Pàgines

dimarts, 3 de gener de 2012

Creu i ratlla. Que corri la veu

No sóc dels qui sempre estan repassant els números dels rebuts de l’entitat d’estalvi. Però tot d’una m’adono que m’han cobrar una comissió que em sembla excessiva. Aprofito que tinc festa per acostar-me a la meva oficina habitual. Darrere el vidre, la caixera m’explica amablement que aquelles comissions són correctes i les habituals; de què viurien sinó les Caixes, i més ara que això del crèdits ho tenen un xic aturat? Com que m’entretinc una mica més del compte posant en dubte els arguments de la caixera, tinc la impressió que algú m’està espiant des del despatx del director de l’oficina.

No deu ser el Director General de l’entitat, està clar; a tot estirar, el director de la sucursal. El seu sou no deu tenir res a veure amb les xifres astronòmiques que cobren els grans directius, però la seva aspiració deu ser anar escalant posicions per acostar-s’hi. Damunt del taulell i en algun dels cartells penjats per les parets encara queden rastres del que tot just fa uns mesos era l’antiga i propera caixa d’estalvis. La mala gestió portada a terme pels seus directius va forçar-ne la liquidació, amb aquest procés de fusió com a pas previ per a ser regalada a una entitat més solvent. Una fusió forçada pel Banc d’Espanya, però costejada per tots els contribuents. De què han servit, doncs, els diners públics (nostres) abocats fins ara? Per pagar el cost de les fusions i per a garantir que els màxims directius, tant els que van portar la pèssima gestió de l’època de l’especulació urbanística com els qui han estat incapaços de reflotar-la, s’embutxaquessin indecentment els nostres diners. Amb el vist i plau del Banc d’Espanya i dels responsables polítics del desastre, està clar. Tan ineptes com ells.

Ja sé que a les altres entitats financeres deu passar el mateix. Però en aquestes no tenen perdó de Déu, des del moment que han hagut de ser intervingudes amb els nostres diners degut a la seva incapacitat per a gestionar-les correctament. Per la meitat de preu, qualsevol ximple els hauria dirigit l’entitat amb la mateixa ineficàcia. Em sembla insultant. Imagino el Director General i la resta d’alts directius, amb les butxaques plenes i rient-se de tots nosaltres, però sobretot dels clients que ens toca pagar per partida doble, com a clients i com a contribuents. Tallo la conversa amb la caixera, i li demano simplement que em doni tots els diners que queden al compte, i que ja el poden cancel•lar. Creu i ratlla.