Pàgines

diumenge, 8 de maig de 2011

Què canviarà el 22 de maig?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


No sóc pas partidari de parlar de dates històriques ni de veure en determinats fets puntuals moments de gran transcendència. Com en totes les eleccions, en aquest 22 de maig hi ha la possibilitat de consolidar algunes posicions o de provocar alternances, sense que això impliqui canvis substancials. I en tot cas, la incidència del resultat serà absolutament diferent a Catalunya o al País Basc que a la resta de l’Estat.

En l’àmbit espanyol, tot apunta que la pèssima gestió dels socialistes els passarà factura i perdran bona part dels feus que fins ara encara mantenien, tant en Ajuntaments importants com en comunitats autònomes. El Partit Popular ni tan sols es ressentirà dels múltiples casos de corrupció en què es troba involucrat.

Més interessant serà veure al País Basc, si els partits nacionalistes espanyols PP-PSOE no troben alguna altra estratagema antidemocràtica per a impedir la presentació de l’esquerra abertzale, quin suport obté la coalició Bildu. Precisament, el fet d’haver estat víctima d’un barroer intent de deixar-los fora de la cursa electoral per part dels qui de veritat enyoren la violència etarra, pot representar un revulsiu que els doni una força significativa. Suficient com per a posar en evidència la il·legitimitat del Govern basc sorgit de la darrera tupinada electoral.

Mals presagis per al País Valencià i per a les Illes, on es consolidarà l’opció que fa de l’odi a la llengua, a la cultura i a la identitat catalana la seva principal raó de ser. A les Illes, per exemple, quan governen els socialistes es fan tímids avenços però sense acabar de consolidar res; de manera que en pocs dies el Partit Popular podrà desmuntar tot el que s’hagi pogut fer durant aquests anys en favor de la llengua catalana. I emprendrà tot seguit una croada sense embuts que definitivament pot tenir l’èxit que ja ha tingut al País Valencià.

A Catalunya, en canvi, tot sembla indicar que CiU prendrà als socialistes una part de l’hegemonia que ostentaven en el món municipal. Potser menys de la que es podia pensar uns mesos enrere quan hom imaginava que els resultats electorals del Parlament es traslladarien literalment als ajuntaments. L’exagerada política de retallades socials que ha emprès el Govern d’Artur Mas perjudicarà, sens dubte, les expectatives dels alcaldables convergents. I a Barcelona Xavier Trias es podria trobar amb la necessitat d’haver de pactat amb els populars, de manera que s’hauria perdut bona part de l’interès que podia tenir un relleu a l’alcaldia del Cap i Casal.

No gaire millors són les expectatives pel que fa a Esquerra. Sembla que Portabella, amagant les sigles d’ERC i en coalició amb Reagrupament i amb Joan Laporta, pot arribar a mantenir el mateix resultat que tenia fins ara. És evident que la suma de les tres forces polítiques en el millor dels casos representa una recuperació del terreny perdut quan pels errors d’Esquerra van aparèixer Reagrupament d’una banda i Joan Laporta per l’altra. La por a què acabi donant suport a l'alcalde Hereu pot passar-li factura i no arribar ni a igualar els resultats anteriors.

Les possibilitats que SI o la CUP puguin entrar a l’Ajuntament de Barcelona són molt remotes, de manera que probablement l’única opció independentista que hi serà representada serà la d’Esquerra; i encara amb una mínima representació de cada un dels tres partits col·ligats, cosa que pot generar tensions a curt o mitjà termini, a no ser que definitivament els grups petits acabin integrant-se al partit republicà. I està per veure, arreu de Catalunya i sobretot en municipis petits i mitjans, com haurà afectat a Solidaritat per la Independència la marxa de Joan Laporta.

En tot cas, globalment, les perspectives generals per al país no són bones. Els guanys que es puguin obtenir per una banda es poden perdre en escreix per l’altra. Però, com deia al principi, en cap sentit aquestes eleccions no tindran un resultat transcendental.