou o la Via Catalana que ajudin a mantenir el to de la reivindicació popular. Una reivindicació i una mobilització que ha de ser una de les garanties per tal que el procés no tingui marxa enrere, que pressioni permanentment els nostres polítics perquè no defalleixin. Però que ha d’anar amb compte a no fer fugides endavant, inassumibles per al gruix del bloc sobiranista al Parlament de Catalunya; el problema no seria el fet d’optar per una via més pautada i ordenada o per una via més ràpida i contundent, sinó que aquesta darrera deixés de ser una via efectiva per manca de suports polítics.


Hem de mantenir la il·lusió i l’esperança, conscients dels dubtes i dels problemes reals que ens vénen inevitablement d’Espanya, però també de casa nostra. I entendre que la clau de l’èxit del procés és la simbiosi entre la mobilització popular i l’acció política del nostre Parlament. L’èxit de la manifestació de l’11 de setembre hauria estat un bluf si no hagués aconseguit capgirar l’enfoc de la política nacional. La política sense el suport i l’empenta del carrer segurament no arribaria a bon port, però la mobilització sense la política tampoc ens portaria enlloc.

dissabte, 27 de juliol del 2013

La Justícia, lenta i ineficient, amb ganes

A vegades, quan algú parla de la lentitud i la ineficiència de la Justícia espanyola (ja deixo de banda els casos d’absoluta perversió i corrupció que hi són tan habituals) es presenta com un fat inevitable propi de l’estructura del sistema, admetent en el millor dels casos un problema de manca de recursos. D’alguna manera se’ns ve a dir que la Justícia és lenta, però que fa el seu camí de forma inexorable. Sincerament, a més de lenta, la Justícia és tendenciosament ineficient també per responsabilitat directa i expressa dels seus màxims irresponsables.

Els sumaris relacionats amb el cas Gürtel i el cas Bárcenas ja se’ls disputaven dos magistrats com si aquests estiguessin desvagats i cerquessin clients, o potser només per un cert afany de protagonisme i projecció pública. Finalment es va decidir que els portaria el magistrat Pablo Ruz, tot i ser aparentment menys dòcil al PP, sabent que aquest ocupa una plaça interina i que per tant no podrà completar el procés d’instrucció. Aquest sol fet, el d’encarregar a un jutge la instrucció d’un procés tan complex sabent que ho haurà de deixar a mitges, és d’una irresponsabilitat majúscula que desqualifica professionalment i des de tots els punts de vista els qui van prendre tal decisió; si no és que directament ho van fer amb la intencionalitat d’interrompre la investigació per tal que la pogués reprendre o reiniciar un jutge més afí als interessos del partit. Sabent tota la tasca feta fins ara pel jutge Pablo Ruz, la lògica més elemental hauria de fer pensar que, amb la incorporació del jutge titular, Miguel Carmona, donada la magnitud dels dos casos, el Gürtel i el Bárcenas, ambdós jutges coma mínim treballessin plegats per tal de donar continuïtat al procés d’instrucció.  


Però, està clar, aquesta lògica elemental tindria sentit si la finalitat de la Justícia i l’objectiu dels magistrats fos fer justícia i fer-ho amb la màxima celeritat. Però no és el cas. El Consell General del Poder Judicial va decidir que Ruz continuaria sis mesos més al mateix jutjat de l’Audiència Nacional, però deixant que sigui el nou titular el qui decideixi sobre la participació de Ruz, ni que sigui com a col·laborador, en aquestes causes. I, des del primer moment, el nou jutge que haurà de substituir Pablo Ruz ja va deixar clar que no comptaria amb ell. Per més que argumentin raons de burocràcia legal, em sembla evident que aquí hi ha un cas de deliberada obstrucció de la Justícia en majúscules, per tal de condicionar de forma interessada la instrucció d’aquestes causes. I a això, sarcàsticament, en diuen justícia.  

divendres, 26 de juliol del 2013

El partidisme dels magistrats del TC

No acabo d’entendre l’enrenou que s’ha organitzat de forma tan personalitzada entorn de la militància política del President del Tribunal Constitucional espanyol, Francisco Pérez de los Cobos. Una cosa és que el Govern de la Generalitat intenti recusar aquest magistrat que haurà de dirimir sobre diversos contenciosos relacionats amb Catalunya, simulant haver descobert un cas d’incompatibilitat, i una altra que es presenti aquest cas com una anomalia estranya, èticament impresentable per més que no vulneri la legalitat.

En primer lloc, hi ha la qüestió del concepte de militància política, un terme certament desafortunat. El fet que algú militi en un partit polític, és a dir que en pagui la quota, no implica forçosament cap mena de subordinació jeràrquica ni la pèrdua de la capacitat d’independència personal i professional. Jo pago la quota a un partit polític perquè crec que és el que millor s’adiu amb les meves idees, però això no vol dir ni que em senti obligat a res, ni que hagi de compartit totes les idees i plantejaments que fa el partit, ni que jo no pugui opinar amb absoluta independència. En segon lloc, i tema fonamental en aquest cas, la composició del mateix Tribunal Constitucional ja està establert legalment que es fa per quota de partit; no és només el senyor Francisco Pérez de los Cobos el qui ha estat elegit membre del TC per la seva adscripció ideològica, sinó la totalitat dels seus membres. Els partits, en funció dels resultats electorals, escullen els candidats que creuen de la seva confiança política per a portar a terme la seva estratègia de partit en el TC. I com a factor secundari procuren que tinguin coneixements jurídics per tal que les decisions estrictament polítiques que pren el Constitucional, després les puguin argumentar amb un llenguatge que tingui l’aparença (a vegades ni a això s’arriba) de ser decisions tècniques.


Per tant, no és només que la llei no prohibeixi formar part del Constitucional a un militant d’un partit polític, sinó que la llei preveu que els nomenament es facin en base a la seva adscripció ideològica; que paguin quota o no és del tot irrellevant. El problema del Tribunal Constitucional és que es tracta d’un organisme estrictament polític, pensat per a poder fer el salt a la democràcia i evitar que poders legalment constituïts puguin prendre decisions que vagin en contra de determinats interessos partidistes, dels partits dominants espanyols. No té sentit, doncs, recusar només el President del TC, perquè democràticament caldria recusar la mateixa existència d’aquest tribunal polític. És tot el Tribunal que està corromput d'origen.

dijous, 25 de juliol del 2013

En desacord, fins i tot amb el que no s’ha dit

Jo no sé si no és possible fer les coses d’una altra manera, però tinc la impressió que els partits polítics no juguen gens net. I no em refereixo a la corrupció, que d’alguna manera o altra esquitxa la majoria dels grans partits; els més malèvols dirien que als petits no els esquitxa perquè han tingut poques oportunitats de remenar poder, i, per tant, diners. Em refereixo a què, obsessionats com estan en cobrir el seu espai electoral, sembla que no tinguin temps o no els interessi valorar la realitat del país i obrar en conseqüència, tant si això coincideix amb la línia d’altres partits com si no. Es cuiden més de la competència i de desmarcar-se dels altres que de marcar una línia pròpia.

