Pàgines

diumenge, 19 de juliol de 2009

On va la CUP?

Ahir, el Consell polític de la CUP es reunia a Manresa amb un ordre del dia ocupat més per temes de debat intern que de construcció d’una alternativa de futur. Des de diversos sectors nacionalistes, fins i tot enquadrats en altres formacions polítiques, es mira amb simpatia el naixement d’un moviment popular i alternatiu com les CUP en la mesura que sovint el seu missatge pot respondre més als ideals d’un independentisme i d’una esquerra sense embuts ni concessions. Potser per això ens mirem amb preocupació els convulsos debats interns que està vivint en els darrers temps.

Devem ser molts els qui, malgrat no coincidir del tot amb l’estratègia i la polítca seguida per la direcció, ens mantenim al si d’uns partits nacionalistes conscients que, al marge dels errors dels seus dirigents, hi ha uns condicionants inevitables imposats pel fet de ser opcions de Govern. Uns condicionants que sumats als errors, en molts casos, fa que se’ns regiri l’estómac perquè tenim la impressió que hem caigut en la voràgine del poder, oblidant o postposant indefinidament els objectius que motivaven la nostra acció política. Des d’una posició marginal (i no ho dic amb cap sentit pejoratiu) és molt més fàcil la crítica al poder i fer les propostes més agosarades; però a l’hora també es poden defensar millor unes idees en el seu estat pur, sense condicionants ni perversions interessades. Això fa que ens sentim reconfortats en veure com altres formacions polítiques supleixen les nostres mancances, amb una doble possibilitat: o bé que obliguin a reconduir el rumb de les formacions ja existents o bé que es facin un espai en el mapa polític del país. La deriva d’una Esquerra que sembla haver perdut el nord, capaç, per exemple, de votar en contra d’una ILP a favor de l’autodeterminació, de facilitar un lloc al Partit Popular en detriment d’una altra formació nacionalista al Consell de Garanties Estatutàries, de fer costat al PSOE per evitar la compareixença de la Ministra Chacon, o de recolzar un acord de finançament que segons els seus socis de govern i de signatura cohesiona Espanya, tot això crea un malestar suficient com perquè apareguin moviments com el de Reagrupament o el de les CUP. Que una de les dues formacions, o totes dues, entressin al Parlament seria bo per a Catalunya perquè representarien unes veus clarament independentistes, però també ho seria per a ERC que s’hauria de repensar algunes actituds.

No els falta raó a les CUP quan critiquen Esquerra per haver-se convertit en una maquinària per a accedir o mantenir-se al poder. La temptació del poder, per petit que sigui, deu formar part de la naturalesa humana. I per això mateix, hom pot pensar que determinades crítiques fetes des de sectors radicals es poden fer precisament perquè no tenen l’esquer del poder a l’abast, però que caurien en els mateixos errors tan bon punt comencessin a créixer i a albirar-lo de més a prop. Alguns dels debats interns de la CUP, malauradament, podrien anar per aquí: el debat sobre la conveniència o no de presentar-se a les eleccions catalanes va trascendir la tria d’una o altra alternativa i va motivar el rebuig de la seva Assemblea a l’informe de gestió presentat pel seu Secretariat Nacional, que va presentar la dimissió en bloc; les purgues internes a algun dels seus portaveus per haver-se mostrat favorable a donar el seu suport electoral a l’Oriol Junqueras, o a Iniciativa internacionalista, demostren que el moviment popular de candidatures municipals comença a patir dels mateixos tics que els altres partits polítics, obsessionats pel control i la disciplina dels seus militants. Tant de bo m’equivoqui i tant la CUP com Reagrupament siguin capaços d’articular alternatives, també en la forma de fer política.