Pàgines

dimarts, 8 de novembre de 2011

Els criteris professionals del Banc Central Europeu

De feia temps que es reclamava al Banc Central Europeu que rebaixés els tipus d’interès per tal de reactivar l’economia. La resposta per part del President anterior Jean-Claude Trichet era sempre taxativa; fins només fa uns mesos, i malgrat la crisi, la política de Trichet va ser la d’anar a l’alça. El seu interès, en contra de l’interès general dels països europeus, era contenir la inflació encara que fos agreujant encara més la crisi. Els problemes dels ciutadans afectats per la crisi no eren el problema del Banc Central Europeu preocupat per l’estabilitat i la solvència de la gran banca.

De cop i volta, amb el relleu de la presidència del BCE, la primera mesura que pren el nou titular Mario Draghi ha estat accedir a rebaixar en un quart de punt els tipus d’interès. Una mesura que ja devia tenir a punt i ben pensada abans de prendre possessió, però que també revela quelcom tan sorprenent com que les grans mesures monetàries que poden afectar decisivament la vida econòmica dels europeus són preses a l’arbitri d’una o d’unes poques persones. Els arguments suposadament tècnics que exhibia el senyor Trichet per no accedir a abaixar els tipus han quedat desmuntats quan el seu successor pren la mesura contrària, se suposa que també amb criteris tècnics. No ens enganyem. No són criteris tècnics els que fan prendre una o altra decisió sinó els interessos estrictament personals i d’uns sectors molt privilegiats que no tenen cap interès en la recuperació de la crisi sinó en la salvaguarda dels seus interessos. Amb tot, el mateix Mario Draghi advertia tot seguit que no es pensin els Estats que el Banc Central Europeu estarà sempre al seu servei.

Es dóna sovint el raonament de la no dependència política dels gestors del Banc Central Europeu, com també passa en d’altres Bancs centrals dels Estats, argumentant que cal aplicar criteris estrictament professionals. Però res més lluny d'això; el BCE, en nom d’aquesta independència política, es lliura d’un control democràtic i posa tots els seus esforços i tot el seu capital (que és dels ciutadans europeus) al servei privat d’uns poders econòmics que sovint tenen interessos absolutament contraposats als nostres. Per ells, la sortida de la crisi no és en absolut cap prioritat, i a través d’aquestes institucions impulsen i imposen unes polítiques que agreugen cada vegada més la crisi i que ensorren països sencers.