Pàgines

divendres, 17 de juny de 2011

ERC, no n’aprendrem mai?

El que està passant a ERC és del tot insòlit. Hi ha hagut una gestió i una erràtica política que ens ha portat al més estrepitós dels fracassos, i encara no ens hem refet de la desfeta que ja s’està plantejant la reincidència en tots els errors passats. I ja no parlo ara de la política de pactes, on evidentment no vam pas ser pocs els qui no vam entendre el segon tripartit; em refereixo simplement a la gestió del partit com a organització. Devem tenir molt poca memòria, perquè fa tot just tres anys que vam encetar un procés de renovació portat de la pitjor manera possible, i tot sembla indicar que anem pel camí de repetir la història, ara ja només amb les restes del naufragi.

Tres anys enrere hi havia quatre corrents dins d’ERC que es disputaven el control de la direcció. Probablement hi havia discrepàncies estratègiques entre els sectors de l’Esquerra Independentista de l’Uriel Bertran i el de Reagrupament d’una banda, i els de Puigcercós i Carod de l’altra. La pugna entre aquests dos darrers era purament una disputa personal per obtenir el control del partit. Allò va ser un desastre, per més que aleshores, o bé per pura estupidesa o per mala fe, no solament es negués el perill que es corria sinó que es feia un elogi del procés obert. Sense cap majoria abassegadora va guanyar qui tenia més controlat l’aparell del partit i va encetar la política de foragitar a tort i a dret tots els possibles adversaris o dissidents. Amb el silenci còmplice, és cert, de la majoria dels quadres del partit, segurament temorosos de no sortir a la foto si alçaven excessivament la veu. Un cop bandejats tots els contrincants de Puigcercós, ja hem vist on ens ha portat tot plegat: hem deixat molts i valuosos actius a la cuneta, alhora que hem perdut una part important de la confiança dels electors. Els que queden, afins a Puigcercós o col·laboradors de la seva forma de gestionar el partit, es veu que ni han après la lliçó ni han entès res de res. Encetem de nou el mateix procés, amb gent que després d’haver negligit la seva responsabilitat en el recent desastre té la pretensió d’obrir-se camí cap al poder, encara que sigui a costa de carregar-se el que queda d’Esquerra.

Sembla que hauríem d’haver après la lliçó i entendre que no podem encetar un altre procés de lluites internes, per més que s’empri l’excusa de ser més democràtics que ningú, i obrir nous fronts de confrontació. Doncs, no. En lloc de fer una reflexió serena, autocrítica, de reconeixement dels errors comesos i per tant de voluntat d’esmena, de recerca d’una nova direcció unitària capaç d’aglutinar el conjunt de la militància i de recuperar la il·lusió i la confiança dels electors, ens llancem a un procés caòtic on cada pretendent al tro mourà els seus fils i contactes, buscarà tota mena de complicitats i conxorxes per a abatre l’adversari i acotar una estratègia personal de la qual molts se’n sentiran exclosos. Jo mateix havia dit alguna vegada que em semblava impossible fer-ho pitjor del que s’havia fet fins ara; és possible que hagi de reconèixer el meu error.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Sempre parlant abans d'hora de coses que no coneixes. Precisament aquests dies és quan s'estan fent millor les coses des de fa molts anys.
Però clar, sempre has de tenir la darrera paraula per poder dir-nos: "jo ja us ho deia".
Tu tampoc n'aprendràs mai...

Sinto petit ha dit...

No sé si tens o no raó, però lo fet de que no facis públic lo teu nom fa que l’escrit del Josep Romeu tingui més credibilitat de la que ja tenia.
A l’últim congrés que vaig assistir, al 2004,varem aprovar per majoria, lo retorn de la simbologia original de ERC, encara és hora que es faci. Per a tu, com pel Puigcercós això deu ser una cosa de poca importància, almenys és lo que em va dir ell a jo tot tractant-me d’inculte en la matèria de imatge, no li vaig voler comentar la meua amplia experiència en aqueix camp per a no sentir-me paraules més absurdes de la seua boca.. Los símbols que va fer dissenyar lo Puigcercós comporten una pèrdua d’identitat total d’ERC, fent-la, als ulls del observadors, com una mostra del gir a la dreta del partit.
Això només és una petita cosa que té molta importància i que demostra que Puicercós, i tots los que voleu rebre los seus favors, no voleu l’ERC de sempre, voleu un partit a la vostra mida, aprofitant l’estructura d’ERC.
Quan ERC torni a ser ERC, em tornaré a afiliar i la tornaré a votar.
Sinto petit, Juncosa, Les Garrigues, Lleida, Catalunya

Sinto petit ha dit...

Vull rectificar la data del congrés, 2007

Josep Romeu ha dit...

Benvolgut i conegut anònim,
També en l'anterior Congrés dèieu que el fet que es presentessin quatre candidatures era fantàstic... i ja es va veure com va acabar.
I no m'anticipo a res, perquè ja tenim el festival muntat amb un Ridao intentant dibuixar de nou l'estratègia dient qui és i qui no és d'esquerres; la Simó li contesta dient que no reparteixi carnets d'esquerranisme; Carles Bonet llança la seva candidatura fent apologia del tripartit, apostant per un acostament amb el PSOE; Ridao havia proposat dies enrere anar plegats amb IC-V, cosa que va ser desmentida de seguida per Joan Herrera; Joan Ridao ja prepara els seus grups de suport, mentre a la xarxa n'apareixen d'altres de suport a Oriol Junqueras...
Anònim, de veritat creus que això és fer les coses millor que mai?
Una cosa és que n'hi hagi que prioritzin un determinat candidat amb l'esperança de treure'n algun benefici personal, però de veritat no creus que seria millor treure una candidatura de consens, renovadora i capaç de tornar la il·lusió dels militants, dels electors i dels qui han deixat de ser-ho, estalviant-nos les lluites pel poder, la creació de nous corrents entorn de personatges aspirants a liderar el partit...
Senzillament, no m'ho crec. No et crec, anònim.