Ens han arribat a fer creure que s’han acabat els temps de les disbauxes. Ara toca estrènyer el cinturó i començar a fer llista de tot allò a què podem i hem de renunciar. I a sobre ho hem de fer amb el remordiment de què la responsabilitat és nostra per haver volgut viure per sobre de les nostres possibilitats. Però, de fet, tot plegat és una comèdia perquè les disbauxes, allà on convé o allà on fa mandra de posar-s’hi, continuen. Si el Govern necessita presentar uns números que facin patxoca, el més fàcil, el més senzill i el més ràpid és buscar una partida de bon gruix que es pugui retallar de forma vistosa. Altrament, seria molt carregós haver d’anar buscant petites disbauxes perfectament prescindibles.
Per exemple, a les escoles de primària d’arreu de Catalunya arriben cada any caixes i caixes de dosis de fluor i un petit utillatge d’higiene bucal per als alumnes. Les escoles fa temps que han dit per activa i per passiva que aquest no és un tema escolar, i que a tot estirar poden repartir-lo entre la mainada, sabent que la majoria del material va llençat. El lògic seria canalitzar aquesta mena de campanyes a través dels centres de salut que ho podrien dirigir directament a les persones que realment en podrien fer un ús adequat, sota consell mèdic. Però hi deu haver algú al Departament d’Ensenyament que de fa temps té el seu pressupost i el seu temps per a fer aquesta mena de campanyes, i a ningú se li ha acudit que aquesta és una despesa supèrflua i absolutament ineficaç. Un altre exemple. Aquests dies s’han fet a les escoles les proves de competències bàsiques a tots els alumnes de sisè de primària de Catalunya, en les àrees de català, castellà, anglès i matemàtiques. Per a la prova de cada àrea a l’alumne se li dóna el corresponent quadernet; però a les escoles els quadernets en qüestió arriben en paquets de vint-i-cinc, de manera que per a trenta alumnes arriben cinquanta quadernets, i en resten vint que van a la paperera; a ningú se li ha acudit que es podria enviar a cada escola el nombre just de material que es necessita. Però això potser seria demanar massa.
Per la seva banda, els nacionalistes espanyols, simulant un exercici d’austeritat, reclamen que s’acabin de retallar les ja prou minses ajudes a la llengua i a la cultura catalanes, però posarien el crit al cel si les administracions deixessin de subvencionar els “finos”, les cerveses i els tacs de pernil de la Feria de Abril, que permeten als seus organitzadors fer el seu agost en plena primavera. I és que això de les disbauxes és una qüestió subjectiva, que cadascú interpreta a la seva manera.
Per exemple, a les escoles de primària d’arreu de Catalunya arriben cada any caixes i caixes de dosis de fluor i un petit utillatge d’higiene bucal per als alumnes. Les escoles fa temps que han dit per activa i per passiva que aquest no és un tema escolar, i que a tot estirar poden repartir-lo entre la mainada, sabent que la majoria del material va llençat. El lògic seria canalitzar aquesta mena de campanyes a través dels centres de salut que ho podrien dirigir directament a les persones que realment en podrien fer un ús adequat, sota consell mèdic. Però hi deu haver algú al Departament d’Ensenyament que de fa temps té el seu pressupost i el seu temps per a fer aquesta mena de campanyes, i a ningú se li ha acudit que aquesta és una despesa supèrflua i absolutament ineficaç. Un altre exemple. Aquests dies s’han fet a les escoles les proves de competències bàsiques a tots els alumnes de sisè de primària de Catalunya, en les àrees de català, castellà, anglès i matemàtiques. Per a la prova de cada àrea a l’alumne se li dóna el corresponent quadernet; però a les escoles els quadernets en qüestió arriben en paquets de vint-i-cinc, de manera que per a trenta alumnes arriben cinquanta quadernets, i en resten vint que van a la paperera; a ningú se li ha acudit que es podria enviar a cada escola el nombre just de material que es necessita. Però això potser seria demanar massa.
Per la seva banda, els nacionalistes espanyols, simulant un exercici d’austeritat, reclamen que s’acabin de retallar les ja prou minses ajudes a la llengua i a la cultura catalanes, però posarien el crit al cel si les administracions deixessin de subvencionar els “finos”, les cerveses i els tacs de pernil de la Feria de Abril, que permeten als seus organitzadors fer el seu agost en plena primavera. I és que això de les disbauxes és una qüestió subjectiva, que cadascú interpreta a la seva manera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada