Erràtica política educativa

Aquest ha estat un dels cursos escolars en què els sindicats de l’ensenyament han convocat més vagues en contra de la política educativa del Govern de la Generalitat. Si no és el rècord absolut, ben poc se’n deu faltar. I les diferents convocatòries de vaga han tingut motivacions diverses, però normalment ha estat més la denúncia a un cúmul de despropòsits que una reivindicació molt concreta. La dimissió de Joan Badia, Director General d’Innovació Educativa, arriba ara discretament, a final de curs, aparentment al marge del malestar general creat per l’erràtica política del Departament d’Educació que ha portat els sindicats de l’ensenyament a demanar reiteradament la dimissió del Conseller Maragall.

Joan Badia no era el blanc de les protestes dels professionals del sector, i estic convençut que la seva responsabilitat en el desgavell del Departament d’Educació no va gaire més enllà que la de formar part de l’equip del Conseller Ernest Maragall. Suposo que la seva dimissió té més a veure amb una incomoditat personal, la de formar part d’una estructura que ell mateix reconeix com a poc cohesionada, que pel desgast i les crítiques que hagin pogut arribar dels professionals de l’ensenyament. Però el que resulta preocupant és l’explicació que ell mateix dóna de les causes de la seva dimissió: “Si la Conselleria d'Educació la té el PSC, ha de ser el PSC qui faci el desplegament i doni tot l'impuls a la LEC”. Sis anys seguits de govern de coalició, i malgrat els desmentiments constants que n’han volgut fer els seus dirigents, no s’ha aconseguit superar el concepte de tripartit entès com a govern partit en tres, en lloc de considerar-lo com un govern compartit entre tres forces polítiques.

Les protestes dels ensenyants sovint eren més motivades per les atzagaiades sense cap ni peus del Conseller, per la improvisació constant i canvis de criteri desconcertants, que per motivacions específiques com podia ser la mateixa Llei d’Educació, sobre la qual tampoc hi hauria unanimitat de criteri entre els convocants de les mobilitzacions. Potser té raó Joan Badia quan argumenta que per al desplegament de la Llei “hi ha d'haver un equip més cohesionat, un equip diferent del que existeix actualment”. El que no està tan clar, és que aquest equip hagi de correspondre a un partit en concret, a no ser que se sigui conscient del nyap que s’hi està fent i es vulgui carregar el mort al soci que n’ostenta la titularitat.

Joaquim Nadal, de Govern a Govern

Com que el sentit del vot ja estava anunciat no ha sorprès ningú que el Parlament de Catalunya demanés la dimissió de la Ministra de Foment, amb l’única oposició del PSC està clar. I ja estava pactat que no hi haurà retrets excessius entre els socis de govern; els uns ja entenen que els socialistes no puguin demanar la dimissió d’una companya de partit, de la mateixa manera que aquests també entenen que, davant del desastre, els seus socis no tenien altra opció que fer-ho. Sabent, uns i altres, que la votació al Parlament era més un gest simbòlic que una petició real.

El que m’ha sorprès ha estat l’explicació que donava Joaquim Nadal a l’hora d’argumentar la posició del seu partit. Deia: 'no correspon als governs, i aquest no ho fa, demanar dimissions de ministres o responsables d'altres governs'. Una plantejament que, si no fos perquè tothom sap que la feina dels polítics és trobar la frase adient per a cada ocasió per tal de justificar el que calgui, semblaria més propi d’un independentista. Perquè és ben cert que els governs poden tenir millors o pitjors relacions amb altres governs, però en cap cas no els competeix exigir responsabilitats ni demanar la dimissió de cap dels seus membres. La resposta de Nadal, doncs, seria la pròpia d’un governant que diplomàticament no vol immiscir-se en els afers d’un govern aliè.

Llàstima que tots sabem que no és així, i que el sentit de la seva frase era justament en sentit oposat: qui són ells per jutjar l’acció i els designis dels seus superiors!. En canvi, des d’ERC a CiU, passant per Iniciativa, s’han escandalitzat que el Govern espanyol no solament no els en faci cas, sinó que hagi menystingut la decisió del Parlament. El mateix vicepresident s’exclamava dient que ja eren conscients que les decisions del Parlament català no podien tenir més força que la moral; és a dir, que hi havia un reconeixement explícit del reconeixement de la manca de sobirania del Parlament de Catalunya. En el ben entès que una cosa és que des de Madrid no se’ns reconegui ni capacitat decisòria ni sobirania, i l’altra és que siguem nosaltres mateixos els que ja partim d’aquesta base. Sincerament, m’hauria agradat més que la frase sobre si correspon o no a un govern demanar la dimissió d’un membre d’un altre govern hagués sortit de la boca d’un independentista, d’un que s’ho cregués és clar.

Dimissió de Rajoy i de Múgica

Iniciativa per Catalunya pensa demanar la dimissió de Mariano Rajoy i d’Enrique Múgica, si la sentència del Tribunal Constitucional es contrària a l’Estatut. Se suposa que les declaracions del president del grup parlamentari ecosocialista Jaume Bosch són d’aquelles que es fan perquè de tant en tant bé s’ha de donar algun titular als mitjans de comunicació, però no perquè hagi estat una decisió meditada i raonable, i menys encara que es pretengui després portar a la pràctica. És la dinàmica general de la política.

En primer lloc, fóra absurd demanar la dimissió de Mariano Rajoy perquè no ostenta cap càrrec institucional del qual dimitir, i en tot cas seria un afer dels òrgans interns del Partit Popular. Però, en segon lloc, el plantejament sembla del tot erroni. Des de la perspectiva espanyola, si el Tribunal Constitucional, encara que estigui format per titelles pseudojuristes comissionats pel PP i pel PSOE, dictamina donant la raó als qui van presentar els recursos d’insconstitucionalitat, aquests queden clarament reforçats. Des de la perspectiva espanyola, amb una sentència adversa els qui quedarien en evidència serien els qui n’avalaven la constitucionalitat, des del mateix Zapatero al Govern de la Generalitat; i hauríem de concloure o bé que la sentència del Constitucional jurídicament fos impresentable i motivada només per raonament polítics, i aleshores que actués la fiscalia, o bé que els assessors jurídics tant del Govern i de les Corts espanyoles com de les institucions catalanes són professionalment una colla d’ineptes. Les dimissions no caldria demanar-les doncs, insisteixo, des de la perspectiva espanyola, a qui se li acaba donant la raó sinó a qui s’entestava en una posició que ha resultat errònia: ja siguin els defensors de l’Estatut, en cas que la sentència sigui desfavorable, ja siguin els qui van presentar els recursos en cas que la sentència n’avali la constitucionalitat.

En canvi, des d’una perspectiva democràtica, cap Tribunal pot contradir la voluntat expressada per la ciutadania, ni el seu aval no li donaria més legitimitat que la que li va donar el poble de Catalunya, i que per tant li pot revocar en una altra consulta. I des d’una perspectiva catalana, una sentència adversa del Tribunal Constitucional només seria la constatació que els espanyols no ens accepten ni tan sols amb el grau de subordinació i de servilisme que comportava el text estatutari.

Al Constitucional, dimiteix per vergonya?

La història recent del Tribunal Constitucional espanyol és entre patètica, vergonyosa i d’escàndol. Els mitjans de comunicació qualifiquen sense embuts el color polític dels seus magistrats, i en funció d’això s’explica que emetin les seves sentències sempre d’acord amb les tesis i les consignes del PP o del PSOE. De fet, ningú gosa defensar la imparcialitat d’aquesta farsa de Tribunal, i en tot cas se li retreu o se l’elogia per l’oportunitat política de les seves decisions. Qualsevol magistrat mínimament honest clamaria al cel i reivindicaria la seva independència de criteri; però, hores d’ara, si algú pretengués defensar la tesi que els magistrats utilitzen arguments jurídics i no de partit per a emetre veredictes, sap que seria la riota de tothom per inversemblant; i per això prefereixen callar.

És evident que l’excusa que han donat els tres magistrats que acaben de dimitir, Eugeni Gay, Javier Delgado i Elisa Pérez Vera, que ja feia sis mesos que haurien d’haver estat rellevats en el càrrec, és una mentida com una catedral. Hi ha magistrats que s’hi han passat més de tres anys, sense haver estat renovats com és preceptiu, i mai s’havia produït cap dimissió. Potser perquè el sou que cobren val la pena. Tothom sap que el PP i el PSOE no es posen d’acord per a pactar la renovació perquè cadascú hi vol posar persones de la seva confiança, d’estricta obediència podríem dir. La seva rellevància com a juristes és absolutament irrellevant, ja que el que importa és la seva afiliació ideològica. Descartada, doncs, aquesta hipòtesi de la dimissió per la tardança en ser rellevats, i més tenint en compte que les dimissions s’han produït en bloc, cal buscar altres explicacions. De ben segur que tenen a veure amb els recents resultats electorals que fan preveure un canvi imminent en la majoria del Parlament espanyol, i que per tant poden donar més poder al PP per a elegir els seus magistrats.

Però, podem veure-ho des d’una altra perspectiva: La dels mitjans de comunicació espanyols cavernícoles, afins al PP. Aquests ja es van escandalitzar quan es va produir la sentència sobre Bildu, perquè preveien que tindrien un suport electoral molt ampli; encara que potser tampoc s’imaginaven fins a quin punt. I ara estan argumentant que és aquesta sentència la causa de la seva dimissió. Sense dir-ho, donen a entendre que els han tocat el crostó, i els han recordat qui mana de veritat, també al Tribunal Constitucional. Resta saber si el gest de dimitir és un acte de dignitat per no haver d’aguantar més pressions ni coaccions, o si pel contrari és una fugida per donar via lliure al nou govern popular, que està al caure.

Li ha costat prou, però finalment ha cedit

Semblava la cosa més lògica del món. Aquella mateixa nit, en constatar l’abast de la desfeta, el més normal, el més raonable i el més valent, hauria estat presentar d’immediat la dimissió, com a forma de reconèixer la seva responsabilitat. Encara que, després, els mateixos òrgans del partit li haguessin demanat que es mantingués interinament en el càrrec. Però, no. Joan Puigcercós, sempre recolzat per Joan Ridao, va optar per treure pit i afirmar amb rotunditat que ell es veia amb cor de liderar la represa, que havien estat elegits per quatre anys i no necessitaven cap relleu, que ja esmenarien el que calgués però que ells continuaven al capdavant.

D’entrada, l’executiva li va donar suport. Però tot seguit van començar a sorgir les veus discrepants: Ernest Benach anunciava la seva retirada, Carles Bonet era dels primers en demanar-ne la dimissió, Carod Rovira va esperar el seu temps a dir-hi la seva, Josep Huguet també reclamava que s’assumissin responsabilitats, i la figura emblemàtica de Jordi Carbonell també va acabar sumant-se a les peticions de dimissió. I malgrat tot, ells seguien aferrats al càrrec. La darrera proposta, dos dies abans del Consell Nacional, encara era la de proposar-se per encapçalar una candidatura unitària en el Congrés a celebrar la tardor vinent; i, només en cas de no sortir-se’n, desistiria. Finalment, però, davant del Consell Nacional, va claudicar i va anunciar que en cap cas es tornaria a presentar a la reelecció. El seu discurs sonava bé, enraonat i ple de sentit comú, però hauria sonat molt millor la mateixa nit electoral. No sé si quedava prou clar que el recolzament que va obtenir del 80% dels membres del Consell Nacional era perquè continués al capdavant del partit fins al proper Congrés, o que era perquè acceptava no tornar-se a presentar. No haver donat el cop de timó a temps pot portar conseqüències encara més greus per al partit; però no cridem el mal temps, això ja ho veurem les properes setmanes o els propers mesos.

En tot cas, l’argument fonamental que es dóna per a no fer el relleu de forma immediata és el de no perjudicar encara més els candidats d’Esquerra en les properes eleccions municipals. Suposo que és i serà difícil d’esbrinar el grau d’incidència en el resultat d’aquestes noves eleccions, ja sigui arrossegant les candidatures a la baixa, ja sigui mostrant símptomes de recuperació, que tampoc sabrem si és deguda al treball i al carisma dels candidats a cada població o a una veritable recuperació de la imatge general del partit. Em va sobtar, però, que en el debat intern persones properes a l’actual direcció i gens crítiques fins ara amb la seva gestió, reconeguessin que la marca d’”Esquerra” ja no venia, i que potser estaria bé emprar marques blanques. S’ha d’haver fet molt mal al partit per acabar reconeixent que Esquerra, com a marca electoral, ja no ven.

Una dimissió a deshora

Ja sol passar en política. Es produeix un error monumental, impropi de ningú que tingui dos dits de front, fruit de la frivolitat i potser també d’una enorme prepotència; en lloc de reconèixer-ho de seguida i rectificar, demanar disculpes o senzillament dimitir, hom s’atrinxera en un posicionament injustificable; com que l’error és majúscul, a part d’una oportunitat d’or per als adversaris, s’exerceix una forta pressió sobre la persona i el partit afectat; els recolzaments inicials dels companys de partit, tement veure’s esquitxats per l’espifiada, comencen a defallir i a girar-se en contra; i quan ja s’ha fet tot el mal possible a nivell de descrèdit i d’escàndol públic, quan el tema comença a remetre, aleshores es presenta la dimissió.

El que li ha passat al Ministre Bermejo sembla de manual. És el mateix procés que han seguit altres il·lustres polítics que incomprensiblement han comès errors que evidencien més la seva manca de capacitat i d’intel·ligència, que la seva manca d’honradesa. Com és possible que hi hagi polítics que, sabent que tenen permanentment els mitjans de comunicació al seu costat i els adversaris amb les urpes esmolades, caiguin en errors tan estúpids com anar de cacera amb el jutge que està destapant la corrupció dels altres, comprar-se roba o altres equipaments particulars amb diners de l’erari públic, o deixar anar frases lleugeres que mai no es pronunciarien amb els micros oberts...

De fet, tot aquest afer el que està demostrant és que tanta raó tenen els uns com els altres. Els uns quan destapen els casos de corrupció existents, sabent que només surten a la llum aquells comesos per gent estúpida que creia que essent ells al capdavant d’una Administració mai serien descoberts; i els altres denunciant la instrumentalització, i per tant també la corrupció existent en el món de la Justícia. És el sistema que han creat els uns i els altres, cadascú pensant que li podia ser útil en el seu cas i denunciable quan ho fes l’adversari. I els ciutadans es miren l’espectacle i tenen tot el dret a repudiar tant els polítics en general com a tot el sistema d’Administració de Justícia.

El desastre de la Diagonal? Quin desastre?

La contundència dels resultats de la consulta sobre la Diagonal de Barcelona ha sorprès tothom. I, en conseqüència, ha creat un desconcert absolut a les files socialistes. Els milions malversats en aquesta ridícula campanya no han servit per animar els ciutadans a anar a votar; i els qui ho han fet ha estat per a desautoritzar el Govern municipal. I Hereu probablement s’ha passat de frenada volent aparentar ser ràpid de reflexos, assumint responsabilitats, assegurant que ha après la lliçó, però castigant sobretot a qui hauria pogut ser el seu successor. O potser precisament per això.

Mirem-ho fredament. Que una administració proposi una consulta a la ciutadania, i que aquesta ciutadania no respongui a la crida, tampoc hauria de ser cap drama; com tampoc ho hauria de ser que el vot majoritari es decantés cap a qualsevol de les opcions possibles. De fet, si es fa una consulta és perquè qui dirigeix aquella administració, en aquell tema concret, o no té una posició presa o no vol imposar el seu punt de vista, que està prou legitimat pel fet d’haver guanyat prèviament unes eleccions. L’Ajuntament podia haver emprès la reforma de la Diagonal sense cap consulta prèvia en forma de referèndum, com ha fet amb tantes i tantes altres actuacions. Totes les administracions cada dia prenen decisions, sense comptar amb l’opinió dels ciutadans. En aquest cas hi ha hagut, és cert, errors de plantejament sumats a errors tècnics; uns errors de plantejament que també hi van ser en el darrer xou del Fòrum de les Cultures, ara fa sis anys. Si Hereu hagués respost acceptant o forçant la dimissió de la persona responsable tècnica de la consulta, l’oposició li hauria exigit dimissions polítiques de més alt nivell; però com que ell ja s’ha avançat carregant-se el seu segon, l’oposició, obligada a demanar un xic més, no pot sinó reclamar la seva de dimissió. Però, ben mirat, on és el desastre?

Sincerament, no crec que el desastre de la Diagonal consisteixi en uns errors tècnics, ni en una baixa participació, ni en la victòria aclaparadora d’una de les opcions possibles. Sinó en el fet que ha posat al descobert la impostura dels mal anomenats “socialistes”. Ridiculitzaven o menystenien les consultes per la Independència perquè no assolien gaire més del 20% de participació, i ells abocant-hi tots els recursos públics s’han quedat a la meitat; han volgut escenificar una pantomima de participació democràtica escollint precisament un tema de caràcter tècnic, la responsabilitat del qual no es pot traspassar a la ciutadania; Hereu i el seu equip no perseguien polsar l’opinió dels barcelonins sobre quin podia ser el millor disseny per a la Diagonal, sinó revifar la seva imatge en declivi; pretenien demostrar que les consultes a la ciutadania no havien de ser sobre temes rellevants com el futur del país, sinó sobre temes domèstics; han quedat en evidència quan demagògicament ells sempre es vanten de ser l’opció propera als ciutadans, i han hagut de ser aquests els qui els recordessin que ja n’hi ha prou de tanta disbauxa amb els diners públics¹; el resultat no indica que els barcelonins ja estiguin satisfets amb la Diagonal tal com està, sinó que ja estan farts de tanta política d’aparador, de tanta farsanteria, i de tanta mentida. Aquest és el desastre de la Diagonal.

(1) Aquesta consulta ha costat a al ciutat, només en organització, 3 milions d’euros. Però cal recordar els pressupostos municipals dedicats a propaganda supèrflua? La malversació anual de fons públics en concepte de propaganda “institucional”, representa quatre vegades més del que ha costat la consulta de la Diagonal.

No fem mullader, ara!

Aquesta és la conclusió final del debat intern a la meva secció local d’Esquerra, on s’analitzava el resultat electoral. Tothom admet errors, mala gestió, problemes de funcionament, una mala estructura de partit i el que calgui... però ara no ens convé soroll. Ben calladets, com deia Ridao, i centrats en la preparació de les municipals aviat ens oblidarem del resultat de les eleccions i ens acostumarem a ser la cinquena força política del país. Amb l’esperança, això sí, que les properes eleccions locals, com que al territori pesen més les persones que les sigles o la ideologia, potser encara pararem el cop i podrem dir que ja estem refent-nos de la patacada.

Quan plantejo que no es tracta només d’admetre que s’han comès errors, massa errors i massa greus, sinó d’admetre que hi ha hagut incapacitat per part de la direcció de gestionar el partit en tota la seva globalitat i diversitat, i que ha pesat més la voluntat d’assegurar-se’n el control que la de sumar-hi totes les sensibilitats independentistes, se’m diu que allò tan vell i conegut de “ara no toca”. Si hi ha mullader, a les eleccions municipals podríem confirmar una davallada que ens portaria al pitjor dels inferns. Un altre error de plantejament, al meu entendre, perquè justament la irresponsabilitat d’aquesta direcció que s’aferra als càrrecs, malgrat totes les evidències de la seva pèssima gestió, no fa sinó deixar en somort el mullader i el malestar que anirem arrastrant fins a les eleccions municipals. Algú ja suggeria que cal fermesa a la direcció i si convé tallar caps dels discrepants per recuperar una unitat interna perduda altra vegada: potser fent fora o forçant la sortida de Carod, o potser de l’Huguet que deia que Esquerra havia de deixar de funcionar com una secta, o de Bonet que també demanada la dimissió de Puigcercós...

El partit necessitava un gest d’honestedat i de valentia que no hem vist per enlloc. La dimissió immediata, la mateixa nit electoral, hauria permès presentar davant l'opinió pública una assumpció de responsabilitats i una veritable voluntat de renovació i de no repetir els errors, hauria donat una major credibilitat per a afrontar amb garanties les properes eleccions. Perquè l’argument no és ben bé que ara no ens convé mullader perquè ens hem de centrar en les eleccions municipals. Sinó que, si ara callem i posposem el debat, els causants del pitjor desastre de la història del partit encara confien que les eleccions municipals els salvin la pell.

