Periodistes i polítics acostumen a emprar frases grandiloqüents per a bastir una quotidianitat que no passaria de mediocre. El 28 de novembre la societat catalana està cridada de nou a les urnes. I per no haver d’admetre que ha passat un tripartit sense pena ni glòria, on tant pesa la poca pena com la poca glòria, el mateix President Montilla s’afanyava a remarcar que aquestes serien unes eleccions històriques, decisives, que marcarien tota una generació. Ho haurien pogut ser, sí. I fins al darrer moment no perdré l’esperança que ho siguin, però de moment tot apunta a res de res i a més del mateix.
Si les enquestes no van errades, CiU pot obtenir una més o menys còmoda majoria. I en la mesura que sigui còmoda, que no necessiti els vots independentistes, podrà portar a terme la seva anunciada política de repetir la jugada: anar tirant i trampejant la situació sense voler-se comprometre amb res, administrar la migrada autonomia i continuar posant en l’horitzó el tema del Concert econòmic, quan ells tenen l’absolut certesa que no podran fer res per aquest camí. És possible que hi hagi un cert canvi d’estil, que tinguem un President amb una mica més de personalitat, però les polítiques de fons seran les mateixes. I això per dues raons: primera, perquè la via autonòmica ja no dóna més de si i cap Govern que no estigui disposat a saltar el marc legal existent podrà aconseguir millores substancials; i segona, perquè la pràctica política del tripartit ha estat socialment conservadora, de manera que CiU no tindrà necessitat de fer marxa enrere en cap sentit, i nacionalment tèbia sense grans avenços però també sense cap mal pas. La principal diferència entre l’actual tripartit i un Govern monocolor de CiU serà d’estil del seu President i poca cosa més.
Periodistes i polítics podrien tenir raó i parlar d’unes eleccions històriques i transcendentals per a Catalunya, per a les properes generacions com deia Montilla, si s’haguessin acomplert les previsions d’Esquerra segons les quals en aquests comicis els independentistes havien de fer el salt endavant, amb 25-30 diputats. Contràriament, els errors siderals de la seva erràtica direcció els poden portar a una forta davallada, justament ara que hi ha la millor predisposició de la ciutadania cap al sobiranisme. I caldrà veure si la pèrdua d’Esquerra podrà ser compensada per alguna de les noves formacions independentistes, o si realment acaben donant la sorpresa que sí que podria marcar definitivament el futur del país. Altrament, la disjuntiva d’un tripartit socialment conservador i nacionalment poruc enfront d’una Convergència nacionalment poruga i socialment conservadora és ben poc engrescadora. I d’històric i transcendental, res de res.
Si les enquestes no van errades, CiU pot obtenir una més o menys còmoda majoria. I en la mesura que sigui còmoda, que no necessiti els vots independentistes, podrà portar a terme la seva anunciada política de repetir la jugada: anar tirant i trampejant la situació sense voler-se comprometre amb res, administrar la migrada autonomia i continuar posant en l’horitzó el tema del Concert econòmic, quan ells tenen l’absolut certesa que no podran fer res per aquest camí. És possible que hi hagi un cert canvi d’estil, que tinguem un President amb una mica més de personalitat, però les polítiques de fons seran les mateixes. I això per dues raons: primera, perquè la via autonòmica ja no dóna més de si i cap Govern que no estigui disposat a saltar el marc legal existent podrà aconseguir millores substancials; i segona, perquè la pràctica política del tripartit ha estat socialment conservadora, de manera que CiU no tindrà necessitat de fer marxa enrere en cap sentit, i nacionalment tèbia sense grans avenços però també sense cap mal pas. La principal diferència entre l’actual tripartit i un Govern monocolor de CiU serà d’estil del seu President i poca cosa més.
Periodistes i polítics podrien tenir raó i parlar d’unes eleccions històriques i transcendentals per a Catalunya, per a les properes generacions com deia Montilla, si s’haguessin acomplert les previsions d’Esquerra segons les quals en aquests comicis els independentistes havien de fer el salt endavant, amb 25-30 diputats. Contràriament, els errors siderals de la seva erràtica direcció els poden portar a una forta davallada, justament ara que hi ha la millor predisposició de la ciutadania cap al sobiranisme. I caldrà veure si la pèrdua d’Esquerra podrà ser compensada per alguna de les noves formacions independentistes, o si realment acaben donant la sorpresa que sí que podria marcar definitivament el futur del país. Altrament, la disjuntiva d’un tripartit socialment conservador i nacionalment poruc enfront d’una Convergència nacionalment poruga i socialment conservadora és ben poc engrescadora. I d’històric i transcendental, res de res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada