Pàgines

dimecres, 15 de setembre de 2010

El republicanisme com a excusa

Ja sé que és difícil analitzar una realitat llunyana com la de Turquia, quan hom no disposa de gaire més elements que els que ens proporcionen els mitjans de comunicació. El Govern islamista moderat de Recep Tayyip Erdogan s’ha sortit amb la seva en aprovar en referèndum una reforma constitucional que reforça els drets civils, modifica el sistema judicial i sobretot retalla el poder dels militars. Simplificant-ho molt, s’havia contraposat la idea que la reforma podia oferir un cert acostament als sistemes polítics europeus, més democràtics i respectuosos amb els drets humans, però amb el perill de tendir cap a una islamització del país.

Els contraris a la reforma constitucional, i per tant partidaris de mantenir l’exèrcit com a garant de la laïcitat de l’estat, havien estat en l’època de la Guerra freda uns valuosos aliats de l’OTAN i dels Estats Units a qui no importava en absolut la manca de democràcia i la violació sistemàtica dels drets humans. I ara temen la islamització de les institucions del país. Imagino que molts turcs poden tenir el cor partit entre caure en mans religioses o en mans de militars. No està clar que el partit d’Erdogan pretengui anar més enllà en els seus plantejaments islamistes, tot i que tampoc és descartable una radicalització fonamentalista que de ben segur tindria suports de països de la zona; i accions com les d’Israel atacant vaixells humanitaris turcs, per exemple, hi poden ajudar molt. Però davant d’un risc potencial d’islamització hi ha el risc cert, segur i comprovat del règim dels militars. La repressió sistemàtica, la manca de llibertats elementals, la persecució de pobles sencers com els kurds, són realitats que han perdurat durant molts anys a Turquia i que imposaven els règims titelles sota la tutela dels militars.

Turquia té encara molts reptes pendents per a esdevenir un país veritablement democràtic i homologable amb la resta d’Europa: la democràcia i les llibertats internes, el reconeixement de les minories i especialment dels kurds, la situació de Xipre... Però, ha fet un pas endavant com és el d’escapar de la tutela, sempre perversa, dels militars. El que em molesta més, però, és que els partidaris de mantenir l’exèrcit com a garant de la política turca s’excusessin en els valors republicans del laïcisme. Les dictadures, com totes les formes autoritàries, per més laiques que siguin no tenen res a veure amb els valors republicans. És aquella mateixa malèfica excusa que sovint també fan servir els francesos per a sentenciar que hi ha ciutadans privilegiats, de primera, els qui són de parla francesa, enfront dels ciutadans de segona, bascos, catalans, corsos o bretons, als quals es nega els mateixos drets, i el dret a la pròpia identitat.