Zapatero es treu un pes del damunt

Més d’un ha intentar explicar el retorn de Celestino Corbacho a la política catalana en clau de país, interpretant-ho com un gir cap a l’espanyolisme, o com un intent de recuperar aquelles bases socialistes que només es mobilitzen per les eleccions espanyoles. Sincerament, em sembla que al partit dels socialistes les línies del discurs van en un altre sentit. De la mateixa manera que Montilla, quan era Ministre, no va ser reclamat pel socialisme català per a cap objectiu concret, sinó que va ser l’instrument del socialisme espanyol per arraconar un Maragall que havia esdevingut excessivament incòmode, també ara cal mirar-se el cas de Corbacho des de la perspectiva de l’interès de Zapatero.

La gestió de la crisi per part del Govern del PSOE ha estat nefasta i, al capdavall, basada en polítiques extremadament conservadores. És evident que no es pot atribuir el lideratge europeu de la taxa d’atur a la gestió del Ministre Corbacho, però sí el fet que la seva incompetència ha impedit posar-hi remei; i sobretot, que el remei que finalment ha trobat és propi d’una política de dreta pura i dura, que ni el Partit Popular hauria gosat tirar endavant. Zapatero era tan conscient del desgast d’un Ministre que no ha pogut fer res més que constatar la impotència, com del fet que rellevar-lo encara hauria posat més en evidència la crisi i el descrèdit del seu Govern. Les eleccions catalanes li han vingut com anell al dit. Són l’excusa perfecte per treure’s el mort (cadàver polític, s’entén) de sobre. Coneixent la intencionalitat dels socialistes espanyols quan van decidir rellevar Maragall, tenia una certa lògica que Montilla deixés un Ministeri per a ser cap de llista a Catalunya i amb moltes possibilitats d’esdevenir President de la Generalitat. No en té cap, però, que ara tot un Ministre deixi el càrrec per anar de número tres d’una llista molt presumiblement perdedora. Si hem de basar-nos en la política seguida des del seu Ministeri, hauríem de concloure, a més, que Corbacho aporta a la candidatura socialista un viratge encara més cap a la dreta, com a valedor de polítiques socials hostils a la classe treballadora que li han valgut la convocatòria d’una vaga general.

No sé si la Montserrat Tura anirà de número dos per a compensar el perfil poc catalanista de Corbacho o si és que el Ministre de Treball anirà de número tres per a compensar el perfil tímidament catalanista de la Consellera de Justícia. És evident que, des de l’oposició, el PSC tornarà a posicions més anticatalanes, com les que tenia abans d’assumir responsabilitats de Govern, i contradictòries amb les que ha mantingut fins ara. I, per suposat, des de l’oposició li caldrà recuperar la força de l’aparell de partit que en els darrers anys havia quedat més diluït pel fet que el seu Primer Secretari compaginava la seva feina amb la de President de la Generalitat. Però la raó definitiva és que Zapatero ha volgut treure's un pes del damunt.