Pàgines

dilluns, 28 de maig de 2012

Ni per incompetents ni per dignitat

De motius per a estar indignats n’hi ha, i molts. Indigna que els mateixos que amb el seu afany especulador i la seva pèssima gestió ens van portar a la crisi actual, siguin els qui ara mateix dirigeixin la forma de gestionar la crisi i, naturalment, ens la vulguin carregar sobre les nostres espatlles per tal que ells puguin continuar acumulant el màxim de beneficis. Però indigna encara més el cinisme i el descarament amb què ho fan, l’engany i la mentida amb què s’excusen.

El tema de Bankia era sobradament conegut de molt de temps enrere, des d’abans que sortís en borsa. En aquell moment, els dirigents de l’entitat i els responsables econòmics de l’Administració de l’Estat van mentir, camuflar i falsejar les dades per veure si captaven algun inversor despistat que els alleugerís la càrrega; ells sabien que estaven en situació de fallida. I el mateix ha passat ara, a partir del relleu de Rodrigo Rato. Quan el Ministre de Guindos anunciava que Bankia necessitaria 9.000 milions d’euros per a recapitalitzar-se, ell tenia suficient informació com per saber que estava mentint. A l’endemà, en aquest mateix bloc ja apuntava jo que com a mínim en necessitaria 20.000 més. Hi hauria la possibilitat de pensar que el tal de Guindos, expert en especulacions i fallides pel seu pas per Lehman Brothers, és un perfecte indocumentat amb un equip de professionals ineptes i incapacitats, que no sabia llegir ni veure el que veia tothom. Però no crec que sigui exactament així; com a mínim el batxillerat bé el deu tenir. Ell no donava una xifra falsa per desconeixement de la realitat (cosa que si fos certa hauria de dimitir per incompetent) sinó simplement amb la finalitat d’enganyar l’opinió pública, pensant que si primer avançava que en faltaven 9.000 i després que en faltaven uns quants més potser no es notaria tant. Ell és ben conscient de la immoralitat que representa abocar tant milions dels ciutadans per a salvar els interessos particulars dels seus amics (en cas de fallida, els dels clients del banc queden garantits igualment per una altra banda), quan s’estan exigint tants esforços al conjunt de la ciutadania.

Com a mínim, el nou President de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, té més sentit de l’humor. A part de desmentir el Ministre amb una xifra més propera a la real (19.000 milions) i de donar per suposat, fixant data i tot, que el Govern complirà amb el que li manin els poders financers, presentava la fórmula màgica en què tothom hi surt guanyant. L’Entitat bancària no hauria de tornar res, perquè l’Estat no hi injectaria diners sinó que els hi “invertiria”; i l’Estat tampoc hi perdria res, per tant cap cost per als ciutadans, perquè ell ja revaloritzaria aquesta inversió. Des de l’empresa privada, l’engany forma part del reclam publicitari, però des de l’administració hauria de comportar com a mínim la dimissió per dignitat. Però és per aquesta mateixa raó, per falta de dignitat, que ningú dimitirà.