Política fàcil, per a principiants (IV)

En el descrèdit de la política els mitjans de comunicació hi juguen un paper important. En lloc de donar rellevància als polítics honestos, si és que n’hi ha algun, el que fan és participar del sarau esperpèntic i del xou televisiu que acaba fastiguejant a tothom. En el futbol, els àrbitres poden equivocar-se, però en cas que algun s’adonés del seu error i gosés rectificar, aleshores els mitjans de comunicació se li tirarien al damunt titllant-lo de covard, de poca personalitat i de manca d’autoritat. En la política passa el mateix: qualsevol estupidesa es pot sostenir sempre que a ningú se li acudeixi de rectificar.

Quan es produeix un fet més o menys greu, correspon demanar responsabilitats. Si ni la persona implicada ni els seus superiors no reconeixen l’error, es pot produir una polèmica d’acusacions i desmentiments que s’allarga fins que algú o altre se’n cansa. Normalment, els espectadors o els lectors. Però, si a algú se li acudís reconèixer que hi pot haver hagut un error, com si els polítics fossin humans a qui es pogués perdonar un error, aleshores se li exigeix immediatament la dimissió. I en cas que la dimissió ja l’hagués presentada ell, aleshores es demanen responsabilitats i dimissions cap als seus comandaments.

Segons l’opinió generalitzada, els polítics han de fer sempre el paper d’oposició dels altres. Això vol dir que si són al Govern no poden acceptar idees ni propostes que vinguin de l’oposició, ni l’oposició no pot aplaudir accions de govern. A cadascú el paper que li correspon. En cas contrari, en lloc d’elogiar l’actitud d’honradesa del qui sap reconèixer els encerts i les aportacions dels altres, els mitjans de comunicació i la resta de forces polítics llançaran l’acusació de manca de projecte propi, de seguidisme, de poca personalitat, o del que calgui. És el concepte rastrer de la política que entre tots hem anat fabricant.

S'obre la caixa dels trons

I no podia ser d’altra manera. Seria impensable imaginar que els mateixos que ens han portat al desastre ens n’han de treure. Però tot sembla indicar que, si ningú hi posa remei, Puigcercós s’empernarà a continuar per la mateixa via, tot per salvar la pell. L’única posició valenta per part seva hauria estat presentar immediatament la dimissió irrevocable com a màxim responsable de l’esfondrament, ell i Joan Ridao. I a partir d’aquesta dimissió, obrir un procés constructiu primer d’autocrítica i tot seguit de cerca de solucions i de formes de redreçar la situació.

Però, no. Ell preferirà que el partit vagi esmicolant-se, sempre que ell en pugui liderar el trosset més significatiu. Ernest Benach ha fet un gest que l’honora pel que té d’assumpció de responsabilitats, però que en realitat és un abandonament de la nau en ple naufragi. I probablement algú es fregarà les mans perquè s’hauran tret un altre pes del damunt, aquest afí a Carod. Puigcercós, com molt bé diu Carles Bonet, que ja deu veure perillar el seu escó al Senat, no fa sinó un simulacre de posar el seu càrrec a disposició del Consell Nacional, per a poder ser-hi aclamat pels seus acòlits. Ahir ja deixava clar que té tota l’executiva al seu costat i que, segons ell, ja ha iniciat el procés d’obertura i de redreçament del partit; i posava com a exemple l’entrada al partit de Joan Manuel Tresserras, com si això fos una novetat. Fins i tot si fos cert que ara està en disposició i té la voluntat de fer un gir radical, tant pel que fa a l’estratègia com a la forma de gestionar el partit, no tindria cap credibilitat.

És curiós que no sigui fins ara que Ernest Benach s’hagi adonat del desastre que va ser el darrer Congrés Nacional del Partit, que tant ell com els altres membres de l’executiva tant van elogiar. En aquell Congrés, per exemple, va ser el mateix Carles Bonet que ara sí que demana responsabilitats a Puigcercós, qui aleshores no només tancava files al seu costat sinó que va maniobrar intentant dissuadir amb no massa bones maneres els qui, com jo mateix, hi manteníem una posició crítica.

S’obre la caixa dels trons, i encara estem a l’espera del que pugui dir i fer Josep Lluís Carod Rovira. Però la direcció del partit torna a mirar-se el melic, en un intent desesperat per a salvar-se de la crema; en tot cas, que es vagin cremant els altres, els decebuts, els avergonyits, els penedits o els qui tenen sentit del ridícul. Ells continuaran, com sempre, procurant per les seves cada vegada més petites parcel·les de poder, en contra dels interessos del partit i, no cal dir, en contra dels interessos del país, que tanmateix necessita una Esquerra Republicana de Catalunya.

Un problema de credibilitat

Benvingudes siguin totes les mesures que s’adoptin a partir d’ara per a fer més neta i transparent la gestió pública. Com sol passar sempre, hi ha hagut d’haver una sotragada forta perquè es comencés a actuar; i temes que semblaven encallats, avui poden tornar a moure’s. És a cop calent que tothom es veu en la necessitat de reconèixer les deficiències del sistema, i s’ha emprès una cursa per veure qui és capaç de presentar-se com a més disposat a lluitar contra la corrupció. A part que no seria d’estranyar que, un cop passada la febre mediàtica, tot tornés a ser com abans, el problema no serà tant d’elaboració de lleis, reglaments o compromisos com de canvis d’actitud que permetin als polítics guanyar-se la credibilitat perduda.

Malgrat les evidències, són ben pocs els polítics que hagin entonat un mea culpa clar i contundent que no es limiti a culpabilitzar “el sistema”, “la burocràcia” o unes genèriques “estructures polítiques”, com si al darrere de tot plegat no hi hagués uns responsables, com a mínim per negligència, amb noms i cognoms. Per això, em sembla molt honesta l’actitud de Ramon Serra i Ramoneda, patró de la Fundació del Palau de la Música, de reconèixer-se a sí mateix com a negligent a l’hora d’exercir la seva funció de vetllar pel bon funcionament de l’entitat i, en conseqüència, proposant la dimissió de tots els gestors que van permetre el cas Millet. Un reconeixement d’aquesta naturalesa en l’esfera política em semblaria indispensable per a creure’ns les presses que tenen ara els polítics per a presentar-se com a valedors de la transparència i de l’honestedat. Els mateixos que fa quatre dies deien que era impossible aprovar la Llei electoral, perquè cadascú la volia a la seva mida, ara ens anuncien que tenen tota la voluntat de tirar-la endavant; la Sindicatura de Comptes elaborava els seus informes on ja detectava irregularitats, però ho feia discretament per no aixecar la llebre, i no com ara que els esgrimeix a bombo i plateret; després d’haver passat per alt aquests mateixos informes de la Sindicatura de Comptes, aprovant-los al Parlament sense llegir-los o sense prendre’ls en consideració, ara tothom fa el propòsit de revisar-los detingudament; un dels grans esculls per a tirar endavant l’Oficina antifrau era que els socialistes es negaven a què aquesta també pogués investigar i intervenir en l’àmbit municipal (ara sabem per què); tothom sap que les Fundacions dels partits, a part de servir teòricament per a difondre les idees pròpies, amb una activitat més aviat escassa en comparació amb els seus recursos, són també portes obertes per al finançament encobert; no és casual que mentre uns posen especial èmfasi en prohibir les donacions anònimes, altres prefereixen atacar el tema de les condonacions de deute per part de les entitats de crèdit; tothom sap que els informes ficticis, sobrevalorats o inútils són el mecanisme que han utilitzat les diferents administracions per a fer pagaments amb diner públic que no gosarien posar en uns pressupostos...

Massa negligències acumulades perquè puguem creure’ns la sinceritat de les propostes que fan ara, a corre cuita, els partits polítics. Les mesures que anunciava el President Montilla, com si es tractés d’una mà ferma que volia imposar al seu partit un criteri d’ordre i de transparència, no són sinó el compliment de lleis i normes ja existents, que fins ara s’han saltat a la torera. Benvingudes siguin totes les mesures que puguin prendre abans no els passi la febrada, però difícilment podrem creure en la seva voluntat real de regeneració política i de tallar de rel la corrupció si no són capaços d’admetre els seus errors i potser, com anunciava Serra i Ramoneda, presentar la dimissió.

De Gispert, dimissió

No n’hi ha prou amb una tirada enrere. El fet que, sigui per pressions del seu propi partit sigui per vergonya pròpia, la Presidenta del Parlament hagi rectificat i aixecat la prohibició d’emprar determinades expressions a la cambra catalana, no l’eximeix d’haver d’assumir la seva irresponsabilitat. Una irresponsabilitat prou gran i prou greu que posa en qüestió el sentit democràtic de la senyora de Gispert.

Sembla que tot just ara hagi descobert, segons deia ella mateixa, que com a Presidenta no té la prerrogativa de posar censura ni limitar la llibertat d’expressió dels diputats. Només faltaria que diputats (encara en deu quedar algun) que havien tingut la valentia de plantar cara a la censura franquista ara s’haguessin arrugat davant la pretensió de la senyora de Gispert de reintroduir-la. Perquè el tema no és si la Presidenta del Parlament tenia o no aquesta prerrogativa, cosa que una persona mínimament seriosa en el seu càrrec hauria d’haver sabut abans de prendre cap decisió, sinó el fet que hagués tingut tan poc esperit democràtic com per a passar-se-li pel cap. I no és només això: algú s’imagina que hagués pretès censurar expressions contra Catalunya? És evident que no. Hauria saltat cel i terra, haurien intervingut des de la fiscalia de l’Estat a tota mena de tribunals espanyols, i no cal dir els escarafalls que hauria fet la caverna mediàtica. No, a la senyora de Gispert mai se li hauria ocorregut promulgar una prohibició semblant en contra del nacionalisme espanyol, amb el qual es deu trobar molt més còmoda.

Amb ella, els membres de la Mesa del Parlament han fet un paper ben galdós. Es van limitar a censurar els diputats demòcrates que no acceptaven que es coartés la llibertat d’expressió, però van callar davant l’agressió censuradors de la Presidenta. En una situació normal, el que correspondria és demanar-ne la seva immediata dimissió; la senyora de Gispert no és mereixedora d’ocupar un càrrec de tanta importància per al país, no li escau el qualificatiu de Molt Honorable. Però en aquest país, la dignitat de la classe política està sota mínims. Perquè si la senyora no sap entendre que el país no es mereix una Presidència com la seva, el seu partit l’hauria d’haver apartat del càrrec per respecte a l’esperit democràtic.

Sumes i restes; les coses al seu lloc

(Article publicat al Boc Gran del Sobiranisme)

Aquests dies, en què tothom fa les seves valoracions i anàlisis sobre els resultats electorals, trobo a faltar la lògica de les matemàtiques. Es parla de sigles i de tendències, d’ascensos i davallades, de grups emergents i d’altres que no aixequen cap. I se’n parla com si tots fossin al mateix nivell, com si no hi haguessin diferències substancials. I això ho veiem en fòrums com aquest, a les xarxes socials, però també als mitjans de comunicació més professionals.

Un error que té un precedent abans de les eleccions, molt greu al meu entendre, en el tractament donat pels mitjans de comunicació a una determinada força política en detriment d’altres. Ja des del seu naixement, els mitjans de comunicació es van abocar a publicitar desmesuradament la Plataforma xenòfoba. Pàgines senceres, titulars i cites constants per a un grupuscle sense representació parlamentària, i en aquestes eleccions amb una representació municipal minsa, i en tot cas menor per exemple que la de les CUP. Però és igual, la majoria de mitjans, inclosos els que cada dia es lamentaven d’haver de donar les informacions en base a uns estrictes barems que els marcaven els polítics, es van dedicar a fer-los una publicitat gratuïta impagable, encara que fessin veure que era per criticar-los.

I la mateixa tònica s’ha seguit després de les eleccions. És cert que la PxC ha incrementat el seu suport electoral, en algunes poblacions sense necessitat de fer propaganda perquè ja els la feien els mitjans de comunicació; però el resultat final no deixa de ser una setantena de regidors, trenta menys que les CUP, el resultat de les quals no han tingut ni la meitat de ressò mediàtic.

La mateixa visió esbiaixada es dóna sovint per al conjunt de les forces independentistes. És fàcil de trobar anàlisis que barregen el fracàs electoral d’Esquerra amb el de Solidaritat; mentre que d’altres intenten vendre’ns com un èxit la quarantena de regidors que pot haver tret Reagrupament, sumant els que han obtingut des de diverses coalicions o candidatures. Esquerra, com els socialistes, ha continuat pagant a les urnes els seus errors de l’etapa anterior, obstinats els seus dirigents a mantenir-se en els càrrecs en lloc d’haver assumit la seva responsabilitat amb la dimissió immediata el mes de novembre.

Els nacionalistes espanyols, que no podien amagar la ràbia i el desconcert per la victòria de Bildu al País Basc, s’alegraven de la davallada dels independentistes catalans a excepció feta de les CUP que consideraven una anècdota residual; en canvi, altres analistes de casa nostra, enduts més pel ressentiment que per l‘objectivitat o per un veritable interès a favor del país, posaven al mateix sac la derrota d’Esquerra i l’escassa implantació de SI o de CAT, contraposant-la a la força emergent de les CUP.

Sincerament, jo lamento el mal resultat d’Esquerra, tot i que es veia a venir donat el comportament de la direcció del partit, com lamento els escassos resultats de SI o de Rcat, que també entraven dins de les previsions, i em felicito per la relativa sorpresa de les CUP. Ara bé, posem les coses al seu lloc. El panorama polític de Catalunya tampoc ha canviat tant: Esquerra continua essent la tercera força municipalista amb nombre de regidors, i ha baixat a la quarta posició en nombre de vots. IC-V és presentada com el partit d’esquerres que ha aguantat millor la davallada general, però en nombre de regidors ha baixat en un percentatge superior al 10%, i no gaire menys que el que ha baixat Esquerra. Després de la pujada de CiU, socialistes i Esquerra, com a segona i tercera força, mantenen les distàncies d’uns 900 regidors, però és que la quarta força en el rànquing, el PP, té gairebé tres vegades menys de regidors que els republicans. I no cal dir que la comparació d’Esquerra amb la resta de forces independentistes continua essent abismal: enfront dels 1384 regidors republicans, n’hi haurà 101 de les CUP, 48 de SI i uns quants menys de Rcat.

I, naturalment, quan tothom parla, suposo que interessadament, de l’”enorme ascens” dels xenòfobs de PxC, obliden i dissimulen que els seus resultats estan per sota de les CUP i a poca distància de SI. El que no vol dir que no sigui preocupant el creixement del racisme i la xenofòbia a casa nostra.

La cerimònia de la confusió dels qui obliden la lògica de les xifres i posen en el mateix sac formacions de gruix i pes tan diferents, no tindria més importància si es limités a un acontentament de les fòbies i fílies personals. El que passa és que després n’hi ha que volen bastir projectes de futur sobre les dades esbiaixades, i així no es va enlloc.

El PP, estil mafiós amb totes les de la llei

L’estratègia del Partit Popular està perfectament dissenyada, i no és mai fruit ni de la improvisació ni del descontrol de ningú. El Partit Popular va veure que en aquestes passades eleccions l’independentisme prenia una força inusitada, encara que només fos pel fet que els diputats elegits per CiU ho fessin ara amb un programa netament sobiranista. I per això va idear la farsa (per ells és norma de la casa) d’inventar-se suposats informes policials, i es van servir dels sicaris de la premsa més carronyera per fer-ne la divulgació.

La credibilitat que podia tenir la notícia del Mundo era escassa, però es tractava de crear una situació d’inseguretat i de desconcert entre els votants convergents. Si ells mateixos se l’haguessin creguda, la falsa notícia, no haurien esperat a veure el resultat de les eleccions per a demanar la dimissió de Mas; un candidat acusat de corrupció hauria hagut de plegar de forma immediata. Jo mateix, el dia del debat televisiu, sense tenir més informació que les acusacions directes que apareixien a la premsa espanyola i les insinuacions o dubtes de bona part de la premsa catalana, vaig tenir el ple convenciment que tot plegat era un muntatge quan cap dels candidats va gosar treure el tema obertament i a la cara. Amb una acusació creïble, algú s’imagina que els altres candidats no haurien aprofitat l’ocasió? Però el Partit Popular no és només el responsable de l’autoria del fals informe, sinó també de les odres donades als comandaments policials perquè no el desmentissin fins després haver assolit l’objectiu d’incidir directament en el resultat de les eleccions. Com a autors de la trama, i conscients que en algun moment o altre es descobriria la seva falsedat, es limitaven a deixar anar insinuacions i anar tirant llenya al foc, sense involucrar-s’hi directament. L’execrable Ministre d’Hisenda, que sabia perfectament que el fals infome havia sorgit de la seu del partit, també s’afegia a la festa dient que la seva obligació era investigar els comptes corrents a Suïssa.

Algú ha vist gaire desmentiments i peticions de disculpes de polítics i dels mitjans de comunicació que, perfectament coneixedors de la falsedat que publicaven, se’n van fer més ressò? Era a partir d’aquesta trama mafiosa que ells mateixos bastien l’argumentació per a desqualificar el nacionalisme català. Tenien planificada no només la redacció del fals informe, la seva fingida filtració per a ser publicada al seu diari i la prohibició de desmentir-ne l’autenticitat policial fins que hagués fet l’efecte per al qual va ser redactat, sinó també el desmentiment posterior i la neutralització de l’aparell judicial perquè el tema quedi simplement arxivat. Populars, policies i jutges poden concloure: missió acomplerta.

On va la CUP?

Ahir, el Consell polític de la CUP es reunia a Manresa amb un ordre del dia ocupat més per temes de debat intern que de construcció d’una alternativa de futur. Des de diversos sectors nacionalistes, fins i tot enquadrats en altres formacions polítiques, es mira amb simpatia el naixement d’un moviment popular i alternatiu com les CUP en la mesura que sovint el seu missatge pot respondre més als ideals d’un independentisme i d’una esquerra sense embuts ni concessions. Potser per això ens mirem amb preocupació els convulsos debats interns que està vivint en els darrers temps.

Devem ser molts els qui, malgrat no coincidir del tot amb l’estratègia i la polítca seguida per la direcció, ens mantenim al si d’uns partits nacionalistes conscients que, al marge dels errors dels seus dirigents, hi ha uns condicionants inevitables imposats pel fet de ser opcions de Govern. Uns condicionants que sumats als errors, en molts casos, fa que se’ns regiri l’estómac perquè tenim la impressió que hem caigut en la voràgine del poder, oblidant o postposant indefinidament els objectius que motivaven la nostra acció política. Des d’una posició marginal (i no ho dic amb cap sentit pejoratiu) és molt més fàcil la crítica al poder i fer les propostes més agosarades; però a l’hora també es poden defensar millor unes idees en el seu estat pur, sense condicionants ni perversions interessades. Això fa que ens sentim reconfortats en veure com altres formacions polítiques supleixen les nostres mancances, amb una doble possibilitat: o bé que obliguin a reconduir el rumb de les formacions ja existents o bé que es facin un espai en el mapa polític del país. La deriva d’una Esquerra que sembla haver perdut el nord, capaç, per exemple, de votar en contra d’una ILP a favor de l’autodeterminació, de facilitar un lloc al Partit Popular en detriment d’una altra formació nacionalista al Consell de Garanties Estatutàries, de fer costat al PSOE per evitar la compareixença de la Ministra Chacon, o de recolzar un acord de finançament que segons els seus socis de govern i de signatura cohesiona Espanya, tot això crea un malestar suficient com perquè apareguin moviments com el de Reagrupament o el de les CUP. Que una de les dues formacions, o totes dues, entressin al Parlament seria bo per a Catalunya perquè representarien unes veus clarament independentistes, però també ho seria per a ERC que s’hauria de repensar algunes actituds.

