En tots els processos negociadors, quan es tracta d’afers polítics, tan o més important que el que es negocia i que s’acaba pactant és la forma com es presenta públicament. Hi ha dificultats serioses per a tancar acords de tal manera que ambdues parts puguin presentar-se davant dels seus i de l’opinió pública com a guanyadors, o com a mínim com a no perdedors. I, sovint, és aquesta darrera formalitat la que acaba malbaratant la possibilitat d’un acord.
El conflicte entre Israel i Palestina és de molt difícil solució, perquè es tracta de dues comunitats enfrontades en un xoc de legitimitats i segur que des d’aquí se’ns escapen molts matisos que encara deuen fer-ne més difícil la resolució. Però és evident que una de les dificultats a superar tant per part de Benjamin Netanyahu com de Mahmud Abbas és la forma de vendre un acord sense que se’ls pugui acusar, com segur que faran els respectius sectors radicals, de traïció; i tanmateix, l’acord no és possible sense concessions mútues. És el mateix que va passar a Irlanda del Nord, on l’escull més important, més que els nivell d’autogovern que aconseguien que era ben minso, era que els sectors que havien protagonitzat o donat suport a la lluita armada no podien aparèixer simplement com els perdedors. Per alguns, això era impensable, però era qüestió de prioritzar el manteniment a ultrança d’una mena de punt d’honor o l’acabament de la violència. I el resultat va ser que els qui abans havien optat per la via armada van poder accedir a les institucions públiques, i els negociadors van ser reconeguts amb un Nobel de la Pau.
En diverses ocasions, l’acord de pau al País Basc ha estat molt proper, entre altres coses perquè al si d’ETA i encara més del món abertzale hi ha el convenciment que la via armada és un carreró sense sortida. Sense sortida, però que per respecte a la seva història, als seus morts, als seus presos, no poden abandonar de qualsevol manera, reconeixent que tot plegat ha estat un error descomunal. És evident que si la proposta espanyola és la de demanar la seva rendició, que entreguin les armes i que es podreixin a la presó, als etarres no els deixen altra opció que continuar la seva lluita, per inútil que sembli. Igual que en l’anterior treva, ETA coincideix amb el Govern espanyol i les forces polítiques basques, que són aquestes les que han de decidir el futur d’Euskadi; i per ells, llavors, només es reservaven la negociació tècnica de donar una sortida al presos, que tampoc reclamaven una amnistia, i als activistes que deixessin les armes. En aquests moments ETA acceptaria qualsevol cosa que els permetés explicar d’alguna manera que l’evolució politica del País Basc ha fet inadequada la lluita armada; qualsevol cosa, menys la rendició vergonyant que els volen imposar. Però, per al Govern espanyol els gestos també són importants i prefereixen allargar el conflicte, sumar noves víctimes, amb el convenciment que assoliran la victòria final. És una qüestió de prioritats.
El conflicte entre Israel i Palestina és de molt difícil solució, perquè es tracta de dues comunitats enfrontades en un xoc de legitimitats i segur que des d’aquí se’ns escapen molts matisos que encara deuen fer-ne més difícil la resolució. Però és evident que una de les dificultats a superar tant per part de Benjamin Netanyahu com de Mahmud Abbas és la forma de vendre un acord sense que se’ls pugui acusar, com segur que faran els respectius sectors radicals, de traïció; i tanmateix, l’acord no és possible sense concessions mútues. És el mateix que va passar a Irlanda del Nord, on l’escull més important, més que els nivell d’autogovern que aconseguien que era ben minso, era que els sectors que havien protagonitzat o donat suport a la lluita armada no podien aparèixer simplement com els perdedors. Per alguns, això era impensable, però era qüestió de prioritzar el manteniment a ultrança d’una mena de punt d’honor o l’acabament de la violència. I el resultat va ser que els qui abans havien optat per la via armada van poder accedir a les institucions públiques, i els negociadors van ser reconeguts amb un Nobel de la Pau.
En diverses ocasions, l’acord de pau al País Basc ha estat molt proper, entre altres coses perquè al si d’ETA i encara més del món abertzale hi ha el convenciment que la via armada és un carreró sense sortida. Sense sortida, però que per respecte a la seva història, als seus morts, als seus presos, no poden abandonar de qualsevol manera, reconeixent que tot plegat ha estat un error descomunal. És evident que si la proposta espanyola és la de demanar la seva rendició, que entreguin les armes i que es podreixin a la presó, als etarres no els deixen altra opció que continuar la seva lluita, per inútil que sembli. Igual que en l’anterior treva, ETA coincideix amb el Govern espanyol i les forces polítiques basques, que són aquestes les que han de decidir el futur d’Euskadi; i per ells, llavors, només es reservaven la negociació tècnica de donar una sortida al presos, que tampoc reclamaven una amnistia, i als activistes que deixessin les armes. En aquests moments ETA acceptaria qualsevol cosa que els permetés explicar d’alguna manera que l’evolució politica del País Basc ha fet inadequada la lluita armada; qualsevol cosa, menys la rendició vergonyant que els volen imposar. Però, per al Govern espanyol els gestos també són importants i prefereixen allargar el conflicte, sumar noves víctimes, amb el convenciment que assoliran la victòria final. És una qüestió de prioritats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada