Com que el sentit del vot ja estava anunciat no ha sorprès ningú que el Parlament de Catalunya demanés la dimissió de la Ministra de Foment, amb l’única oposició del PSC està clar. I ja estava pactat que no hi haurà retrets excessius entre els socis de govern; els uns ja entenen que els socialistes no puguin demanar la dimissió d’una companya de partit, de la mateixa manera que aquests també entenen que, davant del desastre, els seus socis no tenien altra opció que fer-ho. Sabent, uns i altres, que la votació al Parlament era més un gest simbòlic que una petició real.
El que m’ha sorprès ha estat l’explicació que donava Joaquim Nadal a l’hora d’argumentar la posició del seu partit. Deia: 'no correspon als governs, i aquest no ho fa, demanar dimissions de ministres o responsables d'altres governs'. Una plantejament que, si no fos perquè tothom sap que la feina dels polítics és trobar la frase adient per a cada ocasió per tal de justificar el que calgui, semblaria més propi d’un independentista. Perquè és ben cert que els governs poden tenir millors o pitjors relacions amb altres governs, però en cap cas no els competeix exigir responsabilitats ni demanar la dimissió de cap dels seus membres. La resposta de Nadal, doncs, seria la pròpia d’un governant que diplomàticament no vol immiscir-se en els afers d’un govern aliè.
Llàstima que tots sabem que no és així, i que el sentit de la seva frase era justament en sentit oposat: qui són ells per jutjar l’acció i els designis dels seus superiors!. En canvi, des d’ERC a CiU, passant per Iniciativa, s’han escandalitzat que el Govern espanyol no solament no els en faci cas, sinó que hagi menystingut la decisió del Parlament. El mateix vicepresident s’exclamava dient que ja eren conscients que les decisions del Parlament català no podien tenir més força que la moral; és a dir, que hi havia un reconeixement explícit del reconeixement de la manca de sobirania del Parlament de Catalunya. En el ben entès que una cosa és que des de Madrid no se’ns reconegui ni capacitat decisòria ni sobirania, i l’altra és que siguem nosaltres mateixos els que ja partim d’aquesta base. Sincerament, m’hauria agradat més que la frase sobre si correspon o no a un govern demanar la dimissió d’un membre d’un altre govern hagués sortit de la boca d’un independentista, d’un que s’ho cregués és clar.
El que m’ha sorprès ha estat l’explicació que donava Joaquim Nadal a l’hora d’argumentar la posició del seu partit. Deia: 'no correspon als governs, i aquest no ho fa, demanar dimissions de ministres o responsables d'altres governs'. Una plantejament que, si no fos perquè tothom sap que la feina dels polítics és trobar la frase adient per a cada ocasió per tal de justificar el que calgui, semblaria més propi d’un independentista. Perquè és ben cert que els governs poden tenir millors o pitjors relacions amb altres governs, però en cap cas no els competeix exigir responsabilitats ni demanar la dimissió de cap dels seus membres. La resposta de Nadal, doncs, seria la pròpia d’un governant que diplomàticament no vol immiscir-se en els afers d’un govern aliè.
Llàstima que tots sabem que no és així, i que el sentit de la seva frase era justament en sentit oposat: qui són ells per jutjar l’acció i els designis dels seus superiors!. En canvi, des d’ERC a CiU, passant per Iniciativa, s’han escandalitzat que el Govern espanyol no solament no els en faci cas, sinó que hagi menystingut la decisió del Parlament. El mateix vicepresident s’exclamava dient que ja eren conscients que les decisions del Parlament català no podien tenir més força que la moral; és a dir, que hi havia un reconeixement explícit del reconeixement de la manca de sobirania del Parlament de Catalunya. En el ben entès que una cosa és que des de Madrid no se’ns reconegui ni capacitat decisòria ni sobirania, i l’altra és que siguem nosaltres mateixos els que ja partim d’aquesta base. Sincerament, m’hauria agradat més que la frase sobre si correspon o no a un govern demanar la dimissió d’un membre d’un altre govern hagués sortit de la boca d’un independentista, d’un que s’ho cregués és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada