Pàgines

dimarts, 18 de desembre del 2007

Líbia, tota una lliçó

El líder libi, Mu‘ammar al-Qaḏḏāfī es passeja aquests dies per Europa on és rebut com a cap d’Estat, sense cap mena de problema. No fa pas massa temps, la seva figura era associada a l’eix del mal com a promotor, instigador i col·laborador del terrorisme internacional. Era un individu detestable a qui s’atribuïen tota mena de crims i d’atemptats contra els drets humans. Ara, sembla un home perfectament rehabilitat, rebent un tracte de favor per part de les mateixes potències que el criminalitzaven. Quina ha estat la clau de la seva conversió?

No li ha pas calgut condemnar la violència ni deixar de donar suport a aquells grups que fins ara protegia, com ara els palestins. Tampoc ha estat necessari obrir el seu règim polític a nous aires democràtics, ni cap compromís per a respectar els drets humans. On rau, doncs, l’explicació de tal prodigi? La solució ha estat molt més senzilla: ha decidit esdevenir bon client de la indústria armamentista europea. I un bon client sempre és un bon client, o com diem aquí: el client sempre té raó.

La diferència entre un terrorista i un estadista és, doncs, la capacitat d’esdevenir un bon client. Probablement aquest és el principal retret que es fa a ETA: no aporta beneficis econòmics suficients. Tot i ser fidel a una mateixa marca i a un mateix mateix tipus de munició perfectament identificable, el volum de vendes és escàs; i encara tenen la fatxenderia de furtar bona part del seu equipament militar. Per aquest camí no aconseguiran mai ser rebuts amb honors d’Estat, com el Gadaffi, o com el Pinochet quan era President, o com el Musharraf del Pakistan, o com tants altres. I és que el terrorisme no és tan terrorífic quan proporciona sucosos beneficis.