Això fa que tinguin un discurs determinat i que el repeteixin tant si s’escau com si no, tant si s’adiu amb el que està passant com si no hi té res a veure. I són capaços de respondre, indignar-se i protestar per declaracions que ningú ha fet. L’altre dia, un mitjà de comunicació va fer una elucubració sobre la possible data de celebració de la consulta sobiranista, i la situava exactament el 14 de setembre de 2014, després de la Diada i abans del Referèndum d’Escòcia. El portaveu del Govern afirmava que ara tot l’esforç està posat en aconseguir que Madrid accepti que es faci la consulta, i que no era el moment de parlar de la data; mentre que el Secretari d’Organització de CDC deixava clar que la data la decidirien conjuntament les diferents forces partidàries de l’exercici del dret a decidir, encara que apuntava que el segon semestre del 2014 podria ser l’idoni; de fet, si sempre s’ha dit que seria durant el 2014, tampoc és dir res de nou. Però la resposta de diferents forces polítiques, ves a saber si al diari en qüestió o als representants de CiU, semblaven aïrades i absolutament fora de lloc perquè no tenien res a veure amb el que s’havia dit. Els portaveus de l’oposició responien com si el Govern ja hagués anunciat una data per a la consulta, cosa que no ha fet en cap moment.


I naturalment, un dels més bel·ligerants, probablement l’enemic número u del Govern de CiU i d’Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida, era dels més contundents advertint que la data de la consulta no la decidirien els dirigents de CDC, però alhora recordant que hi ha pactat de celebrar-la el 2014. És a dir, ell, com la resta de dirigents polítics de l’oposició, ha de manifestar la seva indignació i que no està d’acord amb el que diu el Govern, que resulta que no ha dit; encara que després acabi dient el mateix. I és que els polítics tenen el discurs ficat al cap, cadascú amb la seva dèria, i l’engeguen encara que no vingui a tomb: és una de les misèries de la política.

dimecres, 24 de juliol del 2013

Catalanes de mierda, Marca España

En política, en què tot depèn tant de la imatge pública que es projecta, sobta que hi hagi tants casos de polítics professionals lleugers de llengua, que fàcilment posen en perill la credibilitat i el prestigi del seu partit, així com la seva pròpia carrera particular. Sembla que no pugui ser que, quan una persona ocupa un càrrec públic d’un mínim de rellevància, no sàpiga que els mitjans de comunicació poder fer un titular de qualsevol paraula o sortida de to, i que això li pot costar el càrrec. I ja no diguem dels més forassenyats i tarambanes que es posen ells mateixos a l’ull de l’huracà amb comentaris estúpids, o com a mínim improcedents, a la xarxa, sense que ningú els ho hagi demanat.

El darrer cas ha estat el de Juan Carlos Gafo, director adjunt del Comissionat de la Marca España, del Ministeri d’Afers Exteriors. Devia quedar escandalitzat que en l’acte inaugural dels mundials de Natació, a Barcelona, és xiulés l’himne nacional espanyol, com si no sabés què sol passar en aquests casos a Catalunya, o com si no fos ja habitual escridassar els representants de la Corona espanyola arreu allà on van. I sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, o potser més aviat a aquest darrer, va deixar escrit al seu Twitter un “catalanes de mierda”. El Ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, un home que no es caracteritza pas per les seves simpaties envers Catalunya, el va destituir fulminantment. Lògicament, amb individus com aquest difícilment es pot fer una reivindicació gaire lluïda de la Marca España; i, en qualsevol cas, el que queda clar és que els catalans no hi tenim res a veure, ni a fer. No crec que al Ministre García Margallo el molestés excessivament llegir o sentir un “catalanes de mierda”, però sí que devia pensar que això, dit per un càrrec de la seva confiança, no el feia quedar massa bé.


¿És possible que el tal Juan Carlos Gafo, que acabava d’estrenar un càrrec polític d’una certa rellevància i suposo que una bona remuneració, sigui tan ximple com per estroncar la seva carrera política amb una estupidesa com aquesta? El càrrec era de confiança, i per tant el Ministre que l’havia nomenat coneixia sobradament la seva manera de pensar. Un “catalanes de mierda”, de la Marca España, deu sonar amb tota normalitat i convenciment en els cercles habituals de Juan Carlos Gafo, del Ministre, del partit i, en general, de la vida política espanyola. Probablement, l’error va ser molt més petit del que sembla: només li va faltar saber què es pot dir en privat, al si del partit o en reunions tancades, i què es pot dir en públic.

dimarts, 23 de juliol del 2013

Preservar o afavorir la unitat

A Bèlgica estrenen rei. Un rei que, com l’espanyol, difícilment podrà fer la funció d’àrbitre en els contenciosos territorials d’aquests país perquè sempre ha mostrat una clara animadversió envers els flamencs i s’ha identificat amb els francòfons. A Bèlgica potser no és tan clar com a Espanya que el país és l’annexió, la conquesta i la supremacia d’una part sobre la resta, i no pas la suma d’una diversitat de pobles i cultures, però ben poc n’hi falta, I, com era d’esperar, en el primer discurs del monarca belga ja va deixar clar que es proposava preservar la unitat de l’Estat belga.

I és prou significatiu que, conscient de les tensions existents i de la incomoditat en què s’hi troba una part important del país, el nou Rei dels belgues hagi encetat el seu mandat afirmant que preservarà la unitat, en lloc de dir que faria tot el possible perquè tothom se sentís còmode amb aquesta unitat. És aquest concepte del poder, no pas pensat com una forma de satisfer les necessitats i els desitjos de la ciutadania sinó de servir-se’n. Com en un disc ratllat que aquí ja ens coneixem de memòria, va fer un elogi teòric de la diversitat, que en qualsevol cas a Bèlgica és molt més respectada que a l’Estat espanyol, però sense fer cap al·lusió a la necessitat de trobar la forma que tothom pugui sentir-s’hi bé. I és que sembla ben senzill: en un moment en què tot apunta cap a una globalització planetària, si hi ha comunitats que no accepten formar part d’una determinada estructura superior, ja sigui estatal o comunitària, és perquè no s’hi troben ben representades ni consideren que s’atenguin degudament els seus interessos. I en aquest cas, com en l’espanyol, és que ja no hi ha ni la mínima voluntat d’afrontar-ho.


La unitat, el seu concepte d’unitat que sempre coincideix amb als interessos d’una part, està per damunt de les necessitats i dels desitjos de la ciutadania. Per això no volen afrontar la qüestió cabdal de saber per quina raó hi ha sectors que no s’hi troben bé al si de l’Estat; perquè saben que atendre les seves raons equivaldria a haver de renunciar als seus privilegis. Per això, l’argument no és mai revisar l’estat de la qüestió per tal d’aconseguir més adeptes i més partidaris de la unitat, sinó imposar-la en base a les lleis redactades per i per a la majoria dominant, que en alguns casos fins i tot podien haver estat acceptades pels qui ara volen deslliurar-se’n creient, ingènuament, que s’aplicarien amb equitat i justícia.

dilluns, 22 de juliol del 2013

Una Justícia que no ens la mereixem

Tenim una administració de Justícia que no ens la mereixem. I en aquesta ocasió, aquest “que no ens mereixem” no és un compliment, per suposat. No es tracta només que la Justícia sigui lenta, sinó que sembla estúpida. No cal ser gaire espavilat per entendre que en una investigació la celeritat és fonamental, sobretot quan els possibles sospitosos saben que estan en el punt de mira. És difícil de creure, doncs, que la reincidència en la dilació dels processos judicials, especialment en la fase de recerca de proves inculpatòries, sigui purament fortuïta o per una ineficiència generalitzada.

Ja va passar amb el cas Millet en què el jutge va tardar temps, mesos, abans de fer l’escorcoll del domicili del President de la Fundació del Palau. I ara ha tornat a passar amb el cas de l’espionatge relacionat amb l’empresa Método 3. Tot i que, interessadament, alguns mitjans van voler apuntar cap a CiU, de seguida es va veure que probablement l’operació d’enregistrar la conversa privada de La Camarga es va fer amb la connivència de la mateixa Camacho però amb la participació d’elements de l’aparell del PSC. I el nom de José Zaragoza va aparèixer aviat. Se suposa que cap empresa privada emprendria una investigació sense tenir clar qui li havia encarregat la feina; de manera que la citació dels responsables de Método 3 per saber d’on havia sortit l’encàrrec era primordial i molt fàcil de fer, en poques hores. Amb tot, imagino que amb poques hores de temps, els qui sabien que s’anava darrera la seva pista ja devien córrer a destruir qualsevol mena de prova que els pogués inculpar, i a no deixar cap rastre. Per això sorprèn que sigui ara, tants mesos després, que la jutge que porta el cas hagi inculpat la gerent del PSC i n’hagi requisat el seu ordinador, i només el seu, a la recerca de proves. Se suposa que ni la jutge ni ningú es deu pensar que la gerent hauria actuat en un tema com aquest sense el consentiment, o millor dit l’encàrrec, de la direcció del partit.


Jo diria que si ara la jutge descobreix en els arxius de l’ordinador requisat, de la gerent del PSC, proves que la incriminen en l’acció delictiva d’encarregar un espionatge il·legal, la troballa serviria com a coartada per a la defensa de la imputada. Tot el que es pugui descobrir ara, després d’haver tingut tant de temps per a deixar net el seu ordinador i per a fabricar-se totes les coartades imaginables, no demostraria res més que la niciesa i l’estultícia de l’encausada, que ben bé podria emprar-se com un atenuant a l’hora de valorar el delicte comès.

diumenge, 21 de juliol del 2013

El nostre Bàrcenas, la nostra amenaça

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

És ben sabut que en situacions convulses sovint és més fàcil d’emprendre cops de timó o encetar aventures que serien més difícils en una situació d’estabilitat consolidada. Ara mateix, hom podria pensar que la crisi institucional que afecta directament el Govern espanyol podria beneficiar-nos. I algú pot recordar altres moments històrics en què s’han emprès importants iniciatives aprofitant el desconcert i, per tant, la feblesa de l’Estat. En aquest cas, però, no gosaria pas afirmar-ho.

Si tot continua així i el PP no aconsegueix frenar, com en altres ocasions, l’acció de la Justícia, és possible que el Govern de Mariano Rajoy no acabi la seva legislatura. Això estroncaria moltes de les iniciatives recentralitzadores, com ara la llei Wert o la d’unitat de mercat, però també podria ser un entrebanc si coincidís amb el període de celebració de la consulta o d’unes eleccions plebiscitàries, o que es produís aquest mateix any. Està clar que per a determinats sectors molt convençuts, res no hauria d’aturar el procés, però també és cert que no serien pocs els qui recomanarien esperar el resultat de les eleccions espanyoles i veure si és possible establir algun tipus de negociació amb el nou Govern; cosa que no seria tan negativa si el que s’hagués de negociar fos la forma de celebrar la consulta, però probablement no hi faltarien els qui desenterrarien, per exemple, el Pacte Fiscal.


D’altra banda, la manca de credibilitat que el cas Bàrcenas ha ocasionat al Partit Popular pot quedar compensat en bona mesura, perquè ja es cuidaran prou de buscar-hi les similituds, amb el cas Palau. La impressió que en treu la ciutadania és que no hi ha un pam de net enlloc, ni els populars ni els socialistes, però tampoc els convergents. I això que en el cas dels espanyols pot representar a tot estirar un canvi de dirigents o unes eleccions anticipades, en el nostre cas podria ser funest per a les nostres aspiracions nacionals. Per això, ara més que mai, és imprescindible que Artur Mas sigui capaç d’oferir una altra imatge que la del Govern espanyol negant les evidències; és imprescindible que sacrifiqui qui hagi de sacrificar, inclosos els interessos generals de partit, per tal que el procés del cas Palau no representi una sentència contra el procés sobiranista.

dissabte, 20 de juliol del 2013

De burques, nicaps i passamuntanyes

Recordo que en una ocasió, quan treballava en un Institut de Secundària, em vaig creuer en un passadís amb un alumne que portava la cara tapada amb un mocador o un buf. Instintivament, vaig abaixar-li el mocador d’una estirada, tot dient-li que aquell no era un lloc de camuflatge. No va passar res, el noi va quedar parat i no sé ni si em va tornar resposta; però després, companys professors em van dir que havia d’anar amb compte perquè en lloc de ser la criaturada d’un adolescent podia haver estat un vel per motivacions religioses o d’altre tipus.

Potser sí. Però no veig per què hem de permetre que algú vagi amb la cara tapada, si no és que ho admetem en tots els casos. És ben cert que, avui per avui, l’ús del burca o del nicab és gairebé anecdòtic al nostre país i no representa cap problema social; per tant, entenc que no estaria justificat prendre mesures de tipus legislatiu o reglamentari per a regular o prohibir l’ús d’aquesta mena de peces de vestir en determinats llocs. Ara bé, em sona força estrany l’argument dels qui diuen que regular-ho suposa una estigmatització del col·lectiu, quan en realitat l’estigmatització és justament la imposició d’aquestes formes de vestir. Si algú vol cridar l'atenció, com de fet feia el noi de l'Institut, i posar-se un estigma clar al damunt només cal que es tapi la cara i serà objecte de totes les mirades. En qualsevol cas, el que no es pot fer, entenc jo, és crear una norma pensada només per a aquest col·lectiu sinó que ha de ser general, precisament per posar tots els ciutadans en igualtat de condicions.


Com a professor no acceptava tenir a la classe un alumne amb la cara tapada, i no sé si ens semblaria bé que en determinats llocs algú es presentés amb un passamuntanyes o amb el casc d’una moto posat. Hi ha el dret a la llibertat individual, està clar, però tots convenim que és lògic i fins i tot necessari que s’estableixen en determinats àmbits normes generals de comportament i de convivència. I aquest és l’únic problema que hi veig en la iniciativa endegada al Parlament de Catalunya: inevitablement, i els mitjans de comunicació s’han cuidat prou de remarcar-ho fins al punt que alguns han desinformat expressament, la regulació de l’ús de qualsevol indumentària que cobreixi el rostre en determinats llocs públics s’associa de seguida a l’ús del burca o del nicab.

divendres, 19 de juliol del 2013

On és la informació periodística?

Per als ciutadans que vulguin formar-se una opinió mínimament cabal de la realitat i dels successos de cada dia és tota una proesa si no tenen altres fonts d’informació que la lectura dels diaris o les notícies de les ràdios i les televisions. Com ja he dit en altres ocasions, els mitjans de comunicació, en general, renuncien a donar informació veraç i contrastada per dedicar-se a oferir-nos les declaracions de terceres persones, sempre interessades i per tant gens objectives. Només cal mirar els titulars per adonar-se que el que hi tenim permanentment en portada no són les notícies sinó les interpretacions que en fan els polítics, en forma de declaració.

