Pàgines

diumenge, 5 de setembre de 2010

No ens expliqueu sopars de duro

Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
No ha estat possible. Molts teníem l’esperança que Carretero i Laporta arribessin a un acord per formar una candidatura conjunta, però, tot i que alguns encara hi veuen un bri d’esperança, sembla que l’electorat català tindrà més d’una opció independentista més enllà d’Esquerra. I encara sort que han acabat amb un cert pacte de no agressió, que esperem que es mantingui. Potser no cal que ens hi fem més mala sang i que cadascú procuri treure el millor resultat possible.

Seria molt demanar, però, que no ens expliquin sopars de duro? L’Alfons López Tena deia, potser per minimitzar el fracàs de les negociacions, que podien treure més bons resultats anant per separat que en una candidatura conjunta. Per favor. L’aparició tant de Reagrupament com de Solidaritat catalana, és el mateix resultat de la decepció per la política d’Esquerra dels darrers temps, ocupen el mateix espai polític i pretenen atreure el mateix electorat. No vull fer pronòstics de resultats ni molt menys hipòtesis del que hauria pogut passar, però és evident que no aniran tan sobrats de vots uns i altres, i que probablement no es tractarà de treure un diputat de més o de menys sinó del risc de quedar-se fora del Parlament. La suma de les dues candidatures, a més, hauria generat, com un plus afegit, un clima d’eufòria i d’esperança que ara costarà molt més de crear. No ha estat possible, d’acord. Però no pretengueu dir-nos que així anirem millor.

No cal tampoc que uns i altres pretenguin explicar-nos les seves raons, la pulcritud i la correcció de les respectives trajectòries, per argumentar que la raó està de la seva part. Ja ho poden explicar de tort i de través que, fora dels fidels aduladors de l’entorn més immediat, tothom té clar que el principal impediment ha estat la mateixa actitud personalista i la mateixa voluntat de voler que l’altre se sumi al propi projecte. No hi ha diferències d’objectius, ni de programa, ni tan sols de procediment; l’únic obstacle real ha estat la predeterminació de qui havia de liderar el moviment.

Des de Solidaritat, com en el seu moment va fer també Reagrupament, fan bandera d’una radicalitat democràtica basada, ara, en la celebració de la magna assemblea d’avui on Laporta ha de ser aclamat pels seus seguidors. No ens enganyem. Com a tots els partits polítics els líders no tenen cap inconvenient de sotmetre’s a la votació dels seus militants quan saben que tenen tot el suport assegurat. És a partir del moment en què hi comença a haver rivalitats internes per aspirar a càrrecs o a algun lloc de les llistes, que cadascú comença a buscar els seus aliats i a teixir les seves xarxes internes de fidelitats. No cal que pretenguin presentar-nos el sistema d’elecció dels candidats con a modèlic i innovador en el panorama polític català. Ja em sembla bé el procediment escollit, però no perquè cregui que aquest sigui l’únic procediment vàlid, ni en molts casos el més eficaç.

A Esquerra no li serà fàcil recuperar la credibilitat. Si haguéssim de fer cas de les promeses i de les condicions que asseguren que posaran al futur candidat a la Presidència de la Generalitat, és evident que Esquerra no té cap possibilitat de pactar amb ningú i va de dret a l’oposició. Però també tothom sap, que al capdavall aquesta mena de decisions no depenen tant de la voluntat de mantenir una suposada integritat de principis (que a voltes no és sinó una jactància electoral) com de l’aritmètica parlamentària. I, d’altra banda, molts votants tampoc no entendrien que la tossuderia per a mantenir la promesa feta tingués com a conseqüència l’arribada d’un Govern encara pitjor. I això que és vàlid per a Esquerra ho és també per a Solidaritat i per a Reagrupament. Dit d’una altra manera, des de la marginalitat és molt fàcil fer promeses quan saps que no tindràs ni l’oportunitat d’haver-les de complir.

Algú ha retret insistentment que trobava a faltar en Solidaritat un programa coherent, més enllà de la proclamació unilateral de la Independència. Reagrupament s’ha hagut d’apressar per a tenir-ne un mínim esbós... i la resta de partits, a la pràctica, porten a terme polítiques que tenen ben poc a veure amb els seus teòrics programes electorals. O és que algú es pensa que es pot fer una política més conservadora i més de dretes que la que han portat a terme els socialistes? Probablement, una part important del possible electorat de Reagrupament i de Solidaritat no els votarà en base a cap mena de programa. És un electorat cansat de tant marejar la perdiu, de tanta retòrica sobre hipotètics encaixos i sobre federalismes impossibles, de tants peixets al cove i de tanta pluja fina que no ens porten enlloc; i la gent havia rebut amb esperança l’aparició d’algú, tant li fa que es digués Reagrupament com Solidaritat, capaç de dir que ja n’hi ha prou i que tirarem pel dret. Tret de la proposta de declarar unilateralment la independència, la resta del programa és irrellevant, i en tot cas no tenen perquè ser gaire diferents el de Solidaritat o el de Reagrupament, com tampoc ho són tant a la pràctica el d’Esquerra, els dels socialistes o el de CiU.

La unitat no ha estat possible i cadascú farà la seva campanya electoral. Desitjo i espero que entre tots puguin treure un resultat prou respectable com per a fer-se respectar, i per a condicionar l’acció del futur Govern. Però que no ens expliquin sopars de duro, que en tot cas no farien sinó demostrar que ja d’entrada són capaços d’arrossegar els mateixos vicis que la resta de partits polítics.