Pàgines

divendres, 26 d’octubre del 2012

El Vidal Quadras no desbarra

Quan el Vidal Quadras fa afirmacions com aquelles en què deia que el secessionisme català era violent, a l’estil de les del Mayor Oreja que intentava vincular-lo amb ETA, no desbarra pas del tot. Està clar que no tenen ni cap ni peus des d’una perspectiva mínimament objectiva, democràtica i europea; i per això no és d’estranyar que la credibilitat i el prestigi dels espanyols a Europa es vegi cada vegada més compromesa. Però sí que aquestes declaracions encaixen dins de la tradició política i judicial més genuïnament espanyola.

A Espanya, mai hi ha hagut cap interès en condemnar ni la violència ni el terrorisme per la seva perniciositat intrínseca, sinó només en funció de l’orientació política al servei de la qual es posava aquesta violència. No preocupaven tant les víctimes d’ETA com la finalitat política amb què s’havien produït: la llei de partits només s’escudava en la violència per poder perseguir una opció política que posava en qüestió les tesis del nacionalisme espanyol. De fet, ni el PP ni altres grups de l’extrema dreta no han condemnat mai el principal grup terrorista espanyol del segle XX, que va ser el franquisme, i això no ha estat motiu perquè se’ls apliqués la llei de partits. Per això, quan ells deien que lluitaven contra ETA, en realitat només lluitaven contra la ideologia i la finalitat política que hi havia al darrere. I és en aquest sentit que quan sorgeix una proposta secessionista com la catalana, al marge que sigui absolutament pacífica i democràtica, ells l’associen de seguida a aquella altra; per ells és irrellevant que un mateix objectiu que va en contra dels seus ideals polítics es vulgui portar a terme a través de les armes o utilitzant els mecanismes democràtics. El que fa que a nosaltres ens sembli que desbarren i que per ells els sembli la cosa més normal del món, és la seva concepció de la violència: violència per ells és qualsevol fet que posi en qüestió els principis sagrats del nacionalisme espanyol, i no ho són ni les amenaces, ni les agressions si aquestes es fan en nom d'aquests mateixos principis.

Ara mateix, a la justícia espanyola se li hauria girat molta feina, escoltant les declaracions dels polítics espanyols, les amenaces permanents en determinats mitjans de comunicació, i l’apologia a la violència que fan els grups més radicals del nacionalisme espanyol. Però la fiscalia de l’Estat no considera delictiu una amenaça violenta si serveix els seus interessos polítics. Per això, a nosaltres ens podria semblar pura prevaricació que la Fiscalia obrís una investigació per determinar possibles responsabilitats penals per un programa televisiu fet en clau d’humor i, en canvi, que no ho fes per amenaces serioses com les que es repeteixen aquests dies. I és en aquest sentit que, des de la perspectiva espanyola, el Vidal Quadras no desbarra.