Quan es parla dels beneficis que tindria Catalunya si assolís la independència, per més que analistes d’arreu del món ho considerin no solament viable sinó altament positiu per al país, sempre queda com una nebulosa de difícil apreciació i encara més si es tracta de quantificar-ho. Aquesta imprecisió afavoreix els nacionalistes espanyols a l’hora de defensar la seva posició unionista sense que es vegi massa que això va en detriment de la qualitat dels serveis als ciutadans, de les infraestructures imprescindibles per al desenvolupament del país, de la viabilitat del sistema de pensions, etc.
Si en lloc de parlar de la independència del país parlem només del dèficit fiscal o del concert econòmic, aleshores les xifres apareixen més diàfanes. I, malgrat tot, els unionistes prefereixen sostenir el dèficit fiscal calculat en uns 3.000 euros per persona i any, per més que pesi com una llosa sobre el nostre estat del benestar i la nostra capacitat per a sortir de la crisi. Per a socialistes i populars el patriotisme espanyol i el fet de romandre sota la bandera rojigualda és molt més important que la qualitat dels serveis sanitaris, l’educació, les pensions o la reactivació econòmica; ells paguen amb molt de gust aquests 3.000 euros anuals de més per a poder continuar gaudint d’un DNI espanyol. Però és que podem anar més enllà, i ens trobem amb uns socialistes que voten en contra de què l’Estat pagui el que deu a Catalunya (el PP hi ha votat a favor única i exclusivament perquè ja li va bé desgastar el Govern). Ara, ja es pot dir que el seu sentiment nacionalista es passa de la ratlla; deuen considerar que si a Espanya li va millor que governi el PSOE i al PSOE li anava bé continuar comptant amb el vot submís dels socialistes catalans, aquest, per deure patriòtic han de posicionar-se a favor dels qui estan forçant més retallades del compte, que consideren insuficients les del Govern d’Artur Mas, i que han d’impedir que Catalunya sobresurti de la resta de comunitats autònomes.
I el mateix passarà amb el tema del pacte fiscal que l’Artur Mas vol presentar a Madrid. Els socialistes catalans ja han advertit que no comptin amb ells, perquè ells seran a l’altre bàndol pressionant perquè Catalunya rebi menys diners i perquè en conseqüència hagi de reduir més serveis i limitar les inversions en infraestructures i en el foment de l’economia. Ho reconeixia un dirigent socialista en afirmar que “no volem contribuir a frustracions col·lectives” . Unes frustracions que estan convençuts que crearien gràcies al seu suport al Govern espanyol. I ben mirat tenen la seva part de raó: si a l’hora de discutir el que pertoca als catalans, ells han de ser, per exigències del guió i de la seva militància, al bàndol oposat, el dels espanyols, és lògic que no vulguin participar en iniciatives unitàries en defensa dels interessos de Catalunya, que no són els seus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada