El cas Millet porta cua i, com era de preveure, ja hi ha carronyers que intenten treure’n benefici. És evident que hi ha hagut un delicte injustificable, i que aquest delicte ha hagut de comptar com a mínim amb complicitats per activa o per passiva de l’Administració. La data del 2002 que ha aparegut com a data d’un informe de la Sindicatura de Comptes en què alertava de pressumptes irregularitats, a més d’un li ha fet veure la possibilitat de carregar el mort a CiU. Certament hi ha hagut irresponsabilitats i negligències de l’Administració; però de totes. Des del 2002, CiU va tenir un any per a estudiar l’informe de la Sindicatura i prendre les decisions oportunes; d’aleshores ençà, el Tripartit ha tingut sis anys per a fer-ho.
Més enllà de la investigació que hauria d’escatir si hi ha més responsabilitats directes, el que caldria revisar és tot el sistema burocràtic de concessió i justificació de subvencions. Algunes entitats de caràcter públic han posat el crit al cel perquè Millet assegura que determinades pràctiques irregulars són habituals en segons quina mena d’entitats. A moltes entitats i associacions petites els deu semblar increïble que algú pugui sostreure tres milions d’euros i trobar la manera de justificar-ho perquè no sigui detectat per la burocràcia oficial. Per no tant pel fet d’haver de recórrer a certs mètodes de treball clarament irregulars potenciats des de la mateixa Administració. Perquè és ben cert que des de l’Administració sovint s’ha incentivat o forçat pràctiques irregulars, encara que no forçosament han de ser fraudulentes.
Podria parlar de diverses experiències personals, i no diferirien gaire entre uns governs i altres. Per exemple, quan l’Administració resol les demandes de subvencions a l’estiu o fins i tot a la tardor, com ha passat alguns anys, i es reclama a les entitats que justifiquin la despesa feta amb aquests diners al mes de novembre, és evident que no hi ha temps material per a fer-ho. I una de dues, o les entitats s’han arriscat a fer la despesa pel seu compte sense saber si tindran els diners per a pagar-la, o a darrera hora han hagut de fer factures sobre obres o activitats encara no realitzades. Recordo, a tall d’anècdota, una subvenció concedida el mes d’octubre per a la construcció d’una sala d’actes, però amb la condició indispensable que a principis de desembre s’havia de justificar un 30% de l’obra feta. Evidentment, amb dos mesos no hi ha temps ni per a demanar el permís d’obres. I l'Administració n'era ben conscient. O un altre cas en què al mes de setembre se’ns proposava, en aquest cas el suggeriment venia de l’administració, elaborar un llibre d’història com a manual didàctic amb el condicionant que a mitjans de novembre s’havia de presentar tot justificat, despeses de l’autor i de l’edició de l’obra. Quan es va dir a l’administració que això era impossible, ells mateixos van suggerir que era igual, sempre que hi haguéssin les factures corresponents.
L’important, per a la burocràcia oficial, és que hi hagi papers que ho justifiquin, prescindint de si l’obra s’ha realitzat realment o si les factures corresponen a accions reals de l’entitat; i per aquí és molt fàcil, perquè l’Administració ho permet, colar-hi de tot. És possible, perquè jo m’hi he trobat, que el funcionari rebutgi com a justificant un tiquet de benzinera per un viatge plenament justificat fet amb cotxe propi, però en canvi no repari en si la factura d’una agència de viatges correspon realment a un viatge motivat per l’activitat que es va subvencionar. D’aquí ve que sovint l’administració es negui a mostrar determinats informes elaborats amb diners públics, perquè probablement hi ha la factura amb el NIF i tots els segells i comprovants exigibles, però això no demostra que realment l’informe s’hagi fet.
Més enllà de la investigació que hauria d’escatir si hi ha més responsabilitats directes, el que caldria revisar és tot el sistema burocràtic de concessió i justificació de subvencions. Algunes entitats de caràcter públic han posat el crit al cel perquè Millet assegura que determinades pràctiques irregulars són habituals en segons quina mena d’entitats. A moltes entitats i associacions petites els deu semblar increïble que algú pugui sostreure tres milions d’euros i trobar la manera de justificar-ho perquè no sigui detectat per la burocràcia oficial. Per no tant pel fet d’haver de recórrer a certs mètodes de treball clarament irregulars potenciats des de la mateixa Administració. Perquè és ben cert que des de l’Administració sovint s’ha incentivat o forçat pràctiques irregulars, encara que no forçosament han de ser fraudulentes.
Podria parlar de diverses experiències personals, i no diferirien gaire entre uns governs i altres. Per exemple, quan l’Administració resol les demandes de subvencions a l’estiu o fins i tot a la tardor, com ha passat alguns anys, i es reclama a les entitats que justifiquin la despesa feta amb aquests diners al mes de novembre, és evident que no hi ha temps material per a fer-ho. I una de dues, o les entitats s’han arriscat a fer la despesa pel seu compte sense saber si tindran els diners per a pagar-la, o a darrera hora han hagut de fer factures sobre obres o activitats encara no realitzades. Recordo, a tall d’anècdota, una subvenció concedida el mes d’octubre per a la construcció d’una sala d’actes, però amb la condició indispensable que a principis de desembre s’havia de justificar un 30% de l’obra feta. Evidentment, amb dos mesos no hi ha temps ni per a demanar el permís d’obres. I l'Administració n'era ben conscient. O un altre cas en què al mes de setembre se’ns proposava, en aquest cas el suggeriment venia de l’administració, elaborar un llibre d’història com a manual didàctic amb el condicionant que a mitjans de novembre s’havia de presentar tot justificat, despeses de l’autor i de l’edició de l’obra. Quan es va dir a l’administració que això era impossible, ells mateixos van suggerir que era igual, sempre que hi haguéssin les factures corresponents.
L’important, per a la burocràcia oficial, és que hi hagi papers que ho justifiquin, prescindint de si l’obra s’ha realitzat realment o si les factures corresponen a accions reals de l’entitat; i per aquí és molt fàcil, perquè l’Administració ho permet, colar-hi de tot. És possible, perquè jo m’hi he trobat, que el funcionari rebutgi com a justificant un tiquet de benzinera per un viatge plenament justificat fet amb cotxe propi, però en canvi no repari en si la factura d’una agència de viatges correspon realment a un viatge motivat per l’activitat que es va subvencionar. D’aquí ve que sovint l’administració es negui a mostrar determinats informes elaborats amb diners públics, perquè probablement hi ha la factura amb el NIF i tots els segells i comprovants exigibles, però això no demostra que realment l’informe s’hagi fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada