Pàgines

dissabte, 19 de novembre de 2011

El darrer sospir de campanya

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


És de calaix que el dia abans d’unes eleccions toca fer el darrer toc de campanya. I qualsevol que em conegui, personalment o a través dels meus escrits, sabrà de la meva adscripció a ERC i per tant que el meu vot és per a aquesta formació; i ara, amb la nova direcció i el nou rumb que sembla haver pres, ho faig amb més convenciment que mai. Dit això, no penso dedicar gaire més espai a convèncer ningú.

Ja he dit en alguna altra ocasió que, per mi, aquestes eleccions tenen una importància relativa per a Catalunya. El que de veritat importa és el que puguin fer els partits catalans aquí. Perquè la sobirania i la dignitat nacional es defensen i s’exerceixen des de les nostres institucions. El que no vol dir que, mentre els catalans estiguin convocats a dir-hi la seva, no haguem de dir-hi la nostra. Ja sabem que les promeses electorals del Partit Popular són una farsa, perquè tothom sap (votants inclosos) que un cop guanyades les eleccions farà tot allò que ara diu que no farà, i encara tindrà la barra de culpar-ne els socialistes. I que les promeses electorals de la resta de partits quedaran reduïdes al dret a picar de peus o, com diuen encertadament els d’Iniciativa “... i a sobre hem de callar?”. L’important, doncs, no és el programa que puguin aplicar els diferents partits catalans, perquè no en podran aplicar cap, sinó la visualització del suport que tenen aquestes opcions. En el cas basc, no són pas pocs els qui estan preocupats pel suport que pugui tenir Amaiur; no pas per les iniciatives que pugui emprendre a les Corts espanyoles, està clar.

D’altra banda, per més que jo tingui la meva opció i que cregui que és la més escaient de votar, també penso que mirat globalment no hi ha una sola opció vàlida per als interessos de Catalunya. Els resultats no es podran valorar en funció només de l’èxit o el fracàs d’un partit, encara que sigui el meu, sinó del panorama global que quedarà retratat a les urnes. A part que puc entendre les raons personals que poden portar algú a passar de tota la “farsa” del sistema, o a abstenir-se particularment en aquest cas, o fent el gest d’emetre un vot en blanc o posar a la papereta una estelada que no es mirarà ningú més que els membres de la mesa corresponent i que es confondran amb la resta de nuls.

Ara bé, sí que voldria puntualitzar un fet. A vegades ens sorprèn que tenint tots els arguments a favor i creient-nos investits de la veritat absoluta, no obtinguem la resposta adient de la ciutadania. Una part, però només una part, es pot explicar perquè uns compten amb tots els recursos i el suport dels grans mitjans de comunicació i altres són silenciats sistemàticament i van amb un esclop i una espardenya. Però hi ha altres explicacions plausibles. Primer, que tenint bona part de la raó les opcions que es presenten amb els missatges més redemptors no mereixen prou confiança. Tan poca que alguns, malgrat tenir el Govern de Catalunya, es poden disputar la segona posició justament amb els enemics de Catalunya; d’altres, com el meu partit, aspiren a tenir una mínima representació; i encara n’hi ha que han optat per no presentar-se perquè sabien que la visualització del pèssim resultat que traurien els faria més mal que bé. Segon, que sovint per a defensar unes idees, o millor dit uns interessos partidistes, no només s’exposen els arguments reals i positius que les sustenten, sinó que s’exagera i es distorsiona la realitat fins al punt que la conclusió del ciutadà és que la proposta que podia estar carregada de raó els mereix ben poca confiança.

I en aquest darrer cas voldria posar-hi els qui essent partidaris de presentar-se a les eleccions espanyoles, en no poder-ho aconseguir perquè no ha estat acceptada la seva proposta de coalició, intenten vendre la moto que l’adversari polític amb qui volien coalitzar-se ja no és independentista i que no val la pena presentar-s’hi. No parlo dels qui, sincerament creuen que no s’han de presentar en aquestes o en d’altres eleccions, sinó d’aquells que no podent-s’hi presentar sense posar-se en evidència, opten per estripar les cartes i preferir que es perdi el vot independentista abans que vagi a parar a la competència. Probablement, la repercussió que pugui tenir aquesta mena d’actitud serà més aviat escassa, encara que impossible de quantificar, però sí que desacredita qui la pren.