En tenim un nou exemple amb el cas de les bales de goma emprades pels Mossos i que en la jornada de vaga sembla ser que van ser les causants de la lesió greu que va patir l’Ester Quintana. El tema, que havia quedat en somort i sense aclarir, ha tornat a la palestra i ha ocupat molts espais als mitjans de comunicació aquests darrers dies; i malgrat tot, la gent deu continuar tenint la mateixa desinformació i els mateixos dubtes que abans. Tenim unes declaracions del Conseller d’Interior, les declaracions de representants de sindicats policials o de la mateixa Ester Quintana; versions contradictòries que no aclareixen res, perquè els mitjans periodístics no han fet la seva feina de contrastar les declaracions i s’han limitat a fer de transmissors. Diran que ells ja han donat la notícia de les declaracions d’uns i altres, perquè per ells la notícia no és el fet en si, sinó les declaracions dels seus protagonistes; però a mi em serveix de ben poca cosa si no em donen elements informatius sobre els fets objectius per a poder valorar la veracitat de les declaracions. Aleshores, en aquest i amb tants altres casos, l’única opció que tenen els ciutadans és fer cas d’aquell amb qui tenen més afinitats polítiques, amb tots els riscos de parcialitat que això comporta.

Si és cert que agents policials van amagar informació als seus superiors, o simplement no van alertar que s’estaven donant versions errònies, els fets serien molt greus i no solament justificarien l’acció del Conseller d’apartar-los del servei, sinó que aquest es quedaria molt curt. Contràriament, si és cert que en el primer informe, com diu el representant sindical ja constava la informació que després sembla que va desaparèixer, aleshores només és qüestió de saber en quin moment va desaparèixer el que figurava en aquell primer informe. L’únic cosa que posen en evidència els mitjans d’informació és que algú està mentint. I saber qui és el responsable d’aquesta desinformació és relativament fàcil; el problema és que no ho fa qui tindria l’obligació de fer-ho.    


dijous, 18 de juliol del 2013

Ni explicacions ni responsabilitats

Em semblen realment exagerades algunes afirmacions que es fan aquests dies, arran dels casos de corrupció que esquitxen uns i altres, en el sentit que ens trobem a la fi d’un cicle o que el model de partits tradicionals ha arribat a la seva fi. Em sembla que el sistema té suficients recursos com per a mantenir-se malgrat tot i, en el millor dels casos, per a reformar-se mínimament, el just per a perpetuar-se. I és que a part de l’evident corrupció que hi ha en la política, tant o més greu és la corrupció del concepte de la política, sovint amb el suport inestimable dels mitjans de comunicació. Vull dir que tant o més greu que el cas de xoriços i de polítics corruptes, els més escandalosos dels quals potser arribaran a ser condemnats, és el fet s’hagi instal·lat com a normal en l’imaginari col·lectiu un sistema de funcionament absolutament corromput.

Per exemple, cada vegada que apareix un cas de corrupció, o fins i tot de possibles errors de gestió política, des de l’oposició es reclama que els màxims dirigents donin explicacions i que assumeixin responsabilitats. I tothom sap que a ningú no interessen les explicacions, ni es pretén que es depurin les responsabilitats reals de cada cas. Els grans partits que han tingut, i que tenen, responsabilitats de govern, tots, tenen els seus punts febles que volen amagar i eludir-ne responsabilitats amb la mateixa contundència amb què ho exigeixen als altres. I els mitjans de comunicació, en lloc d’informar objectivament de la situació i de la realitat es limiten a atiar el foc a base de reproduir les declaracions d’uns i altres, sense contextualització ni informació que permeti valorar aquestes mateixes declaracions. A ningú interessa que Mariano Rajoy doni explicacions, ni que en doni el Griñán ni el Mas, entre altres coses perquè tothom sap que l’única explicació que poden donar és reafirmar-se en la falsedat de les acusacions, almenys mentre no tinguin una sentència en ferm al damunt; de fet, només hi ha interès en fer-los comparèixer per provocar un desgast polític i res més.


No ens enganyem, tampoc interessa a ningú que assumeixin responsabilitats, primera perquè és obvi que no en faran assumir a ningú fins que no considerin que la defensa dels presumptes implicats els pot acabar perjudicant, o fins que hi hagi una sentència en ferm. I en segon lloc, perquè tan bon punt des de la cúpula del partit (del partit que sigui) es faci caure algú per la seva possible implicació, tothom sap que la resposta sempre serà que amb aquesta caiguda no n’hi ha prou, que al capdavall els màxims dirigents també en són responsables. I és que aquest és l’únic objectiu: protegir i amagar els propis errors, i aprofitar els dels altres, no pas per honestedat política, sinó per fer caure l’adversari.   

dimecres, 17 de juliol del 2013

Gestos inútils, i tanmateix necessaris

Sovint, en política, sembla que hi ha gestos que s’han de fer, per inútils que semblin. Podem donar per suposades determinades coses, però val la pena de fer el gest per tal de posar-les més en evidència o evitar que es pugui dir que no s’han seguit els passos políticament correctes. Ja des del moment en què es va proposar la reforma de l’Estatut, alguns preveien que seria un esforç inútil perquè toparíem amb la paret constitucional i l’esperit gens democràtic de la classe política espanyola. I així va ser. Però potser calia fer aquell pas, tant perquè ningú ens pogués retreure no haver intentar trobar un encaix adequat dins de l’Estat com per a fer caure la bena dels ulls a aquells que encara creien que era possible.

És el mateix que s’està fent ara amb tot el procés sobiranista que ens hauria de portar a l’exercici del dret a decidir. Ja sabem que sovint hi ha vacil·lacions i que hi ha gent que s’impacienta perquè voldria una declaració d’independència ara mateix; però seguir els passos, sempre que no s'aturi ni es faci marxa enrere, ens ha de servir tant per a carregar-nos de raons davant de la comunitat internacional, imprescindible no ho oblidem per a l’exit del procés, com per a acabar de convèncer els qui encara dubten. Al sector catalanista del PSC, així com als unionistes d’Unió, els són més convincents les atzagaiades i les negatives de Rubalcaba i els seus barons, i no cal dir les accions recentralitzadores d’un PP fonamentalista, que les bones paraules dels convergents o les argumentacions dels republicans. Si no fem passes enrere, si no hi dilacions injustificades, que de moment no hi són, en el compliment del pacte polític que condueix tot el procés, segur que haurem d’anar fent encara algunes gestions aparentment inútils, i tanmateix necessàries: demanar formalment al Govern de l’Estat la celebració d'un referèndum, convençuts de la seva resposta, aprovar la nova llei de consultes, sabent que la recorreran el Constitucional...


I en aquest mateix sentit de fer gestos que aparentment semblen abocats al fracàs, es pot entendre la petició del diputat Alfred Bosch adreçada als diputats populars honestos (si és creïble tal paradoxa), per tal que es revoltin davant una direcció del Partit Popular que ja no pot amagar més la seva naturalesa corrupta. No crec que a l’Alfred Bosch li hagi passat pel cap la possibilitat que existeixi cap diputat del PP amb prou honestedat com per a plantar cara a la corrupció del seu partit; però, com a mínim, que després no ens vinguin amb la cançoneta que ells no en sabien res i que no se’n senten còmplices.

dimarts, 16 de juliol del 2013

La Camacho, l’esperança del PP espanyol

Hores d’ara dubto que quedi ningú, amb un mínim de bona fe i de decència, que tingui el més mínim dubte sobre la deshonestedat del Partit Popular. Perquè ja no es tracta de la possibilitat, existent en qualsevol partit, que hi hagi actuacions puntuals i molt personalitzades de caràcter irregular, sinó que en aquest cas era tota l’estructura del partit la que estava posada al servei de l’enriquiment personal dels seus dirigents.

El tema de la corrupció al Partit Popular no és pas nou. De fet, tots els tresorers del PP han estat involucrats i imputats en causes de corrupció i de finançament il·legal; i no és que els tresorers tinguin aquesta propensió a posar la mà a la caixa, perquè en tots els casos es tracta que hi ha hagut l’encàrrec exprés per part de la direcció d’organitzar una trama que els permeti repartir sucosos beneficis, a part dels propis d’exercir el poder, repartits en sobres o en caixes de cigars. Com ha passat amb la Casa Reial, potser la tradicional impunitat amb què havien maniobrat sempre els ha fet menystenir les formes fins a crear una xarxa de la dimensió i el descarament del cas Gürtel i de l’anomenat cas Bàrcenas. Però, ara els ha esclatat el cas a les mans i ja no hi ha forma d’aturar-ho: la presidenta dels populars bascos deia als nassos de Rajoy que li produïen nàusees els casos de corrupció descoberts al seu partit, l’Esperanza Aguirre, encara que només fos com una forma de venjança personal, reclamava que els dirigents del partit reconeguessin els errors i demanessin perdó a la ciutadania, i l’ex diputat Milian Mestres reconeixia no només que al partit tothom sabia que es cobraven sobresous, sinó que qualsevol que tingués la gosadia de ficar-hi el nas era foragitat del partit.


Algú pot pensar que al Partit Popular ho tenen tot perdut, que d’aquesta no se’n sortiran, que el Govern haurà de dimitir i que en unes properes eleccions rebran un càstig exemplar. Però probablement no ho tenen tot perdut, i no només perquè l’electorat popular pot considerar la corrupció com una fotesa irrellevant o fins i tot com una mostra de l’enginy i de la capacitat dels seus dirigents, perquè ells si poguessin farien exactament igual; sinó perquè saben que tenen l’arma secreta de la Camacho. Al més pur estil Berlusconi, en aquelles gravacions encarregades pel mateix entorn de la dirigent popular, ella es vanagloriava de tenir “un amic fiscal de confiança”. Caldrà recórrer, doncs, als “amics” que tenen estratègicament col·locats en les institucions judicials, com ja insinuava el Rajoy en un dels seus missatges al Bárcenas, en què a canvi del silenci li prometia resoldre el seu cas o que no s’imputés la seva dona, convençut de tenir a les seves mans fer anar la justícia com si fos un joc de titelles.

dilluns, 15 de juliol del 2013

Han posat la mà al foc, i s’han cremat

Anar de vacances i deixar programat el seguit d’articles per no faltar a la cita diària d’aquest Bloc de Notes té l’inconvenient que, en tornar, la situació pot haver canviat tant que els articles publicats hagin perdut tota la seva vigència. O no. També pot ser que la realitat no faci sinó confirmar el que ja venia dient de temps enrere, com és la podridura d’un Partit Popular i d’uns dirigents que cada vegada surt més a la llum i es fa més difícil d’amagar. Com deia en un dels articles d’aquesta setmana en què repassava els sis anys del Bloc, no es tracta d’unes actuacions corruptes, però puntuals, ni d’uns casos aïllats de corrupció com els que hi ha a qualsevol altre partit, sinó que és la veritable naturalesa del PP que té la política només com a tapadora o coartada per a les seves accions delictives.

De tota manera, sembla la cançó de l’enfadós. O una cançó que ja hem sentit massa vegades, amb protagonistes diferents. Cada vegada que es descobreix una trama de corrupció, la primera reacció és la de negar-ho tot; tant per part de les persones directament implicades com per part dels dirigents polítics que els emparen. I només quan l’evidència fa impossible mantenir la negació, aleshores s’intenta aïllar el problema, sacrificant la persona que ha estat enxampada més obertament. Es passa ràpidament de la confiança absoluta en la honorabilitat i la innocència del company de partit, al postergament i l’exclusió per tal que no avanci la gangrena. I, des de l’oposició, es fa justament el contrari: mirar d’obrir l’escletxa per tal d’esquitxar el més amunt possible. Tal com ha passat en altres ocasions i amb altres partits, és absurd que des de l’oposició es demani a Mariano Rajoy que doni explicacions, perquè tothom sap que l’única explicació que pot donar un dirigent sota sospita és proclamar la seva innocència, encara que no se la cregui ningú; i això, tant el Rajoy com la Cospedal i la resta de dirigents de la banda ja ho han fet mil vegades posant la mà al foc per l’honorabilitat del Bàrcenas, fins que van veure que es començaven a cremar.


El problema és que ara ja no poden posar la mà al foc ni per l’honorabilitat del Bàrcenas, ni per la de Cospedal ni per la de Rajoy. Tenen mala peça al teler, perquè com sol passar en les pel·lícules de gàngsters i mafiosos, quan van maldades, no tenen manies a trair-se entre ells. I el Bàrcenas, a qui Rajoy havia promès resoldre el seu cas si es presentava com l’única peça a immolar, no està disposat a quedar-se sol a la presó per pagar la culpa d’una trama delictiva perfectament orquestrada des de la cúpula del partit, si és que el Partit Popular mereix aquest nom. 

diumenge, 14 de juliol del 2013

L'increïble federalisme de Pere Navarro

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Pere Navarro té un problema gravíssim: la credibilitat. No se’l creuen al seu partit, ni tan sols els qui el van posar al capdavant com a darrer recurs per barrar el pas al sector catalanista, ni se’l creu el PSOE ni molt menys se’l creu l’opinió pública. Jo crec que tothom intueix que Pere Navarro no és ni un espanyolista que defensi la idea d’una Espanya unitària, com ha defensat sempre el PSOE, ni un catalanista que cregui que per damunt de tot, i al marge de la forma definitiva de relació amb l’Estat, cal preservar la llengua i la identitat catalana; simplement, la gent intueix que és un peix bullit que sap que el seu càrrec li ve molt gran i que només s’hi podrà mantenir si és capaç d’acontentar uns i altres. I, com sol passar en aquests casos, acaba no acontentant a ningú. 

Entenc la seva eufòria en sortir de la cimera socialista de Granada perquè bàsicament ha aconseguit que no el denigrin públicament, que admetin les seves disculpes per haver dubtat del PSOE i que el continuïn reconeixent com a interlocutor a Catalunya. Però més justificada estava, encara, la satisfacció de Rubalcaba quan deia que havien “recuperat el més important amb el PSC”, és a dir la seva fidelitat i submissió. Perquè de les propostes de Pere Navarro pràcticament cap no ha estat atesa pel PSOE, ni tan sols la del principi d’ordinalitat que en sortir de la reunió explicava cofoi el Navarro i després el contradeia, explicant-ne una versió diferent, el Rubalcaba. Ni dret a decidir, ni bilateralitat, ni reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya...

