Finalment, no ha estat possible. En les eleccions del proper més d’octubre hi haurà tres candidatures independentistes: ERC, Solidaritat Catalana i Reagrupament. No és el que molts independentistes hauríem volgut, convençuts que més enllà d’Esquerra, i sobretot de l’Esquerra dels darrers anys, hi ha un espai per a un independentisme desacomplexat i decidit a tirar pel dret; però no per a dos més, quan entre ells no hi ha altra diferència que la dels seus líders. No cal donar-hi més voltes, però, ni fer-ne un drama.
Ja és molt que hagin arribat a fer un pacte de no agressió. S’hauria de ser molt curt de gambals per pensar que l’electorat de cap dels dos grups, Solidaritat i Reagrupament, entendria que se li expliqués la bondat exclusiva del seu, enfront de la perversitat de l’adversari. Si l’objectiu és el mateix, ja ens trobarem més endavant; i això val també per a Esquerra. Farien bé les respectives direccions d’enviar missatges clars i contundents en aquest sentit a les seves bases, per evitar els ressentits o els que creuen en el messianisme. Seria un molt mal indicador que cap de les tres opcions s’hagués de reivindicar i fer un lloc al Parlament atacant els qui han estat, podrien haver estat, i ben segur que en un moment o altre seran, companys de viatge. L’enemic a batre, segur, és un altre. La independència no l’assolirem perquè cap d’aquests tres haurà pogut arraconar els altres dos; sinó, ben al contrari, quan entre tots aconseguim implicar-hi també CiU, IC-V i sectors dels socialistes.
Com a independentista, valoraré el resultat final en base a la suma dels vots i dels escons independentistes. No tinc cap problema per animar a votar, fer campanya i col·laborar amb qualsevol de les opcions que tenen el mateix objectiu. Si els partits escullen els seus candidats en votacions internes, el conjunt dels ciutadans els escollirem el dia de les eleccions. El nom dels qui acabaran obtenint un escó és irrellevant, si al final s’han de posar al servei de la causa comuna. No podem perdre més el temps amb ximpleries, ni desqualificar cap de les opcions. Qualsevol és bona si ens ajuda a avançar cap a la independència.
Ja és molt que hagin arribat a fer un pacte de no agressió. S’hauria de ser molt curt de gambals per pensar que l’electorat de cap dels dos grups, Solidaritat i Reagrupament, entendria que se li expliqués la bondat exclusiva del seu, enfront de la perversitat de l’adversari. Si l’objectiu és el mateix, ja ens trobarem més endavant; i això val també per a Esquerra. Farien bé les respectives direccions d’enviar missatges clars i contundents en aquest sentit a les seves bases, per evitar els ressentits o els que creuen en el messianisme. Seria un molt mal indicador que cap de les tres opcions s’hagués de reivindicar i fer un lloc al Parlament atacant els qui han estat, podrien haver estat, i ben segur que en un moment o altre seran, companys de viatge. L’enemic a batre, segur, és un altre. La independència no l’assolirem perquè cap d’aquests tres haurà pogut arraconar els altres dos; sinó, ben al contrari, quan entre tots aconseguim implicar-hi també CiU, IC-V i sectors dels socialistes.
Com a independentista, valoraré el resultat final en base a la suma dels vots i dels escons independentistes. No tinc cap problema per animar a votar, fer campanya i col·laborar amb qualsevol de les opcions que tenen el mateix objectiu. Si els partits escullen els seus candidats en votacions internes, el conjunt dels ciutadans els escollirem el dia de les eleccions. El nom dels qui acabaran obtenint un escó és irrellevant, si al final s’han de posar al servei de la causa comuna. No podem perdre més el temps amb ximpleries, ni desqualificar cap de les opcions. Qualsevol és bona si ens ajuda a avançar cap a la independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada