Pàgines

dilluns, 30 de maig de 2011

Indignats? Oi tant! Emprenyats!

El moviment dels anomenats “indignats” ha aconseguit, si més no, acaparar l’atenció i fer visible que hi ha sectors de la població que no combreguen amb les rodes de molí que ens volen fer combregar. Els seus arguments, a vegades, poden semblar excessivament simples: volem una democràcia real, volem que s’acabi un sistema de corrupció generalitzada on la Justícia no és sinó el braç sicari del poder, volem que s’aturin les agressions contra les víctimes de la crisi protagonitzades justament pels seus responsables, volem en definitiva un poder polític que sigui capaç de plantar cara a tantes injustícies que ens imposa el sistema.

Alguns polítics han tingut la barra de dir que comprenien les reivindicacions dels indignats, i els més cínics han gosat afirmar que ells podien canalitzar a través de les institucions les seves protestes. Com si la indignació no anés adreçada al conjunt de la classe política! Vivim uns moments en què els poders econòmics, amb noms i cognoms concrets, amb càrrecs coneguts a les grans corporacions bancàries i a les grans indústries, estan desbocats i eufòrics veient que tenen a les seves mans (o millor dit, als seus peus) no només la classe treballadora a la qual poden retallar tots els seus drets i conquestes socials sinó als poders polítics esdevinguts titelles al seu servei, amb l’excusa inqüestionable de la crisi feta dogma. I és en aquest context quan algú, convençut d’haver assumit un paper responsable i amb la consciència tranquil·la de no tenir cap tipus d’interès econòmic, ens intenta convèncer que, mal que ens pesi, hem d’entendre que les coses són així i ens alliçona primer amb allò de “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, “és hora d’estrènyer-se el cinturó”, “és l’única possibilitat de sortir de la crisi”.... I quan se li recorda que els grans directius s’estan repartint sous, primes i beneficis astronòmics; que els beneficis d’una sola empresa que vol acomiadar a càrrec dels contribuents una quarta part de la plantilla equivalen al dèficit econòmic de tot el país aquest any; que les reformes i canvis legislatius només són en perjudici dels treballadors; que els diners que l’Estat aboca a la banca no reverteixen en facilitar crèdit a la petita i mitjana empresa... aleshores, et surt amb l’argument que pitjor seria actuar d’altra manera. Les deslocalitzacions serien massives, la banca acabaria de tancar l’aixeta del crèdit, els especuladors a través de les fantasmagòriques agències de qualificació farien incrementar els interessos del nostre deute,... portaríem en definitiva el país a la ruïna.

I és en aquest moment, quan l’interlocutor ha fet gala una bona dosi de realisme i espera un gest d’aprovació davant d’unes evidències irrefutables, que li dic: aquest és el mal. El problema no és que hi hagi una dreta conservadora que cregui que cal donar tota mena de facilitats i prebendes als poderosos, perquè de les engrunes del seu festí potser se n’acabarà aprofitant una part de la població; el problema no és que hi hagi uns liberals a ultrança que considerin que l’important és tornar a fer funcionar l’economia de mercat i l’especulació, encara que sigui finançant-ho a base de reduir els sous dels funcionaris, de retallar les pensions, de limitar les prestacions socials i en general d'anar liquidant l’Estat del benestar. El problema no és això, sinó que aquests tenen tan ben collat el sistema que fan inviable qualsevol altra política, qualsevol política que pugui afavorir la majoria de la població enlloc de defensar els interessos dels grans poders econòmics; el problema és que el poder econòmic ha reduït a la mínima expressió el sistema democràtic, perquè no ens deixa escollir sinó quin serà el gestor dels seus interessos. Precisament perquè no tenim cap més sortida, precisament per això tenim molta més raó d’estar més que indignats; emprenyats!