Pàgines

dimarts, 30 de juliol del 2013

Llista de delinqüents d’impunitat garantida

El diari The New York Times publicava dies enrere una llista de delinqüents defraudadors espanyols que dipositaven les seves fortunes a Suïssa sense que fossin declarades al fisc espanyol. El tema venia per uns reportatges sobre la família Botín, en els quals es posava de manifest el frau institucionalitzat existent a Espanya i la protecció especial que reben els grans defraudadors per part de l’Estat, de l’administració de la Justícia i dels mitjans de comunicació més importants; uns perquè devien cobrar les seves comissions, altres per no veure perjudicada la seva carrera professional i encara alguns temorosos que els sigui retirada la publicitat.

Va ser un treballador del banc suís HSBC qui, en considerar-se maltractat per l’entitat bancària, va decidir publicar el nom de les persones que dipositaven la “seva” fortuna al banc sense declarar-la al país d’origen. En aquest cas, s’ha d’entendre que el possessiu “seva” no es refereix a la propietat legítima del diner sinó a què estava a les seves mans després d’haver-lo "requisat". Com que els pocs mitjans que se n’han fet ressò s’han limitat a copiar-ne un primer extracte, dels 569 delinqüents defraudadors espanyols que figuraven la llista només n’han transcendit uns quants. Hi ha evidentment homes de finances com el mateix Emilio Botín i la seva família, però sobretot polítics majoritàriament del Partit Popular, començant per José Maria Aznar i continuant per la Dolores de Cospedal, Eduardo Zaplana, Rodrigo Rato, Ángel Acebes, Pio Cabanillas o Isabel Tocino; probablement el PSOE no en vol fer qüestió perquè també hi té la seva representació a la llista, amb noms com Miguel Boyer, Carlos Solchaga o Jordi Sevilla. No deu pas ser casualitat que els catalans que figuren a la llista han estat, prèviament, ministres a Madrid, ja sigui amb el PP, com l’Anna Birulés o el Josep Piqué, ja sigui amb el PSOE com és el cas de Narcís Serra.


I és que la corrupció està perfectament instal·lada i organitzada des de les esferes del poder, des del mateix poder que els garanteix una total impunitat. Potser per això, polítics catalans de segona fila prefereixen renunciar a plantejaments mínimament sobiranistes, tot esperant que algun dia, en recompensa pels serveis prestats, els toqui alguna cartera ministerial, i amb ella l’entrada al cercle de la corrupció institucionalitzada. Ja podem anar reclamant lleis de transparència, si els qui ostenten el poder són una banda delinqüents que es recolzen mútuament per garantir-se la total impunitat. Altra cosa hauria estat si en lloc dels membres de la banda del Bàrcenas, haguessin aparegut a la llista el nom de Pujol o de Mas; aleshores, la fiscalia, hisenda, la policia i els polítics dels partits que sí que hi apareixen dirien que la seva obligació és investigar-ho a fons i amb totes les conseqüència. És el que fa tenir el poder.