Pàgines

dilluns, 14 de juliol del 2008

La Casa Gran ja té amo

Convergència Democràtica ha tancat el seu congrés amb poques sorpreses i sobresalts.
Més enllà de la cohesió interna de la Federació CiU, de l’aposta per una estratègia més sobiranista sense abandonar la indefinició final, i del lideratge indiscutit de l’Artur Mas, donant-li la darrera oportunitat per intentar tornar al Govern, el projecte de la Casa Gran del catalanisme ha estat un dels temes seguits amb més interès. Però tinc la impressió que la Casa Gran neix coixa d’entrada, que no és tan gran com sembla (o com diuen).

Dit d’una manera o d’una altra, la idea d’aglutinar els esforços nacionalistes per a un objectiu comú no és pas nova. Abans, Jordi Pujol en deia “el pal de paller” (com si es tractés d’un projecte de Casa Gran neorural), i des d’ERC sovint es parla de bastir al seu entorn una majoria social per a exercir el dret a decidir. Tinc la sensació que el problema no és paller, sinó el pal. El catalanisme, en el seu sentit més ampli, el conformen uns partits polítics de base nacionalista, però també altres grups que integren els postulats del nacionalisme encara que no en facin el seu eix central, o com a mínim sectors i persones de partits que no es declaren obertament com a nacionalistes; i també en forma part un enorme teixit social (plataformes, entitats, col·lectius...) que des de diverses vessants treballen igualment en la defensa d’un país més lliure.

Suposo que molts intueixen la importància que pot tenir la cohesió del catalanisme, treballant plegats sense perdre’s en batalletes fratricides, per a la defensa de la llengua, la cultura i la identitat nacionals quan ens agredeixen per totes bandes, però sobretot intueixen que una certa unitat d’aquest catalanisme serà imprescindible en el moment en què es vulgui donar un pas endavant cap a la plena sobirania nacional. Hom podria imaginar-se un concepte de Casa Gran en la qual s’hi sentissin còmodes tant CiU com ERC, les Plataformes sobiranistes, les entitats culturals, els agents socials, les associacions professionals, etc. però això implicaria una Casa Gran sense seu social, sense caps visibles, o com a mínim multicèfal, i sobretot sense protagonismes ni supeditacions polítiques de cap mena. Seria un concepte de Casa Gran entesa com a complicitats compartides, però treballant cadascú des del seu lloc, des de la seva forma de ser, des del seu camp de treball específic, i des de la seva particular perspectiva.

Però la Casa Gran que ens proposa CDC ja té amo, d’entrada. No sé si al darrere d’aquesta denominació casolana aconseguiran crear una plataforma electoral suficient com per a recuperar el Govern de la Generalitat, però difícilment serà aquesta la Casa Gran que hauria de portar el catalanisme a treballar plegats per a la plena sobirania.