Pàgines

dissabte, 24 de novembre de 2012

De la pornografia a Intereconomia

Per si algú està desvagat i no té ganes de fer res seriós o que precisi un mínim d’atenció, hi ha diferents maneres d’evadir-se. Una podria ser comprar-se un llibret de sudokus i anar fent; una altra de més excitant podria ser navegar per webs de caràcter pornogràfic que n’hi ha molts i a més són gratuïts; i si algú està tan apurat que no sap com matar i perdre el temps alhora, sempre li queda el recurs de seguir determinats mitjans de comunicació espanyols, com ara Intereconomia o 13TV. Caldrà que s’ho prengui com això: com una bajanada que vista des del vessant còmic fins i tot pot ser divertida.

Encara que parlin d’un tema ben quotidià i conegut, sempre ens semblarà que provenen d’una altra galàxia, que la Catalunya que mencionen no té res a veure amb la nostra. Tenen una estranyíssima habilitat en distorsionar i falsejar la realitat fins a fer-la irreconeixible. La seva pluralitat ideològica, concretament en el cas d’Intereconomia, va des de l’extrema dreta que enyora el franquisme a la dreta més conservadora de l’hipernacionalisme espanyol. Només en rares ocasions hi apareix algun socialista, sempre que sigui per fer pujar els colors al pobre Pere Navarro. La seva especialitat consisteix en inventar-se una mentida i a partir del seu invent construir tota l’argumentació per atacar el catalanisme. Es van inventar la història que a Catalunya era obligat oferir pa amb tomàquet als hotels, i creient-se les seves pròpies estupideses van construint tot l’argumentari per a demostrar el caràcter impositiu i coaccionador del catalanisme. És el mateix que va passar amb els cognoms dels ciutadans en la futura Catalunya independent; a partir d’aquell anunci ridícul i indecent del PP, ells ja ho donaven per fet i a partir d’aquí argumentaven les dificultats que passaven els pobres Garcia, Sánchez o López al nostre país.

El tema de les calúmnies abocades pel diari El Mundo, d’acord amb l’estratègia electoral del PP, n’és un altre exemple. No és que insistissin en insinuacions sense cap fonament, com han fet els membres del Govern espanyol, l’Alícia i altres perles, sinó que ja donaven per descomptat els fets i la seva argumentació partia d’aquesta realitat fictícia. Per més que es desmenteixin els fets, ells, a tot estirar, es limiten a no comentar més el tema. És l’estratègia més popular dels espanyols: primer es crea la mentida i, després, sobre aquella mentida es fonamenta tota l’argumentació per a atacar Catalunya. I després no entenen, està clar, que aquí passi el que està passant.