Pàgines

dimecres, 11 de novembre de 2009

Esquerra no planta cara.

L’actitud del Govern espanyol és de permanent erosió de l’autonomia catalana. I una darrere l’altra va traient propostes, lleis i reglaments que atempten directament contra el nostre ja prou migrat autogovern i en contra de la llengua catalana. I l’estratègia espanyola sempre els funciona, entre altres coses per la nostra pròpia meselleria, a vegades fins i tot simulant un pacte o un compromís de darrera hora. Ara li toca el torn als mitjans audiovisual, com fa ben poc va ser el de la Llei de dependència o el de les Caixes d’Estalvi.

D’entrada, el Govern espanyol, sabent que vulnera l’Estatut, llei que es pot vulnerar amb tota impunitat amb el vist-i-plau de tribunals corruptes, treu la seva norma pensant estrictament en els seus interessos nacionals que passen per eliminar els interessos de la nació catalana. Si la resposta és molt lleu, com va passar amb la Llei de la Dependència, ja no cal que faci res més: ja ha aconseguit envair les competències teòricament traspassades. Si hi ha unes certes reticències, l’estratègia consisteix en donar llargues al tema, argumentant que estan oberts al diàleg, però tirant pel dret amb resultats irreversibles com ha passat amb els Fons per a les Caixes d’Estalvi; per a les quals el Govern català, a instàncies d’Esquerra, va dir que interposaria un recurs d’inconstitucionalitat si no es modificava, però ja es dóna per perduda la batalla perquè l’operació espanyola s’ha culminat amb èxit, i sense el recurs anunciat. I ara ens trobem amb un cas similar amb la Llei de l’audiovisual, una llei ultraliberal que podia haver fet l’ala dura del PP, però que sobretot perjudica el sector audiovisual català. Han sortit les primeres veus alertant del perill, i fins i tot és possible que, si hi ha una forta resposta, el Govern espanyol s’avingui a fer-hi algunes modificacions. Amb modificacions o sense, serà un nou pas enrere per a l’autogovern i per a la llengua catalana.

Però ells juguen amb avantatge. Saben que tenen sempre al seu favor els diputats del PSC i, en definitiva, el Govern de Catalunya. Només davant la insistència d’Esquerra aconsegueixen que el Govern català alci mínimament la veu, però mai amb la contundència necessària i sabent que al final es claudicarà. És el trist paper d’Esquerra al Govern de la Generalitat, on és incapaç de plantar-se quan els diputats socialistes a Madrid traeixen Catalunya. Faran una roda de premsa mostrant la seva disconformitat, però com a Govern es continuaran fent solidaris de les agressions contra Catalunya. I d’això se’n valen. Ja sé que argumenten els dirigents republicans que pitjor ens aniria si ells no hi fossin, però això no és cap excusa per no plantar cara decididament: no podem donar suport a un Govern còmplice amb aquestes agressions.