Pàgines

dimecres, 25 de gener de 2012

Delinqüència preferent o de guant blanc

Déu me’n guard de culpabilitzar les víctimes de la darrera estafa bancària, amb el tema de les anomenades “preferents”.; qualsevol dia, qualsevol de nosaltres podem caure-hi de quatre grapes. Tota la legislació, i la interpretació que en fa l’administració de la Justícia, tendeix a afavorir i donar coartada a la gran delinqüència, la de guant blanc. No és només que les lleis estiguin fetes a la seva mida, sinó que són ells mateixos els qui dicten la forma com s’han de fer... altrament “els mercats” podrien perdre la confiança en l’administració corresponent.

En una ocasió en què se’m va oferir una inversió (petita, molt petita) que aparentment era molt atractiva, vaig anar a consultar un amic entès en la matèria. Encara no li havia acabat d’explicar la proposta d’inversió, ni li havia donat detalls de cap mena, ja em va tallar per dir-me: “Si em vols creure, deixa-ho córrer. Si fos certa la proposta que et fan, ja se la quedarien ells i no te la proposarien a tu”. I li vaig fer cas, naturalment. Puc imaginar, doncs, què pot haver passat en aquest cas de les "preferents". Les entitats d’estalvi estan jugant i especulant, permanentment, amb fons propis i d’aliens; els inverteixen i desinverteixen cercant la millor rendibilitat en cada cas. Imagino que els grans inversors tenen els mecanismes per a portar un control absolut sobre els seus diners, encara que els els gestioni un altre. En canvi, el petit inversor o, millor dit, el petit estalviador pot deixar els diners confiant que els entesos de l’entitat financera ja procuraran que tingui la major rendibilitat possible. ¿Algú s’imagina que quan l’entitat d’estalvi ha portat a terme una inversió que li ha resultat fallida entendrà que els diners perduts eren els propis o els de grans clients, i no els d’aquell incaut petit inversor que no tenia ni idea d’on eren els seus diners?

De la mateixa manera que al correu electrònic ens arriben a diari mil i una propostes fraudulentes (perfectament tolerades i no perseguides, està clar), i les esborrem sense ni acabar-les de llegir, també les entitats financeres poden parar-nos tota mena de paranys i de trampes. Això sí, en aquest cas, l’estafa s’empara en la lletra menuda, en la interessada i volguda desinformació per part de l’entitat, en la manca de coneixements de les possibles víctimes, i en la interpretació que se saben favorables als seus interessos en cas que algú pretengués recórrer a la Justícia. Algú es pot enrabiar amb l’entitat financera que l’acaba d’estafar, però tampoc li servirà de consol saber que totes, quan poden, fan si fa o no fa el mateix. No deixeu als llops que us guardin els xais!