Em sap molt greu llegir coses com aquesta: 'Si hem d’estar patint per la barrera del 3% i per la llei d'Hondt, potser és que aquest país no es mereix la llibertat, no es mereix la independència’. I ho deia Joan Carretero en un article publicat a AraGirona.cat. Em sap greu en la mesura que pot ser una constatació que s’està caient en els mateixos errors que els polítics i els partits tradicionals que diuen voler superar.
Els professionals de la política són capaços de bastir una realitat virtual al seu entorn, perfecte, coherent, justament l’adequada i la que necessita al país. És la seva realitat virtual, que no té per què coincidir amb la realitat tangible. S’envolten d’una tribu d’aduladors que sempre els donen la raó, que els fan caminar permanentment de victòria en victòria per no moure’s de lloc. Ells no s’equivoquen mai, qui s’erra és el país, és la mateixa realitat.
Si algú llegeix sense prejudicis previs qualsevol discurs polític, pot arribar a la conclusió que és força raonable, que està prou ben estructurat i que tot hi encaixa prou bé. El problema ve quan algú compara el discurs amb la realitat. Proveu de llegir, per exemple, el programa d’Iniciativa en matèria mediambiental on tot sembla d’una coherència i d’una puresa impecable, fins que hom ho compara amb el que ha estat la seva acció de Govern. Però és igual, ells segueixen amb el seu discurs, ara prometent no sé quants llocs de treball en el camp de les energies alternatives, quan amb set anys al capdavant del Departament de Medi Ambient, han situat Catalunya a la cua en matèria d’energies alternatives.
No sé si és cert que vivim moments transcendentals per al país, i que aquesta transcendència vingui donada per l’acabament d’un cicle i l’inici d’una procés irreversible cap a la independència. Però, en tot cas, si tal com marquen totes les enquestes els dubtes existents entre les formacions polítiques que semblava que havien de remoure i capgirar el panorama polític és el de saber si assoliran el mínim 3% per poder entrar al Parlament, de cap de les maneres n’haurem de deduir que el país no es mereix la llibertat i la independència. El mateix que he dit repetides vegades referint-me a Esquerra també és vàlid per a Reagrupament o per a Solidaritat: si en un ambient netament favorable, amb un increment notable de la sensibilitat sobiranista, aquestes forces polítiques que es vanten de ser-ne la més fidel expressió van a la baixa o treuen resultats molt residuals, que no en responsabilitzin la població que no els fa confiança.
Abans de creure que és el conjunt de la població la que va errada, i que per tant no és mereixedor de la llibertat com a país, prefereixo pensar que són ells els qui van errats. És possible que molts independentistes acabin votant opcions que no tenen la independència com a primera prioritat, però no pas per la seva estultícia, sinó potser perquè els qui més obertament pregonen la independència no els mereixen prou credibilitat. Lluny de llançar sentències apocalíptiques, com les de dir que Catalunya no es mereix la llibertat, el fet que les actuals estimacions de vots estiguin tant a la ratlla de deixar-los fora del Parlament, hauria de fer-los reflexionar sobre els errors comesos, sobre la seva incapacitat per a generar l’engrescament col·lectiu que tants i tants esperaven.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada