Pàgines

dijous, 5 d’abril del 2012

Se’ls ha fet la llum o repapiegen

L’ex Consellera de Salut Marina Geli ja deu donar per acabada la seva carrera política, si fem cas de les seves darreres declaracions. “Jo defenso que Catalunya té vocació d'Estat i és una nació. Això ja no és discutible. I crec que el PSC ha d'admetre que Catalunya té vocació d'Estat”. Sembla que vulgui emular el President Pujol, que no s’havia adonat de la pantomima que estava representant com a mini president d’una Generalitat subjugada i ofegada per Madrid, fins que ha deixat de ser-ho. Quelcom de semblant feia el també ex Conseller Castells en afirmar que “una Catalunya independent és viable”.

Però, què els agafa a tots els ex que de cop i volta descobreixen allò que ells sempre havien negat i que amb tanta insistència se’ls volia fer veure? Quan tenien els ressorts de l’administració, que coneixien de primera mà i amb tots els detalls, la situació real del país, amb tots els entrebancs i paranys que ens posaven des de Madrid, ells semblaven complaguts amb una situació de dependència i insistien en un absurd, utòpic i ridícul encaix de Catalunya a Espanya. Un encaix que no era volgut, deliberadament, per Espanya, és clar. Era llavors quan podien haver exercit el lideratge que s’espera d’un polític, i haver conduït el país cap al seu alliberament; de ben segur que la població els hauria seguit a ulls clucs. Però, no. Llavors van callar i van col•laborar amb l’espoli, actuant de fre a les aspiracions de la societat catalana; llavors, amb el cul ben agafat a la cadira, tot eren justificacions i promeses d’avançar cap enlloc.

Algú dirà allò de “val més tard que mai”, o “ja era hora que se n’adonessin”. Altres voldran veure en aquestes conversions tardanes a l’independentisme un senyal que ens estem acostant a la victòria final. Potser, sí. Però, no ho oblidem, l’argumentació dels espanyols serà tota una altra: la Geli, com en Castells o en Pujol, ja jubilats, repapiegen.