Hi ha notícies tan insòlites pel fet en sí com pel fet que després no tinguin les conseqüències que seria lògic esperar-ne. Els catalans, mesells de mena, estem tan avesats a rebre garrotades que quan en rebem una de suau o si la podem esquivar pels pèls ja ens donem per satisfets, i fins i tot som capaços de donar les gràcies. Que un jutge ignori l’ordenament jurídic espanyol o, pitjor encara, que coneixent-lo el negligeixi deliberadament i de forma prevaricadora, no hauria de passar per alt ni als organisme interns de la judicatura ni a l’administració, ni a l’espanyola ni a la catalana.
Un jutge de Lleida, José María Magán, en una sentència sobre un contenciós per una multa de trànsit, considera una “falta de respecte” l’ús del català als jutjats. El resultat del contenciós és el de menys; el que resulta esfereïdor és l’argumentari que hi utilitza aquest suposat jutge. No és possible que aquest individu desconegui que hi ha una llei orgànica de l’Estat espanyol, anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya, que estableix el català com a llengua pròpia. Tampoc hauria de desconèixer que, segons la legislació vigent, la Generalitat de Catalunya no és “una administració regional espanyola”, sinó la màxima representació de l’Estat a Catalunya. Però és que el jutge, saltant-se els principis més elementals d’imparcialitat i de respecte per les lleis, considera lamentable que l'administració catalana ordeni als seus lletrats que facin servir el català als jutjats, quan són les mateixes lleis les que comminen el Govern de la Generalitat a fomentar i vetllar per l’ús del català a l’administració de la justícia; el jutge considera lamentable que es compleixin les lleis, pel sol fet que la seva ideologia política n’és contrària. I per acabar de reblar el clau, el jutge es permet la ironia i fer mofa de les institucions catalanes afirmant que “L'expedient ha estat tramitat en castellà, fet que demostra que l'administració regional catalana sap fer servir el castellà perfectament”.
En un sistema democràtic, que disposés d’una administració de Justícia no corrupte, individus com aquests serien immediatament apartats de la judicatura, i se’ls imputaria com a mínim el delicte de prevaricació i d’abús de poder. Sabent com funciona això del poder judicial espanyol, no ens estranya el seu silenci o fins i tot la seva aprovació; el que no és de rebut és que la Generalitat de Catalunya no iniciï un procediment judicial contra aquesta mena de delinqüents que utilitzen els seus càrrecs en la judicatura per a aplicar idearis polítics contraris a la legislació vigent.
Un jutge de Lleida, José María Magán, en una sentència sobre un contenciós per una multa de trànsit, considera una “falta de respecte” l’ús del català als jutjats. El resultat del contenciós és el de menys; el que resulta esfereïdor és l’argumentari que hi utilitza aquest suposat jutge. No és possible que aquest individu desconegui que hi ha una llei orgànica de l’Estat espanyol, anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya, que estableix el català com a llengua pròpia. Tampoc hauria de desconèixer que, segons la legislació vigent, la Generalitat de Catalunya no és “una administració regional espanyola”, sinó la màxima representació de l’Estat a Catalunya. Però és que el jutge, saltant-se els principis més elementals d’imparcialitat i de respecte per les lleis, considera lamentable que l'administració catalana ordeni als seus lletrats que facin servir el català als jutjats, quan són les mateixes lleis les que comminen el Govern de la Generalitat a fomentar i vetllar per l’ús del català a l’administració de la justícia; el jutge considera lamentable que es compleixin les lleis, pel sol fet que la seva ideologia política n’és contrària. I per acabar de reblar el clau, el jutge es permet la ironia i fer mofa de les institucions catalanes afirmant que “L'expedient ha estat tramitat en castellà, fet que demostra que l'administració regional catalana sap fer servir el castellà perfectament”.
En un sistema democràtic, que disposés d’una administració de Justícia no corrupte, individus com aquests serien immediatament apartats de la judicatura, i se’ls imputaria com a mínim el delicte de prevaricació i d’abús de poder. Sabent com funciona això del poder judicial espanyol, no ens estranya el seu silenci o fins i tot la seva aprovació; el que no és de rebut és que la Generalitat de Catalunya no iniciï un procediment judicial contra aquesta mena de delinqüents que utilitzen els seus càrrecs en la judicatura per a aplicar idearis polítics contraris a la legislació vigent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada