Pàgines

diumenge, 23 d’octubre del 2011

I sense ETA, què?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


Finalment, s’ha fet realitat la tan anunciada com temuda notícia sobre la fi de la lluita armada d’ETA. Ho hem vist al llarg dels anys en diferents situacions, ho vam poder comprovar en motiu de la darrera Conferència internacional per la pau al País Basc, i també ara davant el darrer comunicat d’ETA: els qui anhelaven la pau s’alegraven a cada nou pas que es feia, encara que no fos definitiu, mentre que els partidaris del manteniment de la violència sempre hi trobaven inconvenients, menyspreaven cada un dels passos i cadascuna de les persones que treballaven en aquesta direcció. L’interès i la voluntat d’alguns etarres més radicals i intransigents coincidia amb el de gent no pas menys menyspreable que posava tota mena de traves des dels aparells de l’Estat.

Deia Rodríguez Zapatero que Espanya no seria un país sense memòria, referint-se a les víctimes d’ETA. Ens alegrem sincerament de la fi de l’activitat d’ETA i també coincidiria amb el President espanyol en el tema de no perdre la memòria. Fem memòria:

No oblidem que el principal grup terrorista del segle XX, amb molta diferència i sense possibilitat de comparació pel nombre d’assassinats i d’estralls comesos, va ser el règim franquista, amb el seu exèrcit, els seus cossos de seguretat i la seva farsa de Justícia. Si cada mort ocasionat per ETA era repudiable, mil vegades ho havia de ser el règim terrorista que en va ocasionar mil vegades més. Al capdavall, ETA apareix en ple franquisme justament per a combatre la violència del terrorisme d’Estat; potser sí que s’equivocaven els etarres volent imitar els mètodes perversos i violents del règim, però és molt més condemnable l’original que la còpia, molt més execrable l’agressor que qui respon amb les mateixes armes.

No oblidem que l’anomenada transició va ser incapaç o intencionadament va deixar al marge amplis sectors de l’Estat espanyol, i en concret el conjunt del País Basc que va rebutjar la Constitució espanyola. El règim franquista que havia assolit el poder a través de la violència no estava disposat a perdre’l del tot, i pretenia continuar exercint-lo com fos. Ni ETA ni els gestors de la transició no van voler o saber trobar la fórmula per a reconduir la situació de violència encetada pel règim, i van preferir acontentar-los; la responsabilitat és com a mínim a parts iguals.

No oblidem que durant molts anys l’Estat ha esmerçat molts esforços a posar tots els impediements a qualsevol intent de buscar una solució dialogada. A l‘Estat, i concretament als dos partits majoritaris espanyols, els anava de primera tenir un grup armat que els permetés justificar la negació dels drets del poble basc. La història es remunta com a mínim al 1984 quan a través de la Guàrdia Civil es va procedir a l’assassinat de Santi Brouard, un metge que estava fent passos al si del món abertzale per convèncer ETA que deixés les armes i s’optés per la via democràtica i pacífica. Per això va ser assassinat.

Els cossos i forces de seguretat de l’Estat sempre ha tingut elements infiltrats en l’organització etarra, i sempre han actuat com els elements més radicals, mai per fer acostaments a l’acció política i a deixar les armes. Ni tan sols, llevat de comptades ocasions, la seva actuació no tenia l’objectiu d’evitar que es cometessin atemptats; aquest va ser el cas de l’atemptat a la caserna de Vic, en què es coneixia la situació i les intencions dels etarres, i se sabia que actuarien a la ciutat, encara que potser no se sabia ni que anirien directament a la caserna ni que en aquesta hi havia emmagatzemat il·legalment gran quantitat d’explosius.

No oblidem que cada vegada que ETA anunciava una treva es posaven totes les traves possibles per a fer-la fracassar. Tots els Governs espanyols, tant populars com socialistes, van tenir contactes i negociacions amb l’organització armada. Sabien que al seu sí hi havia elements disposats a buscar una sortida al conflicte i a aturar la violència, però que n’hi havia d’altres de més intransigents decidits a continuar la lluita armada. Les accions del Govern, aprofitant la treva per a fer més detencions o per emprendre altres mesures contra el poble basc com el tancament il·legal de diaris en euskera, anaven encaminades a donar arguments als sectors més radicals.

La paròdia que TV3 va fer en el programa Polònia, en la qual es veia la gent del Partit Popular celebrant l’atemptat de Barajas que posava fi a la treva, no hauria estat possible sense que hi hagués una bona part de veritat.

No oblidem que durant aquella treva es van intensificar les accions policials i judicials contra l’entorn abertzale, però sobretot contra aquells elements, com ara l’Otegi, que apostaven decididament a favor de la fi de la violència. D’aquí les darreres i inexplicables condemnes contra el dirigent independentista. La Justícia espanyola ha estat sempre al servei d’unes determinades opcions polítiques; quan els convenia il·legalitzaven les formacions polítiques que els semblava que podien perjudicar-los electoralment.

Com diu Zapatero, no s’ha de perdre la memòria. La fi d’ETA ha estat possible malgrat els esforços de l’Estat per evitar-ho, potser perquè els etarres s’han adonat de la inutilitat de la lluita armada o, sobretot, perquè han entès que eren utilitzats precisament per evitar un procés democràtic cap a la independència. I, ara, qui ho aturarà?