Un proposta federal, fàcil de fer des de l’oposició i amb l’absoluta certesa que mai el PP no acceptaria ni començar a negociar, però que un cop analitzada una mica hom s’adona que només en té el nom de “federalista”. Si el PP mai es proposa reformar la Constitució, que no té cap necessitat de fer-ho perquè sap que es pot saltar totes les lleis orgàniques i tots els estatuts per la via del decrets i de la llei recentralitzadora, serà per acabar de liquidar l’Estat de les autonomies, o com a mínim l’autogovern de Catalunya. Conscients d’això, no li costa gaire al PSOE elaborar projectes i propostes teòriques que sap que mai no haurà d’aplicar, perquè de fet ja s’hi va oposar sempre que va tenir la responsabilitat de governar a l’Estat.


Els socialistes catalans, doncs, saben que tenen el camí perfectament traçat, el de la renúncia no solament al dret a decidir el futur de Catalunya sinó el dret a decidir com a socialistes catalans les propostes que poden fer per a Catalunya. Alguns, evidentment, no hi tindran cap inconvenient perquè no han cregut mai en un país anomenat Catalunya, però altres acabaran sentint-s’hi encara més incòmodes i no tindran altra opció que la de seguir el camí dels Mascarell, Maragall i tants altres que ja han deixat el partit o que s’hi mostren obertament en contra, encara des de dins. Quedaran entremig els pitjors de tots, els qui no voldrien renegar del país però tampoc volen renunciar als beneficis personals que els pot reportar estar supeditats al PSOE, els qui com Pere Navarro al final acaben traint les pròpies conviccions per simple covardia, els qui acaben sense tenir cap mena de credibilitat ni per als uns ni per als altres. 

dissabte, 13 de juliol del 2013

En el sisè aniversari: tossudament errats

Al llarg d’aquests sis anys d’aquest Bloc de notes inevitablement els temes es repeteixen, no només perquè s’avança molt a poc a poc i els problemes generals de la societat no s’acaben de resoldre mai del tot, sinó perquè la classe política, i amb ella els qui mouen els ressorts de l’economia, mantenen inalterable el seu discurs malgrat la realitat els sigui adversa i els resultats obtinguts siguin diametralment oposats als que preveien. Són capaços de mantenir-se tossudament errats malgrat l’evidència del fracàs de la seva gestió.

Es pot entendre que hi hagi diferents opcions i diferents maneres d’enfocar els temes, sempre en funció dels interessos i la ideologia de cadascú. Per tant, encara que per a algú sembli obvi que el camí correcte és el seu es podria pensar en deixar un mínim marge de confiança per assajar altres fórmules d’abordar un mateix tema. Però, està clar, quan es fa una determinada anàlisi de la situació i es proposa un camí concret per a resoldre el problema, si el resultat és literalment el contrari del que s’havia predit i que havia justificat la seva acció, el mínim que caldria esperar és un acte d’honradesa, un reconeixement de l’error i una ràpida rectificació. Però, no. Les autoritats monetàries, la Unió europea i els diferents Governs proposen unes mesures econòmiques que diuen que salvaran Grècia o Portugal de la fallida, i un cop aplicades les seves mesures el resultat és que han empitjorat molt més la situació d’aquests països. Exactament el mateix que ha fet el Govern de Mariano Rajoy amb l’economia espanyola, assolint les xifres més altes d’endeutament sense controlar el dèficit, o el resultat de la reforma laboral que no ha aconseguit sinó rècords insospitats d’atur. I no és tan diferent del que passa amb el model lingüístic a les escoles: segons els Estatuts de Catalunya i del País Valencià, al final de l’etapa escolar els alumnes han d’haver assolit un correcte i equiparable nivell de les dues llengües oficials, cosa que és certa i constatable en el cas de Catalunya però absolutament falsa en el cas de València; i malgrat tot el PP s’obstina a voler el model segregacionista valencià en lloc de l’integracionista de Catalunya.

Hom podria pensar que qui conscientment erra en les seves anàlisis, en les seves gestions i en els resultats obtinguts, i malgrat tot persisteix tossudament en l’error, no pot ser sinó una persona mancada d’honestedat i de rigor. Però, essent això cert, potser caldria afegir-hi que, a més, es tracta de gent perversa i menyspreable perquè en realitat ja mentia quan explicava quins eren els seus objectius, i els pèssims resultats obtinguts ja eren els que perseguia des d’un principi
  

divendres, 12 de juliol del 2013

En el sisè aniversari: diferenciar l’enemic

Tenim una tendència a dir que tots els enemics del país són iguals, en el sentit de voler posar en el mateix sac tant el PP com el PSOE. I és cert que aviat es posen d’acord a l’hora de defensar el seu concepte d’unitat d’Espanya, que es neguen igualment a admetre l’existència de Catalunya com a subjecte de dret i per tant legitimat a decidir sobre el seu futur. Però repassant els articles que he anat publicant durant aquests sis anys hom pot adonar-se que sí que hi ha diferències substancials.

El PSOE, igual que el PP, és un partit nacionalista espanyol que defensa un concepte d’Estat en què no hi tenen massa cabuda ni la diversitat lingüística ni molt menys la diversitat nacional. Però és senzillament això: un partit espanyol que defensa unes idees i uns principis totalment oposats als nostres i incompatibles amb la nostra voluntat de continuar existint. Unes idees contra les quals no és possible lluitar amb les mateixes armes democràtiques perquè ells no accepten, igual que el PP,  ni que nosaltres tinguem dret a plantejar les nostres propostes com a país. Però, al capdavall, són idees i plantejaments polítics, i prou. La diferència fonamental en relació amb el PP és que aquests tenen la política només com un afer circumstancial per a satisfer els seus interessos econòmics particulars. Per als dirigents del Partit Popular el partit només és la tapadora per a poder portar a terme les seves accions d’enriquiment personal, siguin legals, para legals o directament il·legals.

Tinguem-ho clar: el PP no és un partit polític que ha portat a terme pràctiques delictives per a assolir els seus objectius, sinó una banda de facinerosos i delinqüents que utilitzen el partit com a simple tapadora o coartada per a poder assolir els seus objectius. Per això, mentre el PSOE es veu en una certa obligació de mantenir les formes per a imposar el seu criteri i el seu concepte d’Espanya, el Partit Popular pot tirar pel dret i recórrer directament a l’amenaça, al xantatge i a la instrumentalització de la justícia més corrupta, que ells mateixos ja anomenen “de confiança”.  

dijous, 11 de juliol del 2013

En el sisè aniversari: polarització creixent

Al llarg d’aquests sis anys del meu Bloc de Notes es pot constatar l’evolució del mapa polític català, amb una clara tendència cap a la polarització. S’ha passat des d’una amalgama difusa, majoritària, que reclamava una suposada centralitat a la imperiosa necessitat de definir-se cap a un o altre bàndol. Els canvis de Govern no representaven, de fet, grans canvis en les polítiques a seguir. Ni el tripartit no va representar cap pas enrere des del punt de vista nacional, ni la presència d’Esquerra al Govern va representar cap pas endavant. L’ara no toca es mantenia inalterable.

La majoria dels partits, i en representació d’una amplíssima majoria de la societat, es movien en el terreny de l’ambigüitat: tant CiU com el PSC o IC es mantenien dins del marc d’un catalanisme que aspirava a una millora de l’autogovern, però sense superar la legalitat vigent que ens impedia avançar. I quedava per les bandes, la radicalitat espanyola d’un PPC i l’independentisme d’ERC que tampoc precisava el camí per arribar-hi. I fins i tot els extrems podien coquetejar amb aquesta centralitat difusa: els populars catalans posant-se al costat de CiU amb tímides discrepàncies pel que fa a la llengua, i els republicans participant d’un Govern tripartit liderat pels socialistes. Les diferents sotragades, el fallit intent de reformar l’Estatut, la sentència del Constitucional i finalment la resposta de la societat civil han anat aclarint la situació. L’anomenada centralitat s’ha esberlat, amb una majoria que s’ha decantat cap al sobiranisme, cosa que també ha reforçat el nacionalisme espanyol més radical representat per C’s, i ha deixat al descobert els qui pretenien navegar entre dues aigües, bàsicament els socialistes, una part d’Unió i fins i tot determinats sectors dels populars. Els socialistes han vist com l’esquerda s’obria literalment als seus peus: alguns s’han passat obertament al sobiranisme i altres eixarrancats amb un peu a cada banda corren el risc de desaparèixer; a Unió és Duran el qui no gosa alinear-se obertament al sobiranisme i manté una actitud que pot ser fatal per al seu partit, una part important del qual ja és obertament al costat del procés endegat; i també hi ha hagut desercions entre els populars, com la de la Montserrat Nebreda.


Des del sobiranisme, tret d’alguns sectors radicals i d’escassa incidència, es manté la lluita per aconseguir que els qui encara naveguen entre dues aigües facin el gir cap a la defensa del país. I això és afavorit per l’actitud de l’espanyolisme més radical del PP i del PSOE, units i decidits a negar qualsevol via intermèdia. Els Navarro i els Duran, que prediquen el diàleg entre els dos pols i somnien encara amb una mena d’encaix civilitzat dins d’Espanya, són constantment menyspreats i ridiculitzats pels dos grans partits espanyols que no ofereixen cap altra opció que la claudicació i la negació de Catalunya com a país.

dimecres, 10 de juliol del 2013

En el sisè aniversari: Cornuts i pagar el beure

Una constant dels articles d’aquests sis anys del meu Bloc de notes és que als catalans ens ha tocat sempre fer el paper del cornut que a més ha de pagar el beure. No solament patim un espoli constant i insostenible, sinó que, per postres, els mateixos que ens espolien són els que ens retreuen les conseqüències d’aquest espoli. És aquella ja coneguda arrogància tan hispànica de no conformar-se amb l’abús del qui ostenta el poder sobre els seus subjugats, sinó que per acabar-ho d’arrodonir n’han de fer ostentació.

El dèficit fiscal de Catalunya, xifrat pel mateix Govern espanyol en un 8’5% del PIB, és a dir 16.000 milions d’euros, és un dels causants del dèficit, i per tant del deute, de l’administració catalana. Per aquest any estem parlant d’un dèficit que oscil·la entre els 2 i els 4 mil milions, entre una vuitena i una quarta part del dèficit fiscal. Quan la Generalitat es troba ofegada econòmicament perquè l’Estat, a part del dèficit fiscal, tampoc paga els deutes pendents que es xifren en més de 8 mil euros, aleshores el mateix Estat és el que proposa, cínicament, avançar uns diners al Govern català, però cobrant-li interessos. Ens cobren interessos per pagar-nos amb retard una part del deute. Això és el que fa amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, els recursos del qual surten del que ha ingressat de més dels impostos dels catalans.


Ara ja només faltava que el Govern espanyol es tragués de la màniga una mena de llei que li permeti intervenir els impostos cedits a les autonomies (de fet només es refereixen a Catalunya) si aquestes no paguen les factures en el termini establert de 30 dies. I està clar, la Generalitat no pot pagar a temps perquè l’Estat és el primer i principal morós. I la història és sempre la mateixa, després de ser espoliats se’ns sanciona per ser insolvents: d’això se’n diu ser cornut i pagar el beure.

dimarts, 9 de juliol del 2013

En el sisè aniversari: el debat impossible

Repassant els articles escrits en aquest bloc al llarg d’aquests sis anys d’existència, constato, evidentment, que hi ha temes que es reiteren sense avançar gens ni mica. I és que si bé al sí de la societat hi ha un debats permanents que fa que s’avanci, s’evolucioni i hi hagi un procés d’adaptació cap a les noves realitat canviants, en segons quins àmbits l’immobilisme és total. El diàleg i el debat que hauria de servir per a la mútua comprensió i un cert acostament de posicions esdevé estèril quan no partim d’una mateixa i mínima base conceptual.

Hi pot haver criteris diferents sobre el concepte de llengua, sobre els límits d’una llengua, sobre l’existència d’un contínuum lingüístic que fa difícil determinar d’adscripció de segons quins parlars de transició, i segur que en el món acadèmic es poden establir debats ben interessants sobre aquesta qüestió. Ara bé, quan algú, per tal de remarcar les diferències entre el català de València del del Principat, planteja que el valencià prové de l’íber, el debat s’ha acabat almenys per als acadèmics i per a la gent mínimament seriosa. Es pot discutir la viabilitat del federalisme o de qualsevol altra opció per a les relacions entre Catalunya i Espanya, però quan algú sentencia que és antidemocràtic consultar la ciutadania, ja no hi ha res més a dir; no ens podrem pas entendre. Es pot parlar de les relacions de respecte que hi ha d’haver entre les majories i les minories en un sistema democràtic, però quan algú planteja que pretendre tirar endavant les propostes de la majoria és un disbarat que atempta contra la cohesió social i propugna que s’ha de seguir el model defensat per una minoria, és molt difícil establir-hi cap debat sobre l’exercici de la democràcia. Quan els mateixos que fan i justifiquen homenatges a la División Azul i que es neguen a condemnar la violència que va representar el franquisme, acusen de nazisme els qui reclamen quelcom tan elemental com la llibertat, no s'hi pot parlar i discutir sobre legalitat i legitimitat democràtiques.


És molt difícil establir un diàleg o un debat quan es parlen llenguatges tan diferents; i no em refereixo a llengües diferents sinó a conceptes i formes d’interpretar la realitat. Per a què hi pugui haver un diàleg, una contraposició d’idees, un intercanvi d’opinions, cal que hi hagi un mínim de conceptes comuns de partida. Altrament, s’ha de començar a justificar i raonar tot de bell nou, i la tasca esdevé impossible. I amb Espanya, o com a mínim amb aquesta Espanya que representa el Partit Popular no hi ha debat ni diàleg possible; estem en una altra gal·làxia.

dilluns, 8 de juliol del 2013

En el sisè aniversari: el Full de Ruta

Era a finals de juny del 2007 quan vaig iniciar aquest Bloc de Notes. No pretenia fer un diari periodístic, sinó una mena de diari personal on aniria reflectint la meva particular visió de l’actualitat del país i de tot allò que considerés interessant tant del meu entorn més immediat com del món sencer. I des de llavors, ininterrompudament, he anat publicant un article diari, de manera que en total ja sumen més de 2.200 articles.

Aquell estiu del 2007 vaig gairebé encetar el bloc amb una sèrie d’articles  sobre la Conferència Nacional d’Esquerra Republicana, el meu partit, en la qual es pretenia marcar el Full de Ruta cap a la Independència. Jo vaig ser-hi molt crític, tant amb la ponència d’aquella Conferència Nacional com en el Congrés de l’any següent. Seria relativament fàcil, hores d’ara, a pilota passada, presumir d’haver estat molt crític amb la nostra participació en aquell Govern d’esquerres, que no va poder fer política pròpiament d’esquerres, ni ens va permetre avançar com a país, ni va saber preparar-nos per a la crisi que ens sobrevingué. No renegaria pas de res del que vaig dir aleshores, però també s’ha de reconèixer que la situació que vivim ara és fruit de tot el treball fet amb anterioritat, amb els errors inclosos. Un dels principals errors que es cometia aleshores era pretendre vincular de forma gairebé exclusiva el procés cap a la independència amb el creixement del partit; i es plantejava quelcom que jo considerava il·lusori i que potser ara estem més a prop de fer realitat: que ERC esdevingués la força hegemònica de l’esquerra catalana.


La diferència era que mentre la tesi oficial del partit posava en primer terme el creixement de l’organització i del suport electoral, que ens permetria després avançar cap a la independència, jo preferia creure que el que calia era eixamplar la base social sobiranista, independentment de si era ERC o un altre partit el qui en liderava el procés, i sobretot considerant que el pas definitiu no es podria fer des de l’esquerra, com probablement tampoc des de la dreta, sinó des d’una confluència unitària. El que no prevèiem, ni uns ni altres, era aquest esclat de la societat civil que arrossegaria tots els partits polítics a fer un canvi de plantejament i a accelerar tot el procés.  

diumenge, 7 de juliol del 2013

La vergonya, una diferència substancial

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Podem fer les comparacions que vulguem entre la nostra situació i el procés sobiranista endegat a Catalunya, amb la realitat d’altres països. Si hi ha aspectes de la comparació que ens semblen positius els remarquem i, si convé, en reclamem una aplicació semblant en el nostre cas; mentre que si hi ha aspectes de la comparació que ens poden perjudicar, sempre podem dir que, malgrat les similituds, cada cas és diferent i que no es fer un calc mimètic d’una situació a una altra. Però hem de tenir en compte que els enemics de Catalunya també faran el mateix; per això, ells acostumen a comparar-nos despectivament amb Kosovo per la idea de la declaració unilateral d’independència, i nosaltres preferim agafar el Quebec o Escòcia com a model. De fet, ja té la seva lògica que ens vulguin comparar amb Kosovo perquè ells sí que se senten identificats amb Sèrbia.

Lògicament, ens agrada comparar-nos amb el Quebec o amb Escòcia, pel fet que es tracta de societats relativament semblants a la nostra i sobretot pel tipus de procés pacífic i democràtic que segueixen. I de seguida ens afanyem a dir que Catalunya, com a nació que cerca el seu reconeixement com a país, pot ser equiparable al Quebec o a Escòcia, però que en canvi no és equiparable l’esperit democràtic i civilitzat del Canadà i del Regne Unit amb el d’Espanya.

I jo apuntaria que, entre moltes altres, hi ha una altra diferència remarcable. Els Quebequesos sovint no se senten identificats amb un Canadà bàsicament anglòfon i consideren que aquesta diferència lingüística és prou important com per a servir de base per a la seva reivindicació secessionista, com en el cas català. Un fet que no es correspon amb la situació d’Escòcia on ni el gaèlic escocès ni l’Scots com a forma dialectal de l’anglès són decisius en la reivindicació nacionalista; els escocesos basen molt més la seva reivindicació en elements de caràcter històric, també com en el cas català. Ara bé, tant els uns com els altres perceben l’Estat, el canadenc o el britànic, així com les seves institucions, els seus partits i els seus polítics amb un cert respecte; consideren que els aniria millor amb un Estat propi, perquè no se senten prou compresos ni prou atesos però no se n’avergonyeixen. I aquesta sí que és una diferència substancial en relació amb Catalunya.


Tant al Quebec com a Escòcia el poder central de l’Estat vol preservar la seva integritat a base de convèncer-los dels avantatges que, segons els unionistes, pot tenir mantenint-se dins del Canadà o de la Gran Bretanya. Com a norma, (sempre hi pot haver alguna atzagaiada de més) no s’han de sentir avergonyits de formar part d’un Estat els representants del qual diguin les bajanades que es diuen aquí i traspuïn un odi fora mida, com el dels dirigents espanyols. És difícil d’imaginar un anglès proposant quelcom que perjudiqui el conjunt dels britànics només per a poder perjudicar els escocesos; en tot cas, promouran accions per tal de fer atractiva la proposta unionista. Ben al contrari d’aquí, que a més de no coincidir amb els seus plantejaments polítics, que podrien ser tan respectables com els nostres, ens repugnen les seves maneres, la forma d’agressió permanent que exerceixen sobre el país, així com l’insult, el xantatge i les amenaces constants. 

dissabte, 6 de juliol del 2013

Senzillament, patètic

Hores d’ara, els responsables de premsa dels diversos partits ja saben que una de les seves funcions és rastrejar la premsa internacional per mirar de trobar-hi notícies o declaracions de personatges rellevants que avalin o desautoritzin tot el procés sobiranista, per després exhibir-los com un trofeu irrefutable. Ho vam veure en el Concert per la Llibertat amb la intervenció enregistrada de personalitats del món de la política i de la cultura que es mostraven com a mínim comprensius amb les aspiracions nacionals de Catalunya.

És evident que és important que hi hagi gent que des de fora entengui les nostres raons, les comparteixi o ens doni suport. Però també hem d’entendre que és molt probable que n’hi hagi molts més que no es vulguin mullar en un afer que no consideren propi, o que prefereixin quedar bé amb el poder vigent. Ni hem de sacralitzar les personalitats que ens van a favor ni desesperar-nos per les que ens puguin anar en contra. D’altra banda, una obsessió excessiva en la recerca d’aquests suports exteriors ens pot portar a situacions d’autèntic ridícul. Va ser el cas d’aquell lingüista alemany que va enviar una adhesió a una congrés o una trobada de blavers secessionistes. Ja es podien haver imaginat que difícilment un lingüista que tingui un mínim sentit del ridícul o que s’apreciï mínimament el seu prestigi professional no diria una ximpleria com les que diu el Partit Popular quan parla de l’origen del valencià, negant que formi part d’un mateix tronc lingüístic que el català del Principat,, o quan s’inventa la llengua Lapao per denominar el català de la Franja. Va resultat que el lingüista alemany no era sinó un valencià amb sentit de l’humor que va voler gastar-los la broma; però, eufòrics com estaven els secessionistes populars per la troballa, no es van adonar de l’error fins molt més tard quan ja havien presumit arreu de tenir un “lingüista alemany” que avalava les seves tesis.


Quelcom de semblant li devia passar al diputat socialista Maurici Lucena, que en llegir que en un diari alemany havien emprat el terme “pathos” per referir-se al convergent Josep Rull, li van faltar cames va ventar-li al Parlament donant per suposat que el terme volia dir “patètic”. Va ser el diputat de la CUP Joaquim Arrufat que va haver d’aclarir-li que “pathos” també vol dir “apassionat”. Probablement l’apassionament de Lucena per poder desprestigiar l’adversari el va fer precipitar i basar-se només en el traductor de Google que, certament, dóna la traducció de “patètic”. Senzillament, patètic.