No es pot negar que la política té un cert punt d’esquizofrènia, i molt més quan s’entra en un període electoral. És lògic que cada partit intenti remarcar la singularitat del seu projecte i el presenti com la millor opció per afrontar els reptes que té el país. I potser precisament quan aquesta singularitat no és tan clara o quan hom s’adona de les dificultats per fer arribar el missatge de forma convincent, aleshores s’ha de recórrer a la distorsió de la realitat. De fet, quan algú ha de recórrer a aquesta distorsió de la realitat, a la mentida o a l’exageració per a desqualificar l’adversari és perquè és conscient que no té prou arguments i que la seva proposta i la seva oferta no són prou creïbles.
Posem alguns exemples. L’Artur Mas ha anat cuidant meticulosament el seu llenguatge, amb una ambigüitat perfectament calculada pel que fa al seu projecte, que s’ha fet més explícit a mesura que veu que el seu sobiranisme no li fa perdre suport. Però, està clar, al Partit Popular li va millor vendre la imatge d’una CiU netament independentista per sobresortir ells com els garants de la sacrosanta unitat d’Espanya. I, alhora, els grups més independentistes estan interessats en presentar CiU exactament a l’inrevés, com un partit poc sobiranista que fàcilment podria abandonar el camí emprès si hi hagués una oferta mínimament raonable de Madrid; i preguen perquè aquesta oferta no arribi, i que el PP continuï en la seva línia de l’amenaça i de l’atac frontal contra Catalunya.
Les reaccions furibundes de Madrid parteixen gairebé sempre del fet consumat de la independència de Catalunya, com si no tinguessin cap confiança en la possibilitat d’impedir-la. Es dediquen sobretot a parlar dels desastres que ens sobrevindran quan ho haguem assolit. I enfront d’aquesta visió, que per nosaltres seria molt optimista, el Govern de la Generalitat continua treballant com si això de la independència no estigués ni tan sols en l’horitzó. De fet, fan propostes i estableixen negociacions amb el Govern espanyol sobre temes puntuals de govern com si no hi hagués cap procés obert de secessió. Qualsevol diria que és el Partit Popular el qui té més assumit que la independència de Catalunya és inevitable.
Artur Mas i CiU no s’han cansat de dir i de repetir que el procés cap a l’Estat propi s’ha de fer sempre des de la perspectiva europeista, amb una clara obertura cap a l’exterior, perquè al segle XXI l’economia no coneix fronteres. I els únics que parlen de fronteres són precisament els unionistes.
El Partit Popular de Catalunya s’agafa, com a principal motivació per oposar-se a la Independència , a les malvestats i desgràcies que sobrevindrien a l’economia catalana, i vol captar el vot dels catalans que temen els perjudicis que podria comportar. Però llavors resulta que és el mateix Partit Popular el qui assegura que estarà al capdavant de les agressions i dels boicots contra Catalunya i sobretot contra els empresaris catalans. Tot sembla indicar que, un cop assolida la independència, el PP de la Camacho continuarà col·laborant amb Espanya per mirar d’ofegar la nostra economia., com ja ha fet fins ara.
Tot plegat, insisteixo, té un cert punt d’esquizofrènia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada