Hi ha actituds dels partits polítics que com a mínim, i deixem-ho ben curt, es poden qualificar d’insòlites. Insòlit en el sentit d’incoherent, de poc honest, d’un sectarisme excessiu, i d’una visió molt escassa. Ho poden fer, això sí, perquè els mitjans de comunicació necessiten la dosi diària de titulars i es limiten a transcriure les frases altisonants que puntualment els proporcionen els líders polítics, renunciant a informar del context i dels antecedents de la frase, que probablement la desqualificaria.
Em sembla insòlita la petició que feia Felip Puig al PNB perquè negui el seu suport als pressupostos de Zapatero, forçant així la seva caiguda. Insòlit perquè justament ha estat CiU qui en els darrers temps ha anat prestant el seu suport al Govern socialista per tal que pogués tirar endavant les seves propostes, erràtiques i fora de temps, contra la crisi. Però insòlit també que Esquerra i Iniciativa retreguin justament a CiU que hagi donat suport als seus socis socialistes a la Generalitat, com si José Montilla com a Primer Secretari dels socialistes catalans no tingués res a veure amb el suport permanent que aquests donen a les mesures conservadores del PSOE. Com ja va ser insòlit que Esquerra posés el crit al cel pel pacte Mas-Zapatero en relació a l’Estatut, per aliar-se després amb la part espanyola del pacte.
Tot es redueix a una política de gestos. Les votacions d’uns pressupostos o d’unes mesures econòmiques no tenen res a veure amb les conviccions reals dels partits, sinó amb el tacticisme més immediat i amb la necessitat de marcar perfil amb un titular de premsa. El que passa és que els ciutadans, conscients de la banalitat d’uns i altres, saben que no es poden refiar sinó de la seva intuïció per a escollir els menys dolents o els qui, en cada situació, menys puguin perjudicar els seus interessos.
Em sembla insòlita la petició que feia Felip Puig al PNB perquè negui el seu suport als pressupostos de Zapatero, forçant així la seva caiguda. Insòlit perquè justament ha estat CiU qui en els darrers temps ha anat prestant el seu suport al Govern socialista per tal que pogués tirar endavant les seves propostes, erràtiques i fora de temps, contra la crisi. Però insòlit també que Esquerra i Iniciativa retreguin justament a CiU que hagi donat suport als seus socis socialistes a la Generalitat, com si José Montilla com a Primer Secretari dels socialistes catalans no tingués res a veure amb el suport permanent que aquests donen a les mesures conservadores del PSOE. Com ja va ser insòlit que Esquerra posés el crit al cel pel pacte Mas-Zapatero en relació a l’Estatut, per aliar-se després amb la part espanyola del pacte.
Tot es redueix a una política de gestos. Les votacions d’uns pressupostos o d’unes mesures econòmiques no tenen res a veure amb les conviccions reals dels partits, sinó amb el tacticisme més immediat i amb la necessitat de marcar perfil amb un titular de premsa. El que passa és que els ciutadans, conscients de la banalitat d’uns i altres, saben que no es poden refiar sinó de la seva intuïció per a escollir els menys dolents o els qui, en cada situació, menys puguin perjudicar els seus interessos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada