Pàgines

dijous, 12 de novembre de 2009

Un problema de credibilitat

Benvingudes siguin totes les mesures que s’adoptin a partir d’ara per a fer més neta i transparent la gestió pública. Com sol passar sempre, hi ha hagut d’haver una sotragada forta perquè es comencés a actuar; i temes que semblaven encallats, avui poden tornar a moure’s. És a cop calent que tothom es veu en la necessitat de reconèixer les deficiències del sistema, i s’ha emprès una cursa per veure qui és capaç de presentar-se com a més disposat a lluitar contra la corrupció. A part que no seria d’estranyar que, un cop passada la febre mediàtica, tot tornés a ser com abans, el problema no serà tant d’elaboració de lleis, reglaments o compromisos com de canvis d’actitud que permetin als polítics guanyar-se la credibilitat perduda.

Malgrat les evidències, són ben pocs els polítics que hagin entonat un mea culpa clar i contundent que no es limiti a culpabilitzar “el sistema”, “la burocràcia” o unes genèriques “estructures polítiques”, com si al darrere de tot plegat no hi hagués uns responsables, com a mínim per negligència, amb noms i cognoms. Per això, em sembla molt honesta l’actitud de Ramon Serra i Ramoneda, patró de la Fundació del Palau de la Música, de reconèixer-se a sí mateix com a negligent a l’hora d’exercir la seva funció de vetllar pel bon funcionament de l’entitat i, en conseqüència, proposant la dimissió de tots els gestors que van permetre el cas Millet. Un reconeixement d’aquesta naturalesa en l’esfera política em semblaria indispensable per a creure’ns les presses que tenen ara els polítics per a presentar-se com a valedors de la transparència i de l’honestedat. Els mateixos que fa quatre dies deien que era impossible aprovar la Llei electoral, perquè cadascú la volia a la seva mida, ara ens anuncien que tenen tota la voluntat de tirar-la endavant; la Sindicatura de Comptes elaborava els seus informes on ja detectava irregularitats, però ho feia discretament per no aixecar la llebre, i no com ara que els esgrimeix a bombo i plateret; després d’haver passat per alt aquests mateixos informes de la Sindicatura de Comptes, aprovant-los al Parlament sense llegir-los o sense prendre’ls en consideració, ara tothom fa el propòsit de revisar-los detingudament; un dels grans esculls per a tirar endavant l’Oficina antifrau era que els socialistes es negaven a què aquesta també pogués investigar i intervenir en l’àmbit municipal (ara sabem per què); tothom sap que les Fundacions dels partits, a part de servir teòricament per a difondre les idees pròpies, amb una activitat més aviat escassa en comparació amb els seus recursos, són també portes obertes per al finançament encobert; no és casual que mentre uns posen especial èmfasi en prohibir les donacions anònimes, altres prefereixen atacar el tema de les condonacions de deute per part de les entitats de crèdit; tothom sap que els informes ficticis, sobrevalorats o inútils són el mecanisme que han utilitzat les diferents administracions per a fer pagaments amb diner públic que no gosarien posar en uns pressupostos...

Massa negligències acumulades perquè puguem creure’ns la sinceritat de les propostes que fan ara, a corre cuita, els partits polítics. Les mesures que anunciava el President Montilla, com si es tractés d’una mà ferma que volia imposar al seu partit un criteri d’ordre i de transparència, no són sinó el compliment de lleis i normes ja existents, que fins ara s’han saltat a la torera. Benvingudes siguin totes les mesures que puguin prendre abans no els passi la febrada, però difícilment podrem creure en la seva voluntat real de regeneració política i de tallar de rel la corrupció si no són capaços d’admetre els seus errors i potser, com anunciava Serra i Ramoneda, presentar la dimissió.