Pàgines

dimecres, 18 de gener de 2012

De l’especulació a l’estafa pura i dura

De tant en tant apareixen alguns comentaris i notícies que semblen desmentir la versió oficial dels fets relacionats amb la crisi econòmica o que posen en evidència la perversió del sistema, però tot seguit s’hi tira terra al damunt, es deixa en l’oblit i es continua com si no hagués passat res. Fa temps que les autoritats monetàries i financeres d’Europa estan clamant pel tema del “deute sobirà” i exigint polítiques d’austeritat i de retallades de l’Estat del benestar, quan saben perfectament que aquestes mesures ens porten encara més dèficit, més precarietat, i més desigualtats: salvaguardar els grans beneficis d’uns pocs tot empobrint la majoria de la població. Cap Govern, ara com ara, no emprèn mesures serioses per a reactivar l’economia, sinó per a contenir-la.

És difícil que hi hagi una remuntada de l'economia perquè sobretot les famílies i les petites i mitjanes empreses no poden accedir al crèdit, donat que les institucions financeres els han tancat l’aixeta. Amb aquesta excusa, el Banc Central Europeu ha injectat xifres astronòmiques a la gran banca (mig bilió d’euros l’octubre passat), a un interès regalat de l’1%. Aquesta mateixa xifra, a aquest interès, posada a disposició dels Estats que tenen dificultats per a retornar els seus crèdits hauria resolt de cop bona part dels seus problemes. Però, no. No interessa de cap de les maneres resoldre els problemes dels ciutadans sinó dels banquers; i se’ls deixa aquests diners amb el raonament que disposant de tan bona liquiditat i a tan bon preu les entitats financeres obriran l’aixeta del crèdit. Però, si als ciutadans se’ns poden fer totes les exigències que calgui, a ells se’ls deixa els diners tot esperant de la seva bona voluntat per a transformar aquesta liquiditat en diner que arribi a les famílies o a les petites i mitjanes empreses. I com que de bona voluntat tampoc en tenen gens ni mica, es dediquen els diners que el BCE els “ha regalat” a pagar desorbitades nòmines als directius, a tapar els forats que la seva mala gestió havia ocasionat i, en tot cas, a fer inversions segures, segons els seus interessos.

I l’estafa esdevé majúscula quan bona part dels diners prestats pel BCE, teòricament perquè els transformessin en crèdit, els bancs els tornen a dipositar al mateix BCE que els ofereix una rendibilitat superior al percentatge d’interès amb què els els havia deixat. ¿Algú s’imagina que es pugui anar al banc a demanar un crèdit a un determinat interès, i que l’usuari agafi aquells diners i els dipositi al mateix banc en un compte que li doni un major interès de rendibilitat? ¿I ningú emmanillarà ni tancarà aquests delinqüents?