Pàgines

dimecres, 21 de novembre de 2012

El vot de la responsabilitat i del compromís

Si algú fa una mica de memòria, i per això només cal revisar l’hemeroteca, es farà creus de com ha canviat el panorama polític català en els darrers mesos. El PP, tant a Catalunya com a Espanya, era el soci preferent de CiU; Duran i Lleida, per exemple, era contrari a què s’introduís el tema del Pacte Fiscal en el programa electoral de CiU; per IC-V l’únic que importava era la protesta contra les retallades; el PSC continuava amb el seu deliri pseudo federalista; només els partits independentistes, com ERC, entenien que el tema del Pacte Fiscal tan sols tenia sentit com un nou intent per a demostrar la impossibilitat de l’encaix de Catalunya  dins d’Espanya.

Què va passar aquell Onze de setembre perquè es capgirés tan radicalment el panorama? Al carrer hi havia força més gent que aquell 10 de juliol del 2010, quan es va sortir a protestar per la sentència del Tribunal Constitucional, però això no justificaria la diferència entre les conseqüències d’una i altra manifestació. Una primera explicació hem de cercar-la en el canvi d’actitud de la societat catalana: ara ja no volem manifestar el nostre enuig i la nostra protesta pel menyspreu i el tracte discriminatori que ens dispensa Espanya, sinó que hem pres la determinació d’avançar positivament en un projecte engrescador. No reivindiquem el dret a decidir, sinó que l’exercim.

I l’altre gran canvi el trobem en l’actitud de la classe política. Per primera vegada, els partits polítics van cedir el protagonisme a la societat civil, en aquest cas a l’ANC, per a l’organització de la manifestació de l’Onze de setembre, i es va assumir la seva iniciativa. I sobretot, a la vista de l’espectacular mobilització ciutadana, els partits polítics catalans han entès i atès el missatge de la ciutadania. Per alguns ha estat un despertar i adonar-se que la societat catalana havia pres una determinació; per altres, i molt especialment per ERC, ha estat la constatació d’allò que venim exposant i defensant des de fa tant de temps.

El camí encetat és certament engrescador. L’important en aquestes eleccions és que els catalans s’adonin que les diverses formacions polítiques, sense necessitat de renunciar a la pròpia ideologia, són capaces de treballar plegades per un objectiu comú i prioritari com és la construcció d’un Estat propi, i sobretot que sàpiguen que la seva veu és escoltada i que no són utilitzats per a satisfer interessos partidistes.

Hem iniciat un bon camí de sintonia entre la política i la ciutadania. No podem malmetre aquesta oportunitat històrica. Com deia l’Oriol Junqueras quan un periodista li demanava si volia ser ell el Messi que marqués el gol de la Independència, l’important no és saber qui marcarà el gol, sinó que cadascú des de la seva posició treballi per l’equip nacional i pensi que l’objectiu és guanyar el partit. I ara és a les nostres mans. D’aquí la predisposició d’ERC no només a fer costat a la nova majoria que ens ha de portar a la independència en la propera legislatura, sinó a garantir que els conversos de darrera hora no es faran enrere. El vot d’ERC és el vot de la majoria que reclama la independència, que ho fa des de la responsabilitat, i a més és el vot que garanteix que el procés no farà marxa enrere.