Pàgines

dissabte, 18 de setembre de 2010

Un país de Primera? Tampoc cal

Tot sovint, apareixen als mitjans de comunicació de caire nacionalista notícies que posen de relleu el paper de Catalunya i de la cultura catalana al món. Sembla com si de tant en tant tinguéssim necessitat de dir en veu alta, o de dir-nos a nosaltres mateixos, que tenim prou potencial com per anar solets pel món. Pot ser una forma de fer acréixer l’autoestima, de treure’ns els complexos, però també té el risc de voler condicionar el nostre dret a ser tal com som a la capacitat de competir enmig de les grans potències. Dubto que això passi pel cap a pobles com el danès, el noruec, l’eslovè o l’islandès, per exemple.

Podem trobar mostres constants d’aquest afany de comparar-nos i de situar-nos al món. És el cas de l’exaltació que fem dels 44.000 registres existents, en només cinc anys d’existència del domini .cat; de l’ús del català a la xarxa, que ens situa entre les vint primeres llengües; del nombre d’articles que arribem a tenir en l’enciclopèdia virtual de Viquipèdia, ocupant un lloc privilegiat entre les llengües més importants; del rànquing de les 200 Universitats més prestigioses del món, on n’hi ha dues de catalanes i cap d’espanyola; del bon paper que fan o que farien els nostres esportistes i les nostres seleccions en el món de l’esport. I un llarg etcètera. Tot això deu ser cert, i se suposa que ens hauria d’enfortir la moral. Perquè és una evidència que el lloc que ens estem guanyant en el món, estant sotmesos a un Estat que ens és hostil i que inverteix molts esforços per a silenciar-nos i per a impedir el nostre desenvolupament, es veuria encara reforçat si poguéssim treure’ns del damunt el llast de l’Estat espanyol.

Però no en fem la raó de ser. Catalunya té dret a tenir un domini propi a internet no pas perquè siguem capaços d’arribar a 44.000 registres, sinó perquè tenim els mateixos drets que qualsevol altre poble. Al capdavall, ens han concedit un domini de tres lletres (el .cat) que és el mateix que tenen entitats minúscules, petites illes colonials que no apareixen ni al mapa, i que si tenen registres propis és perquè algú n’utilitza les sigles com els vaixells fan servir la bandera panamenya. El dret a tenir seleccions pròpies no rau en la capacitat de fer un bon paper en les competicions internacionals sinó en l’elemental dret a existir.