Les més baixes passions, la part més perversa de l’ésser humà, afloren en temps de crisi. La por i la inseguretat, sobretot la inseguretat en un mateix, fan que s’intenti buscar un boc expiatori, algú a qui carregar les culpes. Hom podria desfogar-se amb els qui ens han abocat a la crisi, amb els poders econòmics i polítics desbocats en un afany desmesurat de poder; però precisament aquests són els poderosos amb qui molts s’emmirallen i envegen, i saben que val més no ficar-s’hi. És molt més fàcil buscar el sector més feble de la societat, els qui hem cridat quan ens ha calgut mà d’obra barata i ara ens fan nosa.
El racisme i la xenofòbia està en alça a tota Europa. Arreu apareixen grups d’extrema dreta, sense més programa polític que el de posar la por al cos de la gent, incentivar l’odi i apuntar cap a la immigració, com una forma de desviar l’atenció dels veritables culpables de la situació que patim. A la dreta tradicional ja li anava bé alimentar grups d’extrema dreta que els fessin la feina bruta, conscients que a l’’hora de la veritat serien ells els qui en recollirien els fruits, sense haver d’embrutar-se les mans. Però el tema els està sortint de mare. Aquells grupuscles, sovint liderats per persones sense més valors ni estimació que l’afany personal de protagonisme, amb la crisi han anat prenen força, com ja va passar en l’alemanya nazi, i la dreta tradicional ha optat per no deixar-se prendre aquest espai polític a base de competir amb les mateixes males arts de la xenofòbia i del racisme sense embuts. El candidat de Plataforma per Catalunya, per exemple, temps enrere no va ser admès a les files populars per ser excessivament extremista, vinculat a Fuerza Nueva, un partit val a dir que odiava profundament la gent del país, la seva llengua i la seva cultura. Ara, el mateix Partit Popular li és un clar competidor en aquesta cursa per veure qui incentiva més la violència i l’odi racista, sempre a través de la mentida i de l’engany.
Alberto Fernández Díaz, candidat del partit que més menysprea la llengua i la cultura del país, s’ha servit d’un informe de Salut de l’Ajuntament de Barcelona per relacionar l’arribada d’immigració amb la reaparició de malalties que semblaven eradicades a Catalunya. No ha dit, per exemple, que qualsevol estadística lingüística feta a les presons catalanes a partir dels anys seixanta, quan va arribar la primer immigració a Catalunya, i fins i tot ara, donaria un resultat que no gosaria extrapolar ni airejar tan roïnament com ho han fet amb la sanitat o la delinqüència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada