Pàgines

dimarts, 31 d’agost de 2010

Patent de cors de la violència

Si la política en general sembla no tenir entranyes, la política internacional supera tots els límits imaginables. Els principis ètics i morals són negligits amb absoluta facilitat quan es tracta de les relacions entre Estats. I és que, no ho oblidem, l’Estat té la patent de la injustícia, del terror i de la violència. Qualsevol crim o delicte queda immediatament justificat, o que com a mínim protegit, si es fa en nom d’un Estat. No ho diu cap legislació internacional, però, de facto, tothom admet que els Drets humans, els mateixos tractats internacionals i per suposat les resolucions de les Nacions Unides estan supeditades a l’arbitri de qualsevol regim, per sanguinari que sigui, si pot actuar en nom d’un Estat.

Només en determinats casos, quan hi ha interessos econòmics pel mig, la comunitat internacional ha acabat intervenint per acabar amb situacions de flagrant injustícia, de persecució de pobles sencers, i en definitiva de terrorisme d’Estat. No va ser la massacrada dels kurds ordenada pel règim iraquià de Saddam Hussein el que va desencadenar les ires de la comunitat internacional, sinó la invasió dels pous de petroli de Kuwait. Els crims dels diferents Governs israelians són acceptats i tolerats, malgrat que contravinguin constantment les resolucions de les Nacions Unides. El suport als talibans, o un més que possible pacte per a la tornada d’un règim similar, no depèn del respecte que puguin tenir envers les dones afganeses, sinó de la salvaguarda dels oleoductes. Cap de les barbaritats del règim xinès no impedeixen que es mantinguin unes excel·lents relacions amb el gegant asiàtic; per sanguinari i antidemocràtic que sigui, és sobretot un gran mercat i una gran oportunitat de negoci. I a un nivell més proper, ho veiem amb les relacions entre Espanya i el Marroc. Quan es tracta de defensar un illot de les costes africanes, el patriotisme espanyol seria capaç de desenterrar la destral de guerra. Però no es mou ni un dit per a defensar els drets humans, els drets del poble sahrauí, ni tan sols els ciutadans espanyols agredits en aquell país. Per damunt de tot, prevalen els interessos econòmics i la necessitat de tenir unes relacions de bon veïnatge.

La política internacional no entén de Justícia ni de Drets humans. Fins i tot la Cort Penal Internacional, o més pel seu compte algun que altre jutge estrella, no actuen mai sobre els dictadors en actiu. Mentre els seus crims siguin perpetrats en nom de l’Estat, tenen la immunitat assegurada. El que no admet l’Estat, cap Estat del món, és que algú els prengui l’exclusiva de la violència; ni que sigui en nom de llibertat i de la democràcia.