No els falta raó a les CUP quan critiquen Esquerra per haver-se convertit en una maquinària per a accedir o mantenir-se al poder. La temptació del poder, per petit que sigui, deu formar part de la naturalesa humana. I per això mateix, hom pot pensar que determinades crítiques fetes des de sectors radicals es poden fer precisament perquè no tenen l’esquer del poder a l’abast, però que caurien en els mateixos errors tan bon punt comencessin a créixer i a albirar-lo de més a prop. Alguns dels debats interns de la CUP, malauradament, podrien anar per aquí: el debat sobre la conveniència o no de presentar-se a les eleccions catalanes va trascendir la tria d’una o altra alternativa i va motivar el rebuig de la seva Assemblea a l’informe de gestió presentat pel seu Secretariat Nacional, que va presentar la dimissió en bloc; les purgues internes a algun dels seus portaveus per haver-se mostrat favorable a donar el seu suport electoral a l’Oriol Junqueras, o a Iniciativa internacionalista, demostren que el moviment popular de candidatures municipals comença a patir dels mateixos tics que els altres partits polítics, obsessionats pel control i la disciplina dels seus militants. Tant de bo m’equivoqui i tant la CUP com Reagrupament siguin capaços d’articular alternatives, també en la forma de fer política.

Ni per incompetents ni per dignitat

De motius per a estar indignats n’hi ha, i molts. Indigna que els mateixos que amb el seu afany especulador i la seva pèssima gestió ens van portar a la crisi actual, siguin els qui ara mateix dirigeixin la forma de gestionar la crisi i, naturalment, ens la vulguin carregar sobre les nostres espatlles per tal que ells puguin continuar acumulant el màxim de beneficis. Però indigna encara més el cinisme i el descarament amb què ho fan, l’engany i la mentida amb què s’excusen.

El tema de Bankia era sobradament conegut de molt de temps enrere, des d’abans que sortís en borsa. En aquell moment, els dirigents de l’entitat i els responsables econòmics de l’Administració de l’Estat van mentir, camuflar i falsejar les dades per veure si captaven algun inversor despistat que els alleugerís la càrrega; ells sabien que estaven en situació de fallida. I el mateix ha passat ara, a partir del relleu de Rodrigo Rato. Quan el Ministre de Guindos anunciava que Bankia necessitaria 9.000 milions d’euros per a recapitalitzar-se, ell tenia suficient informació com per saber que estava mentint. A l’endemà, en aquest mateix bloc ja apuntava jo que com a mínim en necessitaria 20.000 més. Hi hauria la possibilitat de pensar que el tal de Guindos, expert en especulacions i fallides pel seu pas per Lehman Brothers, és un perfecte indocumentat amb un equip de professionals ineptes i incapacitats, que no sabia llegir ni veure el que veia tothom. Però no crec que sigui exactament així; com a mínim el batxillerat bé el deu tenir. Ell no donava una xifra falsa per desconeixement de la realitat (cosa que si fos certa hauria de dimitir per incompetent) sinó simplement amb la finalitat d’enganyar l’opinió pública, pensant que si primer avançava que en faltaven 9.000 i després que en faltaven uns quants més potser no es notaria tant. Ell és ben conscient de la immoralitat que representa abocar tant milions dels ciutadans per a salvar els interessos particulars dels seus amics (en cas de fallida, els dels clients del banc queden garantits igualment per una altra banda), quan s’estan exigint tants esforços al conjunt de la ciutadania.

Com a mínim, el nou President de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, té més sentit de l’humor. A part de desmentir el Ministre amb una xifra més propera a la real (19.000 milions) i de donar per suposat, fixant data i tot, que el Govern complirà amb el que li manin els poders financers, presentava la fórmula màgica en què tothom hi surt guanyant. L’Entitat bancària no hauria de tornar res, perquè l’Estat no hi injectaria diners sinó que els hi “invertiria”; i l’Estat tampoc hi perdria res, per tant cap cost per als ciutadans, perquè ell ja revaloritzaria aquesta inversió. Des de l’empresa privada, l’engany forma part del reclam publicitari, però des de l’administració hauria de comportar com a mínim la dimissió per dignitat. Però és per aquesta mateixa raó, per falta de dignitat, que ningú dimitirà.

Noves enquestes, noves confirmacions. Però res.

És normal que hi hagi opinions diverses, diferents punts de vista, sobre una mateixa realitat quan es tracta de valoracions subjectives. No ho hauria de ser tant quan s’ha pogut constatar el desencert de determinades posicions, i comença a ser del tot incomprensible quan les proves i demostracions són reiterades i totes en la mateixa direcció. L’endemà mateix de les eleccions del novembre els màxims responsables tant del PSC com d’Esquerra haurien d’haver presentat la seva dimissió. Però, no. Es van entestar en continuar al capdavant, a vegades al·legant motius tan ridículs com el de no crear un buit de poder o el de fer una transició tranquil·la.

La nova rebolcada de les municipals sembla que hauria d’haver estat més que suficient com per a demostrar-los el seu error. Però, tampoc. Continuaven encaparrats amb la ximpleria de no abandonar la nau en moments difícils, sense voler-se adonar que era el seu encaparrament el que allargava i aprofundia els moments difícils. I és que tothom sap que les interinitats no són mai bones: el partit ha de carregar amb el ròssec de la mala imatge dels lideratges que ja es consideren superats, alhora que aquests ja no tenen ni la força ni la credibilitat per a guiar la nau. Es va seguir un rumb erràtic durant una colla d’anys que ens han portat fins aquí, fins aquest cul de sac; i ara, amb la seva presència s’impedeix prendre cap rumb, i romanem més temps del compte a la deriva. Quan arribi el nou capità, suposant que li permetin redreçar el rumb, ho tindrà molt més difícil de recuperar el nord. I si a sobre s’organitza el sarau de tal manera que, prèviament, hi ha una nova lluita per agafar el timó, aleshores encara pitjor.

Les noves enquestes tornen a indicar que continuem en el pendent vertiginós, i els militants, simpatitzants, votants o possibles votants continuen veient, astorats, com encara són els mateixos els qui menen la nau, impertèrrits, com si no s’haguessin assabentat de res, com si les tempestes que hem patit pel seu mal cap no ens haguessin fet malbé el pal major, esquinçat bona part de les veles i deixat a la deriva. Gosaria demanar a Carles Bonet que es retiri de la cursa per la presidència d’ERC; potser com a únic candidat l’Oriol Junqueras podria començar a donar una nova cara al partit. Si el deixen, és clar.

Mossos rima amb gossos

Miro astorat les imatges del telenotícies. Les protestes estudiantils per l’Espai Europeu d’Educació Superior, l’anomenat Procés de Bolonya, han derivat en disturbis als carrers de Barcelona. Tinc el convenciment que es tracta d’un procés fet des d’una perspectiva radicalment de dretes, i entenc les protestes i l’oposició dels estudiants. Però no vull entrar a valorar l’actuació dels estudiants, amb possibles excessos, interrupcions forçades de classes, ocupacions insostenibles... Em limito a comentar el que veig per la televisió. Els estudiants són trets per la força del rectorat, però els mossos no acaben aquí la seva feina, sinó que es llancen enfollits contra estudiants que no mantenen cap actitud agressiva i els colpegen salvatgement. No pot ser que aquells qui s’amaguen sota el casc antidisturbis siguin ésser humans.

Mossos colpejant a tort i a dret estudiants que fugen corrent, periodistes que fan la seva feina, gent que passa per allà o que simplement participava pacíficament en la protesta. S’acarnissen amb una noia estesa al terra, contra la qual no tenen cap acusació a formular perquè no la volen detenir, sinó simplement apallissar-la. Persegueixen estudiants amb una ràbia inusitada pel plaer de clavar-los la darrera trompada. No es defensen de res, només agredeixen. Sento vergonya que algú pugui dir que aquesta és la nostra policia; i molt més quan apareix el director general de la Policia de la Generalitat, Rafael Olmos i referma que l'actuació dels Mossos ha estat correcta. Molts recordem d’altres èpoques aquesta mena de gossos embogits.

A vegades puc entendre que els Mossos han de complir ordres i que potser els obliguen a fer coses amb les quals personalment no estarien d’acord. En aquest cas, no val ni aquesta excusa: els responsables policials ja ens han confirmat que certament complien ordres i que ells aprovaven, per tant, la seva brutal actuació, però fins i tot en aquest cas, els ciutadans tenim dret a exigir d’una policia mínimament democràtica, en un país mínimament democràtic, que es neguin a actuar d’una manera tan inhumana. Sento vergonya i fàstic pels qui dirigeixen un Departament d’Interior d’aquesta manera, qualsevol demòcrata n’hauria de demanar la dimissió; però em nego a creure que aquestes actuacions policials puguin ser fetes per persones, i no per gossos folls.

Joan Manuel Tresserras, el nou full de ruta

La primera vegada que vaig parlar amb Joan Manuel Tresserras, que s’estrenava al capdavant del Departament de Cultura, em va fer molt bona impressió. És de les poques vegades que m’he trobat amb algú del Govern que s’interessa més pel projecte en si que per les subvencions o els tràmits administratius, amb una clara visió de país. Després, pel que sembla, la seva gestió no ha estat tan brillant com calia esperar de la seva capacitat i saber fer. Diuen que bona part de la culpa és d’algun dels seus més immediats col·laboradors; en qualsevol cas, també era responsabilitat seva nomenar-los o rellevar-los.

Amb tot, que l’actual direcció d’Esquerra hagi confiat en ell per a elaborar un nou full de ruta que faci possible el redreçament del partit pot ser una bona notícia. El lògic hauria estat que com a mínim el President i el Secretari General haguessin presentat de forma immediata la seva dimissió. Això hauria facilitat la feina de recompondre la nova estratègia a seguir i buscar les persones més idònies per a la direcció. Fins i tot sense prejutjar que les mateixes persones no poguessin tenir-hi un paper rellevant, encara que no fos el que hi han tingut fins ara i que ens ha portat al desastre. No sé per què a Esquerra, però en general en el món de la política, resulta tan difícil fer un relleu serè, de comú acord. Jo no parlaré mai, com fan alguns, de traïdors ni d’espanyolistes pel fet que Puigcercós, i amb ell tota la Direcció nacional, hagi comès errors monumentals que ens han portat a la situació d’ara. Simplement reclamo quelcom tan elemental com la seva substitució al capdavant del partit, perquè no té cap sentit pretendre que els qui ens han enfonsat al pou siguin els mateixos que ens en vulguin treure; amb quina credibilitat?. Però això no vol dir que no puguin ser persones vàlides per a continuar al partit, i en llocs de responsabilitat; contràriament també al que ells mateixos han fet amb Carod Rovira, o van forçar a fer a Joan Carretero.

No ho tindrà fàcil, en Joan Manuel Tresserras. Primera, perquè aquesta mateixa setmana Joan Ridao ja marcava un camí o full de ruta a seguir; que no diu res de nou, però que ja condiciona l’encàrrec que es pugui fer a l’encara Conseller de Cultura. Segona, perquè la mateixa direcció, en no haver dimitit, estarà molt més interessada en refer la seva imatge, i continuarà condicionant el posicionament de la majoria de quadres, i més ara que n’hi ha molts que esperen i confien tenir un lloc a les llistes municipals. I qui es mogui no sortirà a la foto. És l’estil que denunciava aquests dies el també encara Conseller Josep Huguet, quan afirmava que Esquerra havia de deixar de funcionar com una secta. I, malgrat tot, potser cal donar un marge de confiança a Joan Manuel Tresserras, i potser no només perquè traci les línies mestres del nou full de ruta, sinó perquè les dirigeixi.

Senyor Huguet, qui resta no són els altres

El senyor Huguet ja ha trobat l’excusa perfecte per a justificar el resultat de les properes eleccions. Malgrat que totes les enquestes, des de fa temps, pronostiquen una davallada electoral d’Esquerra quan en les enquestes encara no apareixien ni Reagrupament ni molt menys Solidaritat Catalana, ara el Conseller Huguet es despenja dient que si la suma dels diputats que tregui Esquerra més els que puguin treure aquestes noves formacions independentistes no supera els actuals diputats republicans, això voldrà dir que aquestes hauran entrat a l’escena política catalana per restar i per dividir el vot independentista.

Ja n’hi ha prou de dir bajanades, senyor Huguet. Ha estat aquesta pèssima direcció d’Esquerra, amb el lamentable espectacle que ens han ofert durant anys el Puigcercós i el Carod disputant-se la direcció del partit (essent la riota de Polònia), i sobretot la seva inexplicable actitud al si del tripartit la que ens pot portar al fracàs. Perquè serà un fracàs que Esquerra no compleixi les expectatives que se’ns van donar en el darrer Congrés del Partit, segons les quals ara hauríem de fer el salt endavant per a esdevenir la força majoritària d’esquerres i decisius per al nou Govern. És incomprensible el malbaratament del protagonisme que hauria pogut tenir la vicepresidència del Govern i el mateix bagatge de Carod Rovira, l’actitud de seguidisme i de manca de projecte al si del tripartit que ens ha engolit completament. I aquesta i no cap altra serà la causa del fracàs electoral d’Esquerra, justament quan les condicions polítiques i socials de la societat catalana serien les òptimes. I que no ens presentin, quan el sentiment sobiranista del país ha crescut enormement, com un èxit el fet d’haver resistit o d’haver patit una davallada menor de la pronosticada..

La fugida de Carretero primer, i ara la d’Uriel Bertran, amb el que arrossegava cadascú, i l’aparició de Solidaritat Catalana, potser tampoc acabaran reeixint si són incapaços de fer un front comú, però no seran la causa de res, sinó la conseqüència. I els causants d’aquest desastre haurien de tenir a punt la carta de dimissió.