Pàgines

diumenge, 6 de novembre del 2011

Les proclames independentistes són fàcils

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


En una campanya electoral, més que mai, els partits tenen necessitat de marcar un perfil propi i diferenciar-se dels altres. És en aquest sentit que cal entendre la crítica de Duran i Lleida a ERC dient-los que era molt fàcil fer proclames independentistes, però que a l’hora de la veritat tot plegat no serveix de massa res; i els recomanava que miressin la pel·lícula recentment estrenada Macià contra Companys.

I no és que no tingui la seva part de raó, com a mínim des d’una perspectiva històrica. Després de fer una abrandada proclamació d’Independència des del balcó de la Generalitat, Macià s’arronsa i cedeix. S’avé a negociar un Estatut d’autonomia, amb la promesa feta pels espanyols de respectar la proposta que es faci des de Catalunya, per acabar després acceptant les retallades de les Corts espanyoles. De la Independència a l’Estatut del 1931 hi havia una diferència important; però és que de l’Estatut del 31 al del 32, la diferència és abismal.

Ho vam viure també amb l’anunci d’Ibarretxe de convocar un referèndum al País Basc per a saber si els bascos estaven disposats a exercir el dret a decidir. De fet, no es tractava encara de consultar sobre la independència, sinó només sobre la voluntat dels bascos de ser consultats. Va aparentar treure pit i desafiar Madrid, però tan bon punt des del Constitucional li van dir que no podia fer-ho, es va fer enrere en un clar reconeixement de l’autoritat de l’Alt Tribunal espanyol.

És cert. És molt fàcil fer una proclama independentista; i no ho és tant mantenir-se ferm, i no cedir a les pressions i a les amenaces. Està clar que les amenaces militars que es podien fer a Macià eren molt més plausibles que les que ens pugui fer ara un Peces Barba, o un Tribunal Constitucional. I està clar, encara és més fàcil fer aquestes proclames independentistes quan s’està en una posició molt minoritària, sense cap responsabilitat de Govern o sense incidència real sobre la política institucional del país.

El que passa és que la crítica de Duran no és pas tan diferent a la que els fan els socialistes pel tema del Pacte Fiscal. Per més que els populars reiterin que de Pacte Fiscal, res de res, tal com deia aquest dia el Jorge Fernàndez Díaz, o per més que la lluita contra la llengua catalana sigui un dels eixos centrals del seu programa, CiU continua festejant-los i buscant el seu suport, perquè li surt més a compte que pactar amb una formació catalanista. És fàcil preveure que s’arronsaran a la primera.

Tampoc és tan diferent a la crítica que, injustament, havia fet l’anterior direcció d’Esquerra a Solidaritat o a altres grups més decididament independentistes, amb aquell to burleta sobre l’independentisme express. Era la mateixa Esquerra que s’arronsà de seguida davant de les imposicions socialistes al si del tripartit, i que esperem haver deixat enrere.

No sabem com reaccionaria Solidaritat o altres grups independentistes si es trobessin en una posició dominant i haguessin de fer front a les pressions o amenaces de les institucions espanyoles, l’exèrcit, els tribunals o els poders econòmics. Com tampoc sabem com reaccionaria la nova direcció d’ERC. Però vull creure que uns i altres serien capaços d’afrontar la situació amb dignitat, i que no prioritzarien la seva carrera personal a l’interès general del país.

Els nous estats europeus ho han aconseguit perquè en algun moment els seus dirigents no s’han arronsat i han desafiat la legalitat vigent. Em temo que les prevencions de Duran respecte als independentistes no es fonamentin en la por a què es facin enrere, com va fer Macià o Ibarretxe, sinó què ell mateix s’hi posicionaria en contra, i li tocaria fer un paper ben galdós.