Qui votarà a qui es dóna per perdut?

Se suposa que els partits polítics tenen molta cura a l’hora de planificar la seva campanya electoral. I per això deuen confiar el tema del màrqueting a professionals i experts en la matèria. Al capdavall, una campanya electoral no és tan diferent de qualsevol altra campanya publicitària; per a vendre el producte l’han de fer atractiu als possibles compradors, han de saber a qui s’adrecen i amb quin missatge, sabent que una cosa és el text literal de l’anunci, que pot resultat irrellevant, i l’altra la percepció que en tenen els destinataris.

A l’inici de la campanya, més o menys tothom intenta vendre unes idees clau, encara que tinguin poc a veure amb la ideologia en sí, però sempre idees que corresponen a la pròpia oferta. Per uns, es tracta d’intentar capitalitzar la feina feta, per altres presentar l’opció engrescadora del canvi, i per a uns altres presentar-se com a clau de volta que pot fer decantar la balança. Es tracta d’encertar el punt just de la proposta perquè l’elector no s’entreté a contrastar la informació que se li dóna, però de seguida intueix quan se li vol vendre gat per llebre o quan la distància entre el missatge i la realitat és excessiva. Al final, calen entre la majoria de la població unes determinades sensacions, que evidentment no fan canviar d’opinió els més convençuts però sí que poden fer oscil·lar una massa importat indecisa. I és en aquest moment, en què sembla que les cartes comencen a decidir-se, que sobrevé el pànic als dirigents que s’adonen que el seu missatge no convenç suficientment els electors. I potser a corre-cuita, intenten el darrer esforç, procurar introduir algunes mesures correctores en la seva campanya que poden acabar de resultar fatals, perquè, de cop, obliden que una cosa és el que es diu i l’altra el que percep la gent.

Quan els socialistes, a darrera hora i a la desesperada, donen un gir a la seva campanya amb uns espots on intenten desacreditar el seu rival convergent no s’adonen de la imatge que estan donant. Probablement, algun ideòleg de l’aparell més que cap professional del màrqueting ha pensat que si demostren com n’és de pervers el seu adversari podran fer canviar d’opinió els electors. En realitat, el que es percep és que els arguments per a defensar la continuïtat del Govern socialista a la ciutat de Barcelona ja no se’ls creuen ni els mateixos socialistes; i la seva és una acció desesperada de qui se sap perdedor. La gent intueix que els socialistes ja han tirat la tovallola; i aquest és el pitjor missatge que podien donar a la ciutadania.