Pàgines

dimecres, 1 de setembre de 2010

Quan la deshonestedat força a la mentida

Hi ha una fórmula per a detectar, en bona mesura, el grau d’honestedat en el raonament de les persones i, per tant, també dels partits polítics. Quan algú té raons suficients per a defensar una determinada posició no necessita altra cosa que posar la realitat sobre la taula, sense exageracions ni enganys. Quan algú ha de recórrer a la mentida, o a les veritats a mitges, o quan algú és incapaç d’aplicar el mateix criteri en qualsevol situació, és perquè ell mateix és conscient de la seva manca de raó; simplement, té la deshonestedat suficient com per a voler fer passar el clau per cabota en funció dels seus interessos particulars o partidistes.

Ara mateix se’ns anuncia un Decret llei de la Generalitat que ha d’establir una mínima capacitació dels professors universitaris en la llengua del país. Naturalment, els qui des del nacionalisme espanyol més intransigent i agressiu han fet de la lluita contra la llengua catalana una de les seves prioritats ja han posat el crit al cel. Seria perfectament lògic que hi hagués persones i partits que discrepessin d’aquesta mesura, com feia Xavier Sala Martín en afirmar que ell feia anys que feia classes a les universitats americanes sense que mai ningú li hagués exigit cap acreditació de coneixement de la llengua anglesa; podia haver dit també que els qui el contractaven no tenien cap dubte sobre els seus coneixements d’anglès, altrament la seva contractació no hauria estat possible. Però no ho és que s’argumenti amb mentides com fa el Partit Popular, quan pretén fer veure que, d’aquesta manera es tancarà la porta a les aportacions intel·lectuals de professors foranis. En primer lloc, el decret va adreçat a les futures contractacions fixes i no a les eventuals i d’intercanvi tan habituals en el món universitari; i en qualsevol cas no serà un impediment per a la seva contractació, sinó que se’ls donarà un marge de temps per a disposar del mínim coneixement de la llengua del país tenint en compte que en accedir a la plaça és perquè tenen la voluntat de quedar-s’hi. En segon lloc, no es demanarà a aquests professors que facin les seves classes en una o altra llengua, sinó que estiguin capacitats per a entendre i valorar els alumnes en la seva, la llengua pròpia de Catalunya. En una escola de primària, un nen que s’incorpora al nostre sistema educatiu provinent d’un altre país arriba a tardar un curs a posar-se al corrent dels mínims coneixements de la llengua, molt menys del que disposaran els professors universitaris que vulguin accedir a una plaça fixa en una universitat catalana. El que fa el Partit Popular és posar en dubte la mínima capacitat dels professors universitaris.

Com sempre, es tracta d’una qüestió de discriminació, de creure que hi ha llengües, races i països superiors als altres. ¿Algú es creu que el senyor Sala Martín, per més bon economista que fos, podria fer classes als Estats Units sense saber anglès? ¿Quants professors titulars hi ha a les universitats espanyoles que no tinguin un mínim coneixement de la llengua castellana? Per a una conferència, un seminari o un curs específic, arreu es pot contractar (i amb el nou Decret a Catalunya també es podrà fer) un professor que desconegui la llengua del país; però enlloc es contractaria com a professor titular d’una universitat una persona que fos incapaç d’entendre i, per tant, d'avaluar els seus alumnes.