Pàgines

dissabte, 21 de gener de 2012

Conspiració o estultícia

Ja sé que quan es parla de la situació econòmica general des d’una perspectiva alternativa, hom pot caure fàcilment en una mena de teoria de la conspiració que no és fàcil de creure. Es pot parlar dels grans poders econòmics, dels moviments especulatius, dels mercats, dels grans grups financers i inversors, etc. com si dirigissin des d’una cambra amagada els destins del planeta. I està clar, aquesta teoria no sembla massa plausible tenint en compte que aquests grans elements del sistema també tenen els seus interessos contraposats i els ressorts que els mouen tampoc tenen per què ser els mateixos.

L’explicació oficial és que els mercats tenen vida pròpia, sense que ningú els pugui controlar des de cap despatx ocult, està clar. L’economia té uns mecanismes propis que els Estats i les diferents autoritats econòmiques poden anar modelant o fent que tendeixin a anar cap a determinades direccions, però sense una decisió directa sobre el seu curs. La mateixa competència dels mercats és la que posa les coses al seu lloc, com un fat inevitable. Les autoritats, doncs, es limiten a afavorir determinades tendències o a crear les condicions perquè els mercats es desenvolupin lliurement. Fins i tot hi ha qui, molt didàcticament, intenta explicar-nos com es mouen aquestes mercats, com poden arribar a pressionar en determinats moments amb moviments que, si bé anomenem especulatius, no són atribuïbles a cap mà negra especuladora. S’arriba fins i tot a explicar-nos que, al capdavall, els especuladors som tots i cada un de nosaltres quan decidim posar uns petits estalvis en un fons de pensió, els invertim en lletres del tresor o els deixem a l’entitat financera en una llibreta a terminis. Per tant, segons la versió oficial, no hi ha responsabilitats globals; ni tan sols per als dirigents d’aquelles agències de qualificació que van falsejar les dades per a donar una alta qualificació al que després es destaparia com a actius escombraries; ni tan sols per als dirigents d’aquelles entitats financeres que continuen cobrant sous, primes i comissions desorbitades, després d’haver portat a la ruïna les seves entitats salvades amb els diners de tots els ciutadans. No. Oficialment, l’economia es mou inexorable sense responsabilitats personals per a ningú: hem caigut al pou de la crisi com per un atzar o mal fat inexplicable.

Reconec que mantenir la tesi de la conspiració dels grans poders econòmics no és fàcil. Almenys si algú s’ho imagina com una conxorxa ordida en un lúgubre soterrani. Avui, aquests grans poders, que tenen una representació precisa en unes persones molt concretes amb noms i cognoms, poden establir estratègies perfectament coordinades en benefici propi (i perjudici aliè) sense necessitat de posar-se barret d’Al Capone ni mocador blanc a la solapa com el Vito Corleone. Però, bé. Si pot semblar poc creïble la teoria de la conspiració, molt més increïble em sembla l’opció contrària de la qual n’hauríem de deduir una incapacitació i estultícia supina dels màxims responsables de l’economia, dels Estats, de les Institucions i dels grans grups econòmics, que ens enfonsen cada vegada més en una crisi sense fre i